La llibertat és una paraula fantàstica que de vegades esdevé utopia. Tots creiem saber-ne el significat, però segurament si preguntéssim què és per a tu ser lliure?… Hi haurà moltes respostes diferents.
Ser lliure és una necessitat, una aspiració, una meta per tothom, o almenys per la majoria. Però no hem d’oblidar que la llibertat és finita i que la pròpia acaba on ha de començar la que vol el o la del costat. Fa uns anys es va fer famós allò de no confondre la llibertat amb el llibertinatge, precisament perquè estirar i exagerar la llibertat d’un pot encongir i limitar la d’algú altre.
La llibertat també s’ha de gaudir respectant les normes i regles que ens imposem com individus i societat. Jo puc tenir la llibertat de pixar enmig del carrer, però això no quadra amb les normes de bona conducta que ens donem entre tots perquè això no sigui, precisament, can pixa.
En nom de la llibertat, la Revolució Francesa (ara històricament lloada, però en els seus temps segurament no tant) va acabar guillotinant el poder establert, incloent-hi reis i cortesans.
I després d’aquesta introducció, us podríeu preguntar per què nassos parlo jo ara de llibertat. Doncs perquè a Madrid estem en precampanya electoral i la llibertat ha estat usat (mal usat??) com a lema de campanya, com a arma, com a eina, com a ariet per atacar el contrari. Llibertat o comunisme, Llibertat o socialisme, Llibertat o feixisme o Llibertat a seques.
Madrid, segons els sondejos, està partida per la meitat entre el bloc de partits d’esquerres i el bloc de partits de dretes, un Front Popular i una CEDA del segle XXI. Se suposa que ara estaríem en un moment més tranquil que el previ a la Guerra Civil, però un bàndol i l’altre ja han descarregat l’arsenal. El PP diu que si la seva candidata Ayuso guanya, això serà un pas perquè Casado guanyi La Moncloa. El PSOE sembla que tingui de candidat Sánchez i no pas el professor Gabilondo (una peça del joc de dames en un tauler d’escacs). Podem ha llençat una bomba nuclear, fent que el seu general, Iglesias, encapçali les seves files madrilenyes, tot i que ara la bomba potser sembla més una granada de mà. I l’extrema dreta està potser més a prop que mai d’entrar en un govern a Madrid….no, no estem en moments previs a la guerra del 36.
I enmig del camp de batalla… Llibertat. Ayuso, que mai no ha descartat governar amb VOX, diu que ella és la llibertat davant l’amenaça social comunista que ja governa Espanya.
Ayuso diu que la bandera de la llibertat l’ha demostrat deixant oberts comerços i bars en plena pandèmia, a diferència de la major part del territori espanyol. Potser s’oblida de dir que aquesta conjugació d’economia i llibertat fa que Madrid encapçali el nombre de morts, contagis i males xifres per la COVID. I potser també s’oblida que no tancant comerços i bars també s’ha estalviat les ajudes directes a aquests negocis que sí han pagat altres Comunitats Autònomes.
Iglesias diu que ell és la garantia de la llibertat que ara no viu Madrid. Ho fa mentre critica la premsa que defensa Ayuso i no fa el mateix amb els que el lloen a ell. Critica la llibertat que exerceixen els “pijos” del barri de Salamanca, amb els quals competeix en fortuna i cases als afores. Critica la mà militar de la dreta, qui ha fet fora de Podem a totes les veus dissidents.
Sánchez potser és qui menys ha fet servir la paraula llibertat, Però també ho ha fet, dient que els contagis a Madrid no són llibertat. Que un Madrid obert 24 hores i sense restriccions més enllà de la mascareta no és llibertat i sí un “desmadre”, en altres paraules, llibertinatge.
Llibertat en aquest context és un terme brut, putrefacte, fa pudor. No som a l’avantsala d’una guerra o d’una Revolució, però la batalla de Madrid no dirimeix la llibertat, potser la vergonya i el mal gust d’unes eleccions que se celebren en plena pandèmia (i potser no calia). La llibertat és una paraula fantàstica que de vegades esdevé utòpica i d’altres pot sonar a merda depenent de qui i com la pronuncia.
La megafonia de l’AVE avisa que estem en pandèmia i que per això els passatgers han de romandre asseguts fins que el tren s’aturi i l’han d’abandonar per ordre de tal manera que surtin primer els que estiguin més a prop de les portes. L’equip de bàsquet femení que ha viatjat en el mateix cotxe que jo, s’aixeca corrent, cinc minuts abans d’arribar a l’estació. Com sempre, m’agrada dir la meva i en veu alta els dic que estem en plena onada de covid i que agrupades dretes al passadís del tren no és el més indicat, i més tenint en compte que són noies altes i corpulentes i precisament no ocupen poc espai i la sensació de no guardar distàncies és angoixosa.
El seu entrenador em diu tres coses (també en veu alta, la seva):
1-que m’he quedat a gust dient això.
2-que el seu equip es fa proves dia sí, dia no
i 3-que no tinc raó en la protesta.
Jo, que m’agrada dir la meva sempre, li contesto:
1-sí, m’he quedat a gust, tocava segons el meu punt de vista.
2-que el seu equip es farà les proves que vulgui i que els manin però que ni jo, ni segurament la resta de passatgers que assisteixen atents (crec) a l’intercanvi de cistelles (argot de bàsquet per respecte a l’equip) no ens fem aquestes proves.
I 3-que des de la meva perspectiva tinc raó, felicitant-lo també perquè acaben de guanyar una Copa (vull rebaixar la possible tensió del moment).
I em quedo amb les ganes de fotre una matxucada (argot de bàsquet) amb dues coses més que ara no callo:
1-No ha entès res de què ens està passant, senyor Alfred?
I 2-A banda de dirigir un gran equip de bàsquet i del seu dilatat currículum, per què no es postula per presidir Renfe i canvia les ordres de la seva megafonia? O per què no fa vostè de Fernando Simón o va més enllà i fa de capitost de l’Organització Mundial de la Salut? aleshores potser vostè tindria la raó de seguir lleis i recomanacions i jo no. Mentrestant…
L’endemà comento amb la farmacèutica de sota casa (amb la qual tinc confiança forjada des de fa gairebé trenta anys) les últimes notícies de la pandèmia. Li pregunto que si ella es posaria l’astrazeneca, que aquest virus no serà l’últim que viurem, que si les festes clandestines, multitudinàries i que desafien qualsevol precaució fan por… I la Charo (que així es diu) em sorprèn quan em diu a cada resposta que tot és culpa del virus xinès. Jo que li tenia tanta estima i que tantes vegades li he fet cas en consells i receptes, veig que no li hauré de fer tant cas en les seves apreciacions tan pròximes a l’extrema dreta o a qualsevol extremitat, que ara que ho escric, penso que té unes apreciacions sense cap, ni peus. (sí, molt dolent).
I l’últim diuen que us volia comentar. Diuen els negacionistes (aquells que no combreguen ni es creuen que hi hagi covid) que aquesta pandèmia és falsa, que no coneixen ningú infectat, ni que hagi mort pel virus. Diuen que tot és una conxorxa dels estats per controlar la població, per desfer-se de la gent gran que cobra pensions que surten molt cares en el seu conjunt, que si el 5G…. Tot, una enganyifa que ells no compren.
I jo contesto, que no en tinc ni idea i que m’agrada dir la meva (ja, em repeteixo), però que només cal veure les cares i com parla aquest grup de gent per saber que qui són i el que són.
Madrid és un territori de llibertat, també pel virus Covid-19. Acabo de llegir que a la capital espanyola i rodalies hi ha el 40% dels casos nous de contagis de la pandèmia a Espanya. I sincerament, em sembla molt poc.
Tinc un peu a Madrid i un altre a Catalunya i veient com es viu en un peu i en l’altre, Madrid podria acumular encara més casos del que té. La Marta Viladot diu que Madrid és una terrassa de bar, terrasses que no guarden cap distànica sanitària, terrasses que han envaït els llocs on aparcaven abans cotxes, terrasses infinites. La Lourdes Lancho, que viu una setmana a Madrid i altra a Barcelona, no pot entendre com en un lloc es fa vida normal i a l’altra encara sembla que estiguem a l’abril de 2020. A la Natàlia Bravo, que porta un parell d’anys a Madrid, li passa com a mi…a Madrid només sembla que hi hagi un virus circulant perquè la gent porta mascareta, i no tothom.
Qui té la culpa d’aquesta barbaritat? Terrasses plenes, toc de queda inexistent a la realitat, cues a comerços i establiments (dins i fora). Alguns diuen que la té la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso, una dona de mirada perduda, coneguda ja com la IDA (inicials del seu DNI). Un apel·latiu lleig que alguns han usat encara més després que la líder del PP digués que el seu pare va morir amb una malaltia mental.
I jo dic que no. Díaz Ayuso no és culpable de terrasses plenes, distàncies mínimes, metros i autobusos atestats, prevencions mínimes i riscos màxims.
La culpa la té la llibertat intrínseca de Madrid respecte altres territoris de l’Estat. Madrid és una democràcia liberal extrema com aquest 4 de maig es demostrarà a les eleccions que es fan.
Jo crec que quan una persona arriba a Madrid des d’altres territoris s’impregna d’aquesta llibertat liberal liberalitzadora i poc llibertària. Un virus imparable que t’enganxa i del qual mai no et desfàs.
M’explico. A principis de març arribo amb l’AVE a Madrid procedent de Barcelona. En el mateix vagó, l’equip de l’UniGirona de bàsquet femení. Arribant a l’estació d’Atocha, la megafonia de Renfe demana no aixecar-se del seient fins que el tren pari i que els passatgers baixin del cotxe per ordre respecte el seient més pròxim a la porta de sortida. Tot l’equip de les noies de l’Uni s’aixequen abans d’hora de tal manera que diverses bombolles de convivència conviuen en pocs metres quadrats.
M’ho penso i ho faig. Dic en veu alta que estem en pandèmia i que fan malament amb la seva actitud d’ajuntar-se amb altres passatgers drets i asseguts en el vagó. El seu entrenador Alfred Julbe em diu.. ”T’has quedat a gust però nosaltres ens fem pcrs cada dos dies”. I jo li contesto, que jo i la resta de passatgers no. Em quedo amb les ganes de dir-li que a banda de dirigir molt bé l’UNI (que acaba de guanyar la Copa de la Reina) hauria de dirigir Renfe per ordenar que no hem de guardar distàncies en els seus trens.
La culpa no és del Julbe, com no ho és de l’Isabel Díaz Ayuso. Madrid és un ens de llibertat que quan t’acostes a ell et fa que siguis una persona lliure, feliç, que no té por de virus, ni de res.
Ara a Madrid hi venen francesos, anglesos i alemanys de festa. Venen ara. En ple confinament, en ple estat d’alarma. Aquí hi ha llibertat. Pel virus també. Som tan lliures que respectem tothom, inclòs el virus. Un virus que la farmacèutica de sota casa, una farmacèutica universitària i madrilenya pels quatre costats, defineix com el virus xinès. Tal qual.
BORGEN és una sèrie danesa de televisió que narra com els dos grans partits polítics del país tenen un empat tècnic a les urnes pel qual qualsevol dels dos podia governar si l’altra formació feia un pas al costat i facilitava l’operació. Ni el partit d’esquerres, ni el de dretes coneixen la generositat (cosa bastant habitual en política) i decideixen tirar per la tercera via. Cedir el govern a un partit petit centrista i moderat que ha ocupat el quart o cinquè lloc a les eleccions, però un partit que és la solució menys dolenta pels uns i pels altres.
BORGEN dibuixa aquest partit com una barqueta enmig de transatlàntics o portaavions (o destructors també). Liderat per una senyora casada i amb fills, una mestressa de casa que aparenta ser una sardina entre taurons (els seus rivals polítics). Però en realitat la nova presidenta es rebel·la com una persona intel·ligent, pragmàtica i llest, una llanxa de quatre motors, un dofí.
L’èxit de la sèrie i les capacitats d’aquesta presidenta normal i ideal va transcendir de les pantalles de la televisió i fins i tot alguns mitjans de comunicació o empreses han creat el seu espai BORGEN (una oficina o fins i tot una taula) en el qual si hi ha una crisi on s’han de decidir coses importants en poc temps s’hi reuneixen un reduït grup de caps pensants per donar solucions al problema.
Parar el cop, taponar la via d’aigua, posar una bastida abans que tot caigui a terra.
Aquesta idea també es va traslladar a la política de cada dia. I fins i tot alguns van veure en Macron (l’actual president francès) com aquella tercera via de BORGEN, un liberal que governa la república, acostumada a executius socialistes, republicans de dretes o gaullistes. A més Macron va ser la solució quan l’extrema dreta es va convertir en l’alternativa….va ser la solució menys dolenta, va ser BORGEN.
Aquí a Espanya poders fàctics van buscar una tercera via. Per una part volien una altra opció a socialistesi i populars que no estiguessin esquitxats pels estigmes dels partits tradicionals (corrupció i avorriment bàsicament). I d’altra banda, s’havia de trobar un equilibri amb la recent sorgida via de Podem, una formació nascuda a les protestes del 15M i defensora d’un canvi a l’status quo polític, econòmic i social.
Algun banquer va demanar un Podem de dretes. El més semblant que hi havia a aquest cigne blanc era Unión Progreso y Democrácia, el partit de l’ex socialista Rosa Díez. I d’altra banda, Ciutadans, un partit d’àmbit català, liderat per un jove barceloní: Albert Rivera. Partit nascut per combatre el rodet del nacionalisme català i tot el que representava o havia forjat en dècades de pujolisme.
En aquesta operació hi va haver un intent fallit d’unir les dues formacions. Díez amb una visió que la defineix molt bé, va dir que ells estaven al Congrés i que els taronges de Rivera eren de províncies i no anirien enlloc en unes eleccions espanyoles,
La història ja la coneixeu. Díez cap a casa i Rivera vinga a sumar suports. Ciutadans arriba a triomfar del tot guanyant les eleccions al Parlament i convertint-se en la tercera força al Congrés dels diputats. Ho tenien tot, però….
Inés Arrimadas, la cap de llista de Ciutadans al parlament decideix que ni tan sols intentarà postular-se com a presidenta de la Generalitat. I Albert Rivera que sumava 57 diputats i que amb el PSOE se n’anaven als 180 diputats (majoria absoluta) diu que no vol saber res de Pedro Sánchez i força unes noves eleccions. En paral·lel, Ciutadans fa governs amb el PP en algunes Comunitats Autònomes en les quals han guanyat els socialistes. Alguns li diuen pactes de perdedors, una visió encara més agreujada perquè necessiten els vots de l’extrema dreta per apartar el PSOE.
Els analistes diuen que Rivera volia ser l’alternativa al socialisme, cruspint-se al PP, molt afectat per una corrupció que va fer suposar la marxa del president Mariano Rajoy en una moció de censura que tothom menys Rivera i Rajoy va votar a favor. En aquest in pass el barceloní va emprendre una creuada contra Sánchez que va arribar fins el punt d’unir-se al PP i l’extrema dreta en la famosa foto de Colón. Una fotografia i un gest que pocs han entès.
Unes quantes eleccions després, Ciutadans és una força residual al Parlament i al Congrés, ja no suma amb ningú per fer res. Enmig de tot això, Rivera dimiteix i els taronges queden en mans d’Arrimadas, que decideix jugar una última carta.
Ara s’intenta acostar als socialistes. Pacten una moció de censura a Múrcia (on governen ells amb el PP), finalment fallida perquè alguns dels parlamentaris taronges murcians es converteixen en trànsfugues, traeixen Arrimadas i se sumen a populars i ultradretans per mantenir el govern de dretes.
Aquest terratrèmol té una rèplica a Madrid, també governada per populars i Ciutadans. Es trenca l’executiu liderat per la popular Díaz Ayuso i convoca eleccions, on Ciutadans segur que serà escombrat.
I altres rèpliques. Diversos dirigents de Ciutadans abandonen el vaixell i es passen al PP o se’n van a casa seva, deixant Arrimadas en unes circumstàncies com a mínim incòmodes i poc desitjades.
Ciutadans ho tenia tot i ara no té res. Aquell banquer que volia un Podem de dretes es referia als taronges i ara l’alternativa és VOX? Vist el panorama, la trama de BORGEN era massa senzilla, previsible i insulsa. Per quan els guionistes de sèries prendran nota i llençaran una no-ficció a qualsevol de les plataformes en les quals estem abonats? Això sí que dona per enganxar-s’hi en una marató d’uns quants caps de setmana.
Una pàgina en blanc davant teu és com enfrontar-se amb un trampolí de 5 metres d’altura sabent que depèn com caiguis et pots fer mal de veritat. El més difícil és començar a escriure o fer el pas definitiu cap a l’aigua. El vertigen, la por al salt poden quedar oblidats i en un no res si el que plasmes al paper o l’entrada a l’aigua compleixen amb les millors expectatives que t’havies marcat de bon principi. I en aquest moment el Julio sap que escriure aquella carta és de les coses més importants que li tocarà fer a la vida. Havia saltat més vegades des d’un trampolí que no pas escrit cartes, però ara és això el què toca.
I va començar pel principi. Un nen nascut en un barri de la perifèria d’una gran ciutat. Família en la qual mai no va conèixer son pare i sa mare pocs cops era a casa. Ell i els seus germans van ser criats per l’àvia i les veïnes d’un edifici, un rusc ple de penes, desgràcies i tragèdies. Julio explicava en aquell paper que va deixar l’escola aviat, abans dels catorze, tot i que cap amb onze ja aprofitava qualsevol ocasió per escampar la boira lluny de les aules. Mai no ho va fer per culpa de les males companyies, perquè ell era la mala companyia pels altres. Recorda que el primer que va robar van ser unes pomes, per menjar. Després uns retoladors per pintar les parets del carrer, en les quals deixava la seva firma, per veure si algú el tenia present d’alguna manera, I sense saber com, es va veure estirant moneders i bosses de senyores grans quan es disposaven a pagar la compra.
El relat del Julio ja fluïa. Ja havia saltat el trampolí i se sentia en el buit, just abans de contactar amb l’aigua, lliure per fer alguna pirueta i per explicar tot el que volia. Va conèixer el Fali i el Mono al reformatori. Tenia quinze anys, ells eren una mica més grans i hi eren per robar cotxes, per usar els punys i la força en algun robatori i per segrestar una estona un matrimoni de jubilats dins el seu pis. El Fali i el Mono ja sí que eren males companyies pel Julio.
Els tres van sortir junts de la gàbia i van unir destins, enginy i males arts per sobreviure. L’aventura d’aquell trio va començar atracant de nit gent que treia diners de caixers automàtics. Primer eren noies, dones o gent gran. Quan es van fer amb el primer “ferro” retirat de la circulació (no tenia bales perquè l’arma ja tampoc era segura per disparar de vella que era) ja atracaven a tothom que se’ls posava a tir. Però aquestes maleses no els treien de pobres. Així que van planejar entrar a una sucursal bancària i arramblar amb un bon botí. I no els va sortir malament els primers cops. Almenys fins aquell dia de merda.
Van calcular malament i potser convençuts que tot sortiria bé, com sempre, ni van preparar l’assalt. Estaven prenent unes cerveses en una terrassa, just davant l’oficina bancària. I el Fali va proposar el “pal”. El Julio i el Mono el van seguir. Es van tapar les cares amb els passamuntanyes que sempre duien a sobre. Dins van fer el de sempre… Quatre crits, ensenyar la pistola descarregada i demanar a la caixera que omplís les motxilles de pasta. Algú va activar l’alarma silenciosa i en pocs minuts les sirenes de cotxes policials els envoltaven. El Julio es va quedar paralitzat com fa uns minuts davant el trampolí en forma de paper. El Fali i el Mono van sortir a correcuita. El Julio va sentir primer un tir i després un no parar de trets, crits… No va reaccionar ni quan el guàrdia de seguretat i alguns clients de l’oficina se li va abalançar i el van cosir a hòsties. Set anys de presó.
En el judici ni tan sols tenia ganes de defensar-se, tampoc podia. Un judici amb un acusat assegut a la seva banqueta per un atracament comès per tres. Els absents Mono i Fali descansaven al cementiri. Sempre van dir que no tornarien a perdre la llibertat. Set anys de mala vida, drogues, alcohol, soledat, pallisses i revenges. Ningú sap què és la presó per un desgraciat més enllà del propi desgraciat. Ho escriu ja sense la por ni el vertigen del principi. A la sortida de la garjola, es va integrar en un programa de rehabilitació. Això li va suposar treballar descarregant camions i guanyar prou per llogar una habitació en una pensió de poques claus i cap estrella al centre de la ciutat. I una nit que va sortir amb uns companys de feina, va conèixer l’Itziar. Es van enamorar aviat. Ella era basca i havia vingut a la ciutat del Julio per feina, però la crisi havia frustrat expectatives. I ella li va proposar anar a Euzkadi, tornar a casa seva. Allà les coses serien més fàcils. Un altre trampolí, un altre full per escriure. I va saltar.
L’amor va durar un parell d’anys, la parella uns mesos més. I el Julio va fer un salt, ara més senzill… Tornar a robar bancs per sobreviure. Era l’únic que sabia fer i ho feia bé. Es va buscar un parell de socis i els primers atracaments els van sortir bé, rodons. Fins que un altre mal càlcul en aquell salt de trampolí el va fer caure de planxa contra l’aigua, s’havia tornat a fer mal, ara de debò i va despertar entre reixes. Altre cop.
Anys després, ara tornava a estar a les portes de recuperar la llibertat. Si sumava entrades i sortides s’havia estat vint anys a la presó, gairebé la meitat de la seva vida. En el procés de recuperar la llibertat havia entrat en un programa social que consistia a demanar perdó a les persones que havia perjudicat en els seus delictes. I tenint en compte que bona part dels seus objectius eren oficines d’un mateix banc…El Julio va haver d’adreçar aquella carta a la presidenta de l’entitat. Demanar-li perdó pels robatoris. I així ho ha fet: ha acabat la carta. S’ha capbussat dins l’aigua. És el que havia de fer per accelerar un nou intent de reinserció. I mentre signa la carta no pensa si aquestes línies són sinceres o només el ressort per aconseguir un nou intent de reinserció. Tan sa val. Punt final
Postdata: Aquests fets, més enllà d’algun canvi de nom i la imaginació habitual de l’autor en algun moment, són del tot certs. Un autor que aprofita per dir: quantes cartes de perdó i exercicis d’humiliació també haurien de fer aquells que no necessiten ni escriure, ni saltar de trampolins per tenir allò que volen, i no només parlo de presidents de grans bancs.
Sent com l’entuben. Encara sedat per la medicació, és conscient de com els sanitaris l’atenen i xerren entre ells, de com introdueixen la sonda per la boca i que a poc a poc refregant les parets del coll penetra a prop de les cordes vocals i la tràquea.
Sap que si ha arribat aquest moment és perquè ja no es val per si sol per respirar. I això l’aterra. Havia llegit que si et connecten a la màquina per continuar vivint és que la cosa està fotuda. Té tantes possibilitats de viure com de morir o de quedar amb seqüeles, potser irreversibles. Nota com el tub el bloqueja. Tant l’aparell respiratori com la seva capacitat de reacció i no acaba d’entendre com la sonda no li produeix arcades, a ell que de vegades era incapaç d’empassar-se una pastilla. Segur que també era conseqüència de la medicació que li acabaven d’administrar.
Després del pànic inicial per l’entubament li arriba un moment de certa calma, nota com els pulmons li tornen a respondre, s’inflen i contrauen, nota com l’oxigen torna a fer el seu cicle i que la seva vida ja està menys en perill. Feia només unes hores el van haver de posar altre cop boca terrosa, era incapaç de respirar per si sol quan estava estirat mirant cap a junt o tombat de costat.
Era la prova definitiva que el maleït virus se li havia enganxat de valent als pulmons. Encara havia fet sort per anar a l’hospital quan va notar els primers ofecs, l’asfíxia que temia que l’agafés en plena nit mentre dormia. I també sort perquè encara hi hagués ucis lliures, en algun moment de la pandèmia tots els llits de crítics estaven ocupats i tothom sabia que això havia provocat desenes de morts, potser centenars o milers. Els sedants havien fet oblidar que la sonda li travessava el cos i fins i tot l’havien fet endormiscar amb una sensació de cert plaer, de certa tranquil·litat. Sempre havia gaudit de bona salut. De fet, aquest és el primer cop que ha estat ingressat d’urgència a un hospital, un lloc en el qual només hi havia estat de visita i un cop per unes proves rutinàries. I mira, primer cop i temia si seria per morir.
Havia llegit que en situacions d’emergència com la que ara estava vivint era bo trobar mètodes per relaxar-se. Pensar en coses i llocs que el fessin feliç- I tenia clar que pensar en un dia de platja amb els seus fills el faria aparcar aquest neguit. Però aquest pensament plaent queda en un segon terme quan rumia com ha pogut contagiar-se amb el virus. Ell que sempre ha usat la mascareta, que sempre ha respectat la distància de seguretat amb la resta de la gent, que no ha agafat ni el metro ni l’autobús des del començament de la crisi, que fins i tot ha eliminat totes les activitats socials amb els germans, els amics o fins i tot que no va al cinema des de fa mesos per evitar riscos. Com pot ser? Els nens estan amb la mare des del març, des dels primers confinaments i només els ha vist per videoconferència o uns dies a l’estiu quan es van relaxar les restriccions. Per tant, ells tampoc l’han encomanat. Ja ho veus, de res ha servit fer vida d’ermità.
El virus l’ha atrapat tot i que ha tele treballat des del primer dia, tantes hores que ha fet de més per compensar aquella sensació de culpabilitat que li suposava no anar a l’oficina. De fet, moltes hores per ocupar la seva vida, lluny dels fills, sense amics, sense parella, sense vida. Durant aquest període també ha tingut episodis del que ell creu que és apnea, aquella sensació d’asfíxia que li ha agafat algun cop a la nit al llit. S’ha despertat amb un atac d’angoixa que ja no l’ha deixat dormir fins que s’ha fet de dia. Tot i el pànic mai no va consultar un metge…no ha necessitat gaires metges i menys encara els ha anat a buscar.
Intenta tornar a la platja amb els nens i oblidar tot el que li recordi al virus. Està a la vora del mar. L’esquena sobre l’arena i les onades l’acaronen, primer els peus, després les cames, els malucs, el pit i li freguen el coll just abans de recular i fer el camí a la inversa. L’aigua té la temperatura ideal, fresqueta en contrast amb la calor que produeix el sol i que fa que el seu cos gaudeixi d’una alternança tèrmica ideal. Estira tot el cos que ara imita una estrella de mar, cames i braços sobre un mant de sorra, els dits jugant amb els granets, el cap agraït de jugar amb la textura d’arena mullada i les onades tornen a anar i venir. I els nens, Sent com s’acosten reclamant l’atenció del pare i se li llencen a sobre. S’abracen sobre el seu pit, i tot i que algun cop de peu li fa mal, el joc amb els seus fills el fa sentir feliç. Ho té tot. Se n’adona que els nanos ja han crescut i que pesen més del que voldria. Els demana que el deixin aixecar, que el pressionen la panxa i el pit i que la puntada de peu a la cuixa li fa més mal de què pensava. Els nens no fan cas i continuen saltant sobre el seu pare,en el moment que dues onades carregades d’aigua li arriben a la cara i li entren pel nas i la boca. L’aire no li arriba. La glopada salada i la pressió sobre el seu cos dels nens, que no se n’adonen de la situació, el fan entrar en pànic, és incapaç de treure’s de sobre els xavals. Podria apartar-los, però és incapaç no té les forces suficients, potser per la posició sobre la sorra, potser per l’aigua que l’ofega o per la relaxació que tenia fins feia uns segons. O no. Ara recorda que està entubat a l’hospital i no a la platja.
S’ofega i sent un cop al cap, a l’espatlla i al maluc. S’ha caigut, és a terra. S’hi queda una estona fins que processa on és: a la seva habitació, ha caigut del seu llit i es mig incorpora per encendre la llum de la seva tauleta de nit. Té la respiració agitada i ara ja sap que ha estat un altre atac d’apnea. En una d’aquestes… M’hi quedaré, pensa.
Ningú pot imaginar el seu estat en aquells moments… Ofec, impotència, quedar-se sense aire ha de ser la pitjor de les morts. Li agafen ganes de plorar, encongir-se i que tot passi. Com d’altres vegades en la mateixa situació s’asseu al sofà, teremola i es posa la tele que escup ofertes de productes que no poden interessar la gent normal. Es pren un cafè ben calent mentre rumia que l’ofec d’aquesta nit l’ha associat a un accident a la platja i a una crisi per la covid. En tot cas, les dues coses tenen un nexe comú… L’ofec, l’asfixia, la mort si la cosa es complica. El cor torna on tocava i el neguit irracional ha donat pas a la calma després de la tempesta.
Ara li dóna més valor a la conversa que va tenir l’altre dia amb el seu germà Joan. LI va oferir la possibilitat de vacunar-se tot i que no és persona de risc, no li toca vacunar-se encara, hi ha prioritat per gent gran, per sanitaris, per gent que lluita contra el virus en primera línia i pels malalts crònics. Però el Joan diu que li han quedat una desena de dosis per usar i que s’han de posar en el pròxim mes. Si no s’injecten es podrien perdre, no hi ha manera de transportar-les amb garanties suficients. Quan li va oferir la possibilitat, la va rebutjar. No era honest passar per davant de gent que la necessitava més que ell i menys valent-se de la posició de ser el germà d’un metge amb algunes taques ètiques i deontològiques que d’alguna manera traficava amb vacunes i vides.
Però qui se n’adonaria de tot plegat? Seria millor aprofitar el remei o deixar que caduqués? No tothom sabia el que patia ell amb els ofecs i si ara el virus l’atrapés i s’ofegués de manera inevitable? Qui el podria assenyalar per intentar sobreviure? Ell havia viscut encara que només fos en somnis el tub per la seva tràquea, els ofecs constants, els pulmons morts, l’oxigen que no arriba, l’asfíxia de l’aigua, la pressió i el pes sobre el seu pit, la por, la impotència, la mort….
S’ aixeca, agafa el mòbil i truca al seu germà metge. Agafen la trucada al tercer to….Empassar saliva i comença a parlar.
Fa gairebé una setmana que ha passat tot allò a Sant Martí Sarroca. La Maria n’ha sentit parlar aquest matí al seu home i uns amics. Ho ha sentit quan s’ocupava d’ajudar-lo al forn i es feia càrrec dels seus quatre fills, sobretot del Marià que encara no ha complert l’any. El marit, el Julià, i la Maria quan acaben de fer el pa i pastissos transformen la fleca en la taverna més gran i concorreguda de Sant Quintí de Mediona. Avui la taverna està més plena que mai i els homes que hi són expliquen els fets de Sant Martí. Uns amb alegria, d’altres aterrats pels fets i tots sabent que tot allò comportarà conseqüències greus.
Qui més en parla és el Gabriel, un veí de Sant Martí, que fa anys que és membre del Somatent de la comarca i abans marí, un home que col·leccionava batalles, moltes però no tantes com enemics morts per la seva espasa. El Gabriel es vanta d’haver format part de l’escamot d’unes desenes d’homes de Sant Martí que fa sis dies ha cercat i donat mort a una columna de les forces reials borbòniques que volien cobrar el nou impost, un impost que cap d’ells podia pagar sense morir-se després de fam. El Gabriel explica que al barri de la Fassina van preparar l’emboscada, aprofitant els seus carrerons estrets i la posició de més altura respecte als cent cinquanta granaders, que sense saber d’on venia van caure per l’atac sorprenent de somatents, pagesos i mà d’obres, gent emprenyada “que mata en defensa pròpia”, deia el Gabriel.
Després de la matança ell i bona part dels seus veïns han marxat de Sant Martí i s’han refugiat a Sant Quintí, conscients que els borbònics volen revenja i trobar els caps de la revolta. Un altre dels homes que aquell dia va participar en l’emboscada a les forces reialistes és en Canut, que per dir-ho d’alguna manera era el referent intel·lectual a Sant Martí. El Canut tenia estudis i va viure molts anys a Vilafranca i va ser batlle de Sant Martí durant anys. Ara ell, a diferència del Gabriel, era dels que sabia que la matança de fa una setmana seria la tomba pels seus autors i ara tots esperaven sentència i execució a Sant Quintí. El Canut defensa que les dones i les criatures han de marxar davant el què els ve a sobre, que potser han de fugir cap al nord a Igualada o cap a l’est a Piera, més a prop.
Era impossible fer-ho cap al sud, allà ja marxaven les forces borbòniques sota les ordres d’un tal Diego González, un militar veterà bregat en batalles de la Guerra de Successió com la de Torredembarra o Tarragona. Ara González venia amb dos mil cinc-cents homes ben armats, amb ganes de revenja i preparats per no tornar a caure en una trampa com els seus companys feia sis dies.
La Maria sentia tot això aterrada i sobretot quan el Canut ha dit “els borbònics venen per tots, als que vam cometre la matança i als que ens heu donat refugi i venen a mata degolla, no volen fer presoners i volen escarmentar tots aquells que no col·laborin amb la causa o els que no paguin l’impost. La Maria, que té el Marià en braços, no pot evitar un calfred i abraçar molt fort el seu nadó.
A mig matí, Diego González té a la vista el poble de Sant Quintí i ordena els seus homes que comencin a cremar les primeres masies que es trobin al camí. Un dels seus oficials li demana si han de capturar els pagesos que hi viuen. I González dóna l’ordre de cremar-les i matar els que surtin de la casa, siguin homes, dones, criatures o gossos. L’oficial es fa el senyal de la creu i transmet l’ordre a un grup d’homes que no dubten en obeir. El brigadier González fa temps que no té cap discussió ètica i moral amb si mateix sobre les atrocitats de la guerra. Això li passava de jove quan a les nits no podia dormir recordant el què havia fet pel dia, però ja fa temps que no. Ell és un professional que cobra per fer el què li manen, sense vacil·lacions. Ha aconseguit discernir entre la seva feina i la seva vida. Ara no té remordiments de matar nens i nenes quan té als seus fills en braços.
El seu destacament ja ha arribat a uns metres del centre de Sant Quintí i González fa el senyal de matar tot el que es mogui i de cremar allò que no. Els seus espies li han comunicat que el gruix dels insurgents està a la casa de la vila, la taverna, l’església i el dispensari que també fa de perruqueria i local on s’arrenquen queixals, unes construccions de pedra i fusta que queden a la part més alta del poble. González sap que alguns veïns han escapat cap a Piera i la Pobla de Claramunt. Després ja es faria càrrec d’ells, però ara tocava anar pels que s’havien mantingut al poble. El brigadier ordena als seus subordinats que envoltin les construccions on s’hi refugien els rebels.
La maniobra ja l’han vist els vilatans que amb les seves rudimentàries armes de foc ja han ferit algun soldat reialista. També han preparat trampes com un gran forat a terra a prop de l’església. Un forat cobert de palla i fang que guarda al fons unes llances afilades de fusta. O una caldera d’aigua bullent que llencen des de dalt del campanar el capellà Honorat i el ferrer del poble. Les hores que els ha costat preparar aquestes trampes no els compensa, només mitja dotzena de soldats han resultat víctimes i a més, la majoria lleus. Aquestes trampes han fet enfurismar els soldats, l’espurna que necessitaven per estar convençuts de la mata degolla contra els seus enemics.
La Maria és a la rebotiga del forn-taverna amb tres dels seus fills. El més gran és amb el pare, el Gabriel, el Canut i altres estan a les finestres esperant veure els uniformes borbònics. Uns porten velles pistoles carregades, altres arc i fletxa i la majoria eines i estris del camp: dalles, falçs, fulles afilades i maces. Tot sembla broma, comparat amb l’arsenal dels contraris.
Els homes de González han entrat a l’església i sense cap baixa han mort una dotzena de persones, entre elles el capellà Honorat, un parell de dones i tres marrecs sense encara pèl a la barba. Algun d’ells ni han fet front als soldats, simplement ploraven mentre es pixaven a sobre, les seves últimes accions abans de morir.
La casa de la vila ha costat més de conquerir i els borbònics ho han fet amb algunes baixes, entre elles la d’un oficial i tres comandaments. Allà el Gabriel havia posat algun dels seus companys d’armes, homes entrenats per a matar i per a morir. Caiguda la casa de la vila, ha estat més fàcil entrar al dispensari. Entre els dos edificis, només un pati comú amb mitja dotzena de vilatans amagats darrere les columnes i una font. En uns minuts els soldats professionals els han liquidat i han doblegat la resistència de la resta de rebels que hi havia al dispensari. La majoria s’han rendit i sense judici han rebut la sentència de mort.
Diego González rep les novetats i que només un grup de sediciosos encara resisteix a la taverna. Ell en persona vol dirigir l’atac final. De camí cap a la fleca taverna, González no pot evitar veure el resultat de l’atac: el fum de les cases, l’olor de mort i els cossos de persones i d’animals a terra, tots coberts de sang. El brigadier sent uns laments entre el plor i la queixa. S’atura i es dirigeix cap al lloc d’on venen. Darrere un arbre una noia ferida a la panxa per un soldat maldestre, una noia que segurament no havia complert ni els deu anys de vida. González desenfunda la seva arma i sense pensar remata la nena. En el seu cap el militar articula un procés per dir-se que ho ha fet per evitar el seu patiment, no l’ha matat, l’ha alliberat dels dolor, del pànic i de què alguns dels seus soldats n’abusés d’ella abans de matar-la.
González i els seus homes estan a uns metres davant la porta de la casa de pedra que fa de taverna i de fleca, tal com resa un rètol pintat en blanc a la porta de fusta. En els porticons de les finestres s’hi veuen les puntes d’alguna arma llarga que un cop disparada els seus amos ja no tindran temps de recarregar. No dubta, ja no ho fa mai i ordena tirar a terra la porta, atacar les finestres i entrar per tots els forats que tingui la casa. Tal com preveia, alguns dels seus homes cauen en la primera onada de l’atac, però després les armes dels vilatans ja no sonen. La porta ha caigut i els reialistes hi entren com també ho fan per les finestres. González segueix els seus homes que a cop d’espasa es desfan del problema que tenien entre mans. El brigadier té temps de disparar contra un parell d’homes, que semblen pare i fill, l’un sembla que protegeixi l’altre amb el seu cos abans de caure morts. Un altre home d’espessa barba i ple de cicatrius a la cara encara té temps abans de morir de dir-li que és el Gabriel López i que ha estat responsable de la matança de Sant Martí Sarroca. I li fa un somriure abans de morir.
A la rebotiga González veu els seus homes envoltant una dona amb un nadó als braços i un parell de vailets més. Ploren asseguts a terra. La Maria no es vol creure que aquell home engalanat de medalles i condecoracions doni l’ordre de matar-la amb els seus fills al costat, almenys confia en el fet que s’apiadarà dels nens. Li veu la cara, fa de bona persona, no com els animals que l’amenacen, escupen i la miren amb ulls de desig brut.
González no dubta i recorda als seus subordinats que no han vingut a fer presoners. Mata degolla. Les ordres es compleixen. Mateu-los a tots quatre! I ara mateix! El brigadier sap que ell no és igual que molts dels seus homes que gaudeixen amb allò. Ell és un professional que sap que ha de fer per molt que li dolgui i ara tornarà a posar en marxa al seu cap el procés per eliminar qualsevol record. Ell és un professional que distingeix entre el seu deure i la seva vida. A més a aquella dona i els seus fills el millor que els podia passar és que s’estalviessin caure en mans dels seus mercenaris, borratxos de luxúria i maldat. Quan torni a casa el Diego González ja no recordarà aquell matí a Sant Quintí. Les ordres es compleixen i quan es compleixen significa estar més a prop dels fills, als quals abraçarà.
Pròleg: Això que escric a continuació ho faig sense cap base científica, ni usant paràmetres matemàtics, algoritmes, ni boles de cristall, més enllà que portem cap a l’any de pandèmia, d’haver-lo viscut en primera persona a Madrid i d’haver parlat amb metges i sanitaris amics. Per tant no fa falta que em creieu ni que ho arribeu a pensar.
Mes de gener a Madrid. La Puerta del Sol és plena a vessar de gent que té les mateixes ganes de cada any d’ajornar la compra dels regals fins ben bé la vigília de Reis. És un dia assolellat i amb la previsió que ve una setmana de nevades i temperatures gèlides s’han omplert les terrasses dels bars, restaurants, pubs i centres comercials. I no ens enganyem, aquí les restriccions horàries o d’aforament de la restauració no es veuen per enlloc.
La Comunitat ha fet confinaments perimetrals en barris i zones sanitàries castigades per les xifres del virus. Una d’aquestes zones és Vallecas. Els primers dies es van posar controls policials per entrar-hi, però no per sortir, quan sembla que seria més lògic el contrari, ja que els suposats contagiats confinats estaven dins i no fora. En tot cas, els controls han desaparegut i les desenes d’autobusos i vagons de metro que entren i surten d’aquesta zona calenta sempre han anat plens. Per no dir la quantitat de milers de persones que entren i surten a Vallecas caminant cada dia.
El toc de queda comença a les dotze de la nit, molt més tard que a la major part d’Espanya. Els comerços oberts fins i tot els caps de setmana (tot l’any passa això amb la llibertat d’horaris comercials que regeix a Madrid). Els bars plens dins i plens fora, a fora on s’han habilitat quantitats industrials de terrasses noves en llocs que abans ocupaven zones per aparcar. I ja us dic que la majoria d’aquestes terrasses no guarden la distància que s’hauria de guardar en aquests temps, per no parlar de com ballen joiosos els aerosols presents en el fum de tabac i l’esdevenir de les converses. I ballen joiosos entre les taules, entre les persones, entre les suposades bombolles. I no exagero.
Com tampoc ho faig quan us dic que he agafat el metro i l’autobús que juntetes, juntetes. Per molta mascareta que portis…
La pressió hospitalària a Madrid tampoc és massa preocupant. Aquí hi ha els hospitals més grans, hi continua havent hotels amb pacients lleus de la covid, amb la descàrrega que això suposa per altres centres, la Fira de Madrid segueix en alerta per si ha de reobrir com hospital i a més la Comunitat ha fet en tres mesos un hospital nou per a pandèmies. Que si té poc personal, que si està a mitges, que no té sentit. D’acord, però té un hospital només per pandèmies i això alleugereix el dia a dia de la resta de sanatoris.
Aquesta situació tan original a Madrid contrasta amb el què està passant a països com el Regne Unit o Alemanya, tancats per la nova onada pandèmica (i mira que les autoritats madrilenyes posaven d’exemple el què feien britànics i alemanys per criticar la gestió del govern de Sánchez). Però és que Madrid també contrasta amb el què fan altres comunitats del mateix color polític o no.
Quan veig que a Catalunya es tanquen comerços, es limiten horaris, es restringeixen llibertats i s’escanya l’economia en benefici de la salut penso….que rar tot. Rar perquè les xifres a Madrid no són pitjors que a Catalunya. I els madrilenys viuen en el més semblant a la normalitat, mentre els catalans pateixen una situació pròxima a la distopia.
És aquí on alguns diuen…. És que la Díaz Ayuso, que a més fa cara de dolenta, amaga les xifres. Si mal penses dius… Potser durant un temps podries fer-ho amb el nombre d’infectats o d’hospitalitzats, però amb el nombre de morts? No pas. Les famílies, els sindicats mèdics, l’oposició parlamentària o el ministeri que encara que no ho sembli mira amb lupa la gestió de les regions ho denunciarien.
També hi ha la hipòtesi que es fan menys tests i per tant no surten tants contagiats, però aquí també es fan cribratges massius i les xifres no són més alarmants que a altres territoris.
I per acabar de, Madrid sembla que està a la cua en el nombre de vacunacions.
Per tant, la pregunta sorgeix un cop i un altre. Per què a Madrid amb una vida bastant normalitzada i l’economia oberta està afectada pel virus d’una manera similar a altres llocs on s’ha apostat per tancaments, restriccions, confinaments i limitacions? La pregunta és difícil. I l’he fet a molta gent que en sap molt d’aquestes coses. I les respostes són moltes i variades: que si els contagis no es transmeten tant en llocs d’oci (on a Madrid a penes tenen limitacions, estan a l’aire lliure i es prenen mesures de prevenció) com a l’oficina, el transport, o al carrer (on no es prenen aquestes mesures). Que si a Madrid s’està més conscienciat amb la mascareta. Que si la sort, que si del Madrid al cielo i tal.
I no us dic jo que no, però una resposta que em va donar un metge amic que treballa a La Paz és la que més m’ha convençut. A Madrid el virus va arribar a finals de desembre de 2019 i ben bé fins al maig es va transmetre sense límits. Va morir moltíssima gent, va emmalaltir molta altra i sobretot es va crear una certa immunitat de grup que encara no s’ha comprovat oficialment. Tot això podria ser ratificat o rectificat d’aquí a poc temps per les xifres.
La setena onada va ser la catàstrofe, el caos, l’hecatombe. Les vacunes van arribar abans de la tercera tongada. I tot semblava el principi de la fi, deien. Però no.
Els governs de tot el món van decidir que tothom es vacunés quan el virus de la quarta onada va mutar, es va perfeccionar de tal manera que matava un de cada cinc infectats. Ja no posava fi a la vida de vells, de gent amb malalties cròniques o amb les defenses baixes…. Els morts eren legió entre els joves i els sans, aquells que eren l’excepció quan morien al principi de tot. Milers de víctimes diàries a tot arreu. En els anomenats països desenvolupats i rics, els hospitals eren cementiris. En el tercer món ningú ja explicava l’abast de la pandèmia.
Primer, tots els països van decidir fer un registre dels no vacunats per apartar-los socialment: no podien sortir de casa ni a treballar, ni per anar a buscar menjar, ni tan sols per anar a veure les famílies. Se’ls va recloure en els seus domicilis sota vigilància de l’exèrcit i donava menjar dos cops per setmana. Després, els mateixos governs van decidir que ni això. O es vacunaven o els deixarien morir. Si sortien de casa… Serien liquidats. La majoria dels “negacionistes” de les vacunes van rectificar i van accedir a posar-se-les, però les societats ja estaven descosides, desfetes, desmembrades.
Les fàbriques i els camps havien quedat deserts, ningú treballava. Els comerços sense abastos. Els carrers, buits. Com les escoles, les oficines, el transport públic, tot. Els hospitals sense sanitaris ni serveis, més enllà de les vacunacions obligatòries. S’havien paralitzat les operacions, les consultes. La gent moria pel virus i els que no, per altres patologies. Molts van prendre la decisió de fer voluntàriament allò que els esperava en un futur pròxim, els suïcidis es multiplicaven. Més tard, els estats es van quedar sense funcionaris que fessin funcionar-lo, ni policies, ni militars, ni jutges, ni metges…
Va ser a poc a poc, dia a dia, a una velocitat inversament proporcional a la del virus, un enemic veloç que seguia el seu camí sense dubtar, sense vacil·lar, sense aturar-se. El món tal com el coneixem es moria. Les bombolles de familiars i pròxims que en el principi de la pandèmia es recomanava mantenir es convertiren en tribus de les quals ningú podia entrar ni sortir. Intentaven acumular menjar, aigua, armes. Primer robant, després matant per robar. El caos, la calamitat, la ignomínia per sobreviure. Aquelles bombolles, aquelles tribus van acabar devorant-se entre els seus membres per l’última llauna de conserva, per l’última gota d’aigua, per por que una tos o una febrada fos la fi del grup, de l’individu. I enmig de tot això, va arribar la setena onada.
Les vacunes ja no servien per immunitzar. I de fet, feia temps que s’havien deixat de fabricar, ja no hi havia científics que les pensessin, ni treballadors que les fessin, ni administracions que les paguessin, ni laboratoris que les impulsessin, ni magatzems que les guardessin, ni personal que les vigilessin. Els governs ja no existien ni tampoc el poc ordre que quedava en els últims mesos. Des del principi del virus, a finals de 2019 i fins aquell moment només havien passat dos anys.
Ara em trobo en el mateix lloc en el qual he estat les últimes setmanes. Hi vaig entrar quan passava pel davant… Un negoci de serveis funeraris. Al veure el seu rètol, em vaig dir que solucionava dos problemes; sortia dels carrers deserts i perillosos i m’amagava de les tribus enemigues en un lloc en el qual ningú hi voldria entrar, un lloc que acollia la mort i ja n’hi havia prou a fora perquè algú volgués entrar-hi. Aquí, en un taulell envoltat de taüts escric aquestes paraules. No són cap testament perquè ningú mai no les llegirà. Ni vull que sigui tampoc un lament, he tingut la sort d’haver superat el virus i he sobreviscut a atacs i penúries. He estat l’últim viu de la meva bombolla. Sóc afortunat, oi? Ho vaig fer tot per sobreviure i per sobreviure’ls i per aconseguir-ho he fet coses que ni tan sols puc dir aquí, conscient que ningú em llegirà. Em fa vergonya, fàstic i por de rememorar-ho. Fa dos dies que he acabat l’últim trosset de pa de motlle verd i florit que duia a la motxilla i em disposo a fer l’últim glop que em queda de l’ampolla de Jack Daniels, ep! l’ampolla de 45 euros, no qualsevol Jack Daniels, no qualsevol bourbon. Ja us he dit que sóc un paio afortunat i que aquestes paraules no són un lament. Ja no tinc gana, ni sed, ni son, ni mal, ni fred, ni calor, ni cansament. Ni tan sols els remordiments que em consumien. Fa temps que vaig perdre les emocions i ara tampoc tinc ni enyoro les sensacions més primàries. Sé que tinc la mort a tocar. I no és una senyora vestida de negre encaputxada i amb una llarga dalla. És un ens pròxim i desitjat, de colors, que vull que em toqui i em dugui amb ell. O amb ella. Vull esborrar-me d’un lloc que m’és feréstec i antipàtic. Les ganes de viure ja no són ni un record. Ara em capbussaré dins d’aquesta caixa per morts, em despullaré i m’acariciaran la pell les seves parets de vellut blau. Rascaré amb els dits la tela blava, sabent que serà el meu últim amagatall, la meva última llar. Faré l’últim glop de bon bourbon i abaixaré la tapa. La foscor i el silenci m’acompanyaran a la fi. Enterrat mentre encara em batega el cor, m’oxigenen els pulmons i em respon el cos. Morir és senzill quan ja fa temps que la vida t’ha abandonat.
Au, fins aquí el conte sinistre de Nadal, l’últim d’aquest cabró 20. Que el 2021 us sigui benèvol i que vosaltres el sapigueu aprofitar. I ara més que mai….Salut!!!!!
LA COSTELLA D’ADAM és una pel·lícula de 1949 dirigida pel gran George Cukor i interpretada pels excepcionals Katherine Hepburn (no confondre amb el Catering Hepburn de Vilassar) i Spencer Tracy. L’argument del qual la crítica anomena “comèdia romàntica” és aquest: una parella d’advocats de classe alta de Nova Iork, feliços, guapos i intel·ligents trontolla quan s’enfronten per un cas. Ella, l’Amanda, defensa una pobra dona (interpretada per la Judy Holliday) que amargada per les infidelitats del seu marit (Tom Ewell) l’intenta assassinar quan el troba en braços de la seva amant. Ell, l’Adam, és el fiscal que vol engarjolar la infeliç que ni tan sols pot matar al marit amb una pistola i a un metre de distància. La comèdia romàntica acaba com a tal i no només l’Amanda i l’Adam acaben junts, sinó que també ho fan la potencial assassina amb el marit que l’enganya que a més comparteixen tres fills que apareixen al happy end fílmic. Un happy end en el qual l’acusada és declarada innocent perquè es veu que tenia raons pel seu arribat de fúria Fins aquí una d’aquelles pel·lícules del Hollywood daurat. La trama la va escriure Ruth Gordon, una actriu que va guanyar un òscar a finals dels 60. I el guió de LA COSTELLA D’ADAM va obtenir una nominació a l’Òscar amb el seu marit Garson Kanin. Doncs bé, aquest guió té unes quantes coses que voldria comentar i em pregunto si ara un guió d’aquestes característiques passaria a la pantalla gran dirigida pel millor director de personatges femenins i per la millor parella d’artistes de l’època. D’entrada, l’intent d’assassinat de la dona enganyada contra el marit enganyador és tractat com una escena de vodevil, fins al punt que el “donjuan” s’amaga darrere l’amant i d’una cortina per protegir-se dels trets. En el judici posterior, el marit reconeix que sovint pegava la dona, davant els riures del jurat popular i la comprensió gens dissimulada de la sala en ple… Diu que ho feia perquè s’havia posat grassa després dels tres embarassos. La dona també reconeix que ella fustigava el marit. I tal i qual. Parlava del jurat popular. Doncs bé, en la seva elecció algun dels membres era rebutjat per l’advocada defensora després de reconèixer que tenia molts dubtes sobre “la igualtat de gènere”. Més perles. En les seves disputes vespertines després de les jornades de judici Amanda i Adam (Hepburn i Tracy) reprodueixen en un ambient esnob i de la part alta de Manhattan el que ja han viscut al tribunal. Però tot i això, en diverses ocasions amenacen de fotre’s uns calbots , fins i tot passen dels intents als fets quan ell està fent-li un massatge a ella i li fot una cleca al cul (la cara de la Hepburn era tot un poema, enfadada, sorpresa, i semblava del tot veritat el cop rebut). En aquest apartament dels Bonner (que així es diuen els lletrats) ve de tant en tant de visita un amic comú (l’actor David Wayne), un autèntic depredador sexual que no para d’encalçar l’Amanda, fins i tot davant del seu marit (i aquest no intenta en cap moment agafar la pistola, més enllà dels mereixements que fa l’individu en qüestió). Aquest senyor és un pesat, un sense gràcia que tant fa tombarelles sense sentit com compon cançons per la seva amada, que ni li correspon, un paio que ara seria engarjolat només aparèixer en pantalla. La pel·lícula està trufada de tics masclistes i pinta la Hepburn i el seu discurs feminista com unes radicals i com a tals els guarda el desenllaç del llibret. Un final en el qual la relació de parella entre el fiscal i l’advocada arriba al clímax, prenyat de mal rotllo. I en aquest moment l’Adam apareix al pis i troba l’Amanda amb el seu pretenent i el fiscal decideix repetir l’escena que els ha separat en els tribunals… Agafa una pistola i amaga amb matar-los. És aleshores quan ella diu allò de…..no tens cap dret. I el fiscal somriu i li diu…ho veus? Tampoc tenia dret la teva clienta, tot i que la defensaves amb aquesta línia argumental. Ella desarmada tot i haver guanyat el judici. Ell amb la raó tot i perdre la causa, aquell paternalisme de l’època. Però dit això, estem revivint l’any 1949 i l’art és l’art i el Rubbens tenia com a cànon de bellesa les dones hiperbòlicament grasses. Tximpum.
ambindependència 