Madrid és un territori de llibertat, també pel virus Covid-19. Acabo de llegir que a la capital espanyola i rodalies hi ha el 40% dels casos nous de contagis de la pandèmia a Espanya. I sincerament, em sembla molt poc.
Tinc un peu a Madrid i un altre a Catalunya i veient com es viu en un peu i en l’altre, Madrid podria acumular encara més casos del que té. La Marta Viladot diu que Madrid és una terrassa de bar, terrasses que no guarden cap distànica sanitària, terrasses que han envaït els llocs on aparcaven abans cotxes, terrasses infinites. La Lourdes Lancho, que viu una setmana a Madrid i altra a Barcelona, no pot entendre com en un lloc es fa vida normal i a l’altra encara sembla que estiguem a l’abril de 2020. A la Natàlia Bravo, que porta un parell d’anys a Madrid, li passa com a mi…a Madrid només sembla que hi hagi un virus circulant perquè la gent porta mascareta, i no tothom.
Qui té la culpa d’aquesta barbaritat? Terrasses plenes, toc de queda inexistent a la realitat, cues a comerços i establiments (dins i fora). Alguns diuen que la té la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso, una dona de mirada perduda, coneguda ja com la IDA (inicials del seu DNI). Un apel·latiu lleig que alguns han usat encara més després que la líder del PP digués que el seu pare va morir amb una malaltia mental.
I jo dic que no. Díaz Ayuso no és culpable de terrasses plenes, distàncies mínimes, metros i autobusos atestats, prevencions mínimes i riscos màxims.
La culpa la té la llibertat intrínseca de Madrid respecte altres territoris de l’Estat. Madrid és una democràcia liberal extrema com aquest 4 de maig es demostrarà a les eleccions que es fan.
Jo crec que quan una persona arriba a Madrid des d’altres territoris s’impregna d’aquesta llibertat liberal liberalitzadora i poc llibertària. Un virus imparable que t’enganxa i del qual mai no et desfàs.
M’explico. A principis de març arribo amb l’AVE a Madrid procedent de Barcelona. En el mateix vagó, l’equip de l’UniGirona de bàsquet femení. Arribant a l’estació d’Atocha, la megafonia de Renfe demana no aixecar-se del seient fins que el tren pari i que els passatgers baixin del cotxe per ordre respecte el seient més pròxim a la porta de sortida. Tot l’equip de les noies de l’Uni s’aixequen abans d’hora de tal manera que diverses bombolles de convivència conviuen en pocs metres quadrats.
M’ho penso i ho faig. Dic en veu alta que estem en pandèmia i que fan malament amb la seva actitud d’ajuntar-se amb altres passatgers drets i asseguts en el vagó. El seu entrenador Alfred Julbe em diu.. ”T’has quedat a gust però nosaltres ens fem pcrs cada dos dies”. I jo li contesto, que jo i la resta de passatgers no. Em quedo amb les ganes de dir-li que a banda de dirigir molt bé l’UNI (que acaba de guanyar la Copa de la Reina) hauria de dirigir Renfe per ordenar que no hem de guardar distàncies en els seus trens.
La culpa no és del Julbe, com no ho és de l’Isabel Díaz Ayuso. Madrid és un ens de llibertat que quan t’acostes a ell et fa que siguis una persona lliure, feliç, que no té por de virus, ni de res.
Ara a Madrid hi venen francesos, anglesos i alemanys de festa. Venen ara. En ple confinament, en ple estat d’alarma. Aquí hi ha llibertat. Pel virus també. Som tan lliures que respectem tothom, inclòs el virus. Un virus que la farmacèutica de sota casa, una farmacèutica universitària i madrilenya pels quatre costats, defineix com el virus xinès. Tal qual.
Records des del centre de la llibertat mundial.
ambindependència 