Una pàgina en blanc davant teu és com enfrontar-se amb un trampolí de 5 metres d’altura sabent que depèn com caiguis et pots fer mal de veritat. El més difícil és començar a escriure o fer el pas definitiu cap a l’aigua. El vertigen, la por al salt poden quedar oblidats i en un no res si el que plasmes al paper o l’entrada a l’aigua compleixen amb les millors expectatives que t’havies marcat de bon principi. I en aquest moment el Julio sap que escriure aquella carta és de les coses més importants que li tocarà fer a la vida. Havia saltat més vegades des d’un trampolí que no pas escrit cartes, però ara és això el què toca.
I va començar pel principi. Un nen nascut en un barri de la perifèria d’una gran ciutat. Família en la qual mai no va conèixer son pare i sa mare pocs cops era a casa. Ell i els seus germans van ser criats per l’àvia i les veïnes d’un edifici, un rusc ple de penes, desgràcies i tragèdies. Julio explicava en aquell paper que va deixar l’escola aviat, abans dels catorze, tot i que cap amb onze ja aprofitava qualsevol ocasió per escampar la boira lluny de les aules. Mai no ho va fer per culpa de les males companyies, perquè ell era la mala companyia pels altres. Recorda que el primer que va robar van ser unes pomes, per menjar. Després uns retoladors per pintar les parets del carrer, en les quals deixava la seva firma, per veure si algú el tenia present d’alguna manera, I sense saber com, es va veure estirant moneders i bosses de senyores grans quan es disposaven a pagar la compra.
El relat del Julio ja fluïa. Ja havia saltat el trampolí i se sentia en el buit, just abans de contactar amb l’aigua, lliure per fer alguna pirueta i per explicar tot el que volia. Va conèixer el Fali i el Mono al reformatori. Tenia quinze anys, ells eren una mica més grans i hi eren per robar cotxes, per usar els punys i la força en algun robatori i per segrestar una estona un matrimoni de jubilats dins el seu pis. El Fali i el Mono ja sí que eren males companyies pel Julio.
Els tres van sortir junts de la gàbia i van unir destins, enginy i males arts per sobreviure. L’aventura d’aquell trio va començar atracant de nit gent que treia diners de caixers automàtics. Primer eren noies, dones o gent gran. Quan es van fer amb el primer “ferro” retirat de la circulació (no tenia bales perquè l’arma ja tampoc era segura per disparar de vella que era) ja atracaven a tothom que se’ls posava a tir. Però aquestes maleses no els treien de pobres. Així que van planejar entrar a una sucursal bancària i arramblar amb un bon botí. I no els va sortir malament els primers cops. Almenys fins aquell dia de merda.
Van calcular malament i potser convençuts que tot sortiria bé, com sempre, ni van preparar l’assalt. Estaven prenent unes cerveses en una terrassa, just davant l’oficina bancària. I el Fali va proposar el “pal”. El Julio i el Mono el van seguir. Es van tapar les cares amb els passamuntanyes que sempre duien a sobre. Dins van fer el de sempre… Quatre crits, ensenyar la pistola descarregada i demanar a la caixera que omplís les motxilles de pasta. Algú va activar l’alarma silenciosa i en pocs minuts les sirenes de cotxes policials els envoltaven. El Julio es va quedar paralitzat com fa uns minuts davant el trampolí en forma de paper. El Fali i el Mono van sortir a correcuita. El Julio va sentir primer un tir i després un no parar de trets, crits… No va reaccionar ni quan el guàrdia de seguretat i alguns clients de l’oficina se li va abalançar i el van cosir a hòsties. Set anys de presó.
En el judici ni tan sols tenia ganes de defensar-se, tampoc podia. Un judici amb un acusat assegut a la seva banqueta per un atracament comès per tres. Els absents Mono i Fali descansaven al cementiri. Sempre van dir que no tornarien a perdre la llibertat. Set anys de mala vida, drogues, alcohol, soledat, pallisses i revenges. Ningú sap què és la presó per un desgraciat més enllà del propi desgraciat. Ho escriu ja sense la por ni el vertigen del principi. A la sortida de la garjola, es va integrar en un programa de rehabilitació. Això li va suposar treballar descarregant camions i guanyar prou per llogar una habitació en una pensió de poques claus i cap estrella al centre de la ciutat. I una nit que va sortir amb uns companys de feina, va conèixer l’Itziar. Es van enamorar aviat. Ella era basca i havia vingut a la ciutat del Julio per feina, però la crisi havia frustrat expectatives. I ella li va proposar anar a Euzkadi, tornar a casa seva. Allà les coses serien més fàcils. Un altre trampolí, un altre full per escriure. I va saltar.
L’amor va durar un parell d’anys, la parella uns mesos més. I el Julio va fer un salt, ara més senzill… Tornar a robar bancs per sobreviure. Era l’únic que sabia fer i ho feia bé. Es va buscar un parell de socis i els primers atracaments els van sortir bé, rodons. Fins que un altre mal càlcul en aquell salt de trampolí el va fer caure de planxa contra l’aigua, s’havia tornat a fer mal, ara de debò i va despertar entre reixes. Altre cop.
Anys després, ara tornava a estar a les portes de recuperar la llibertat. Si sumava entrades i sortides s’havia estat vint anys a la presó, gairebé la meitat de la seva vida. En el procés de recuperar la llibertat havia entrat en un programa social que consistia a demanar perdó a les persones que havia perjudicat en els seus delictes. I tenint en compte que bona part dels seus objectius eren oficines d’un mateix banc…El Julio va haver d’adreçar aquella carta a la presidenta de l’entitat. Demanar-li perdó pels robatoris. I així ho ha fet: ha acabat la carta. S’ha capbussat dins l’aigua. És el que havia de fer per accelerar un nou intent de reinserció. I mentre signa la carta no pensa si aquestes línies són sinceres o només el ressort per aconseguir un nou intent de reinserció. Tan sa val. Punt final
Postdata: Aquests fets, més enllà d’algun canvi de nom i la imaginació habitual de l’autor en algun moment, són del tot certs. Un autor que aprofita per dir: quantes cartes de perdó i exercicis d’humiliació també haurien de fer aquells que no necessiten ni escriure, ni saltar de trampolins per tenir allò que volen, i no només parlo de presidents de grans bancs.
ambindependència 