La llibertat és una paraula fantàstica que de vegades esdevé utopia. Tots creiem saber-ne el significat, però segurament si preguntéssim què és per a tu ser lliure?… Hi haurà moltes respostes diferents.
Ser lliure és una necessitat, una aspiració, una meta per tothom, o almenys per la majoria. Però no hem d’oblidar que la llibertat és finita i que la pròpia acaba on ha de
començar la que vol el o la del costat. Fa uns anys es va fer famós allò de no confondre la llibertat amb el llibertinatge, precisament perquè estirar i exagerar la llibertat d’un pot
encongir i limitar la d’algú altre.
La llibertat també s’ha de gaudir respectant les normes i regles que ens imposem com individus i societat. Jo puc tenir la llibertat de pixar enmig del carrer, però això no
quadra amb les normes de bona conducta que ens donem entre tots perquè això no sigui, precisament, can pixa.
En nom de la llibertat, la Revolució Francesa (ara històricament lloada, però en els seus temps segurament no tant) va acabar guillotinant el poder establert, incloent-hi reis i cortesans.
I després d’aquesta introducció, us podríeu preguntar per què nassos parlo jo ara de llibertat. Doncs perquè a Madrid estem en precampanya electoral i la llibertat ha
estat usat (mal usat??) com a lema de campanya, com a arma, com a eina, com a ariet per atacar el contrari. Llibertat o comunisme, Llibertat o socialisme, Llibertat o feixisme o Llibertat a seques.
Madrid, segons els sondejos, està partida per la meitat entre el bloc de partits d’esquerres i el bloc de partits de dretes, un Front Popular i una CEDA del segle XXI. Se suposa que ara estaríem en un moment més tranquil que el previ a la Guerra Civil, però un bàndol i l’altre ja han
descarregat l’arsenal. El PP diu que si la seva candidata Ayuso guanya, això serà un pas perquè Casado guanyi La Moncloa. El PSOE sembla que tingui de candidat Sánchez
i no pas el professor Gabilondo (una peça del joc de dames en un tauler d’escacs). Podem ha llençat una bomba nuclear, fent que el seu general, Iglesias, encapçali les
seves files madrilenyes, tot i que ara la bomba potser sembla més una granada de mà. I l’extrema dreta està potser més a prop que mai d’entrar en un govern a Madrid….no, no estem en moments previs a la guerra del 36.
I enmig del camp de batalla… Llibertat. Ayuso, que mai no ha descartat governar amb VOX, diu que ella és la llibertat davant l’amenaça social comunista que ja governa Espanya.
Ayuso diu que la bandera de la llibertat l’ha demostrat deixant oberts comerços i bars en plena pandèmia, a diferència de la major part del territori espanyol. Potser s’oblida de dir que aquesta conjugació d’economia i llibertat fa que Madrid encapçali el nombre de morts, contagis i males xifres per la COVID. I potser també s’oblida que no tancant comerços i bars també s’ha estalviat les ajudes directes a aquests negocis que sí han pagat altres
Comunitats Autònomes.
Iglesias diu que ell és la garantia de la llibertat que ara no viu Madrid. Ho fa mentre critica la premsa que defensa Ayuso i no fa el mateix amb els que el lloen a ell. Critica la
llibertat que exerceixen els “pijos” del barri de Salamanca, amb els quals competeix en fortuna i cases als afores. Critica la mà militar de la dreta, qui ha fet fora de Podem a totes les veus dissidents.
Sánchez potser és qui menys ha fet servir la paraula llibertat, Però també ho ha fet, dient que els contagis a Madrid no són llibertat. Que un Madrid obert 24 hores i sense restriccions més enllà de la mascareta no és llibertat i sí un “desmadre”, en altres paraules, llibertinatge.
Llibertat en aquest context és un terme brut, putrefacte, fa pudor. No som a l’avantsala d’una guerra o d’una Revolució, però la batalla de Madrid no dirimeix la llibertat, potser la vergonya i el mal gust d’unes eleccions que se celebren en plena pandèmia (i potser no calia).
La llibertat és una paraula fantàstica que de vegades esdevé utòpica i d’altres pot sonar a merda depenent de qui i com la pronuncia.
ambindependència 