Ofec

Sent com l’entuben. Encara sedat per la medicació, és conscient de com els sanitaris l’atenen i xerren entre ells, de com introdueixen la sonda per la boca i que a poc a poc refregant les parets del coll penetra a prop de les cordes vocals i la tràquea.

Sap que si ha arribat aquest moment és perquè ja no es val per si sol per respirar. I això l’aterra. Havia llegit que si et connecten a la màquina per continuar vivint és que la cosa està fotuda. Té tantes possibilitats de viure com de morir o de quedar amb seqüeles, potser irreversibles. Nota com el tub el bloqueja. Tant l’aparell respiratori com la seva capacitat de reacció i no acaba d’entendre com la sonda no li produeix arcades, a ell que de vegades era incapaç d’empassar-se una pastilla. Segur que també era conseqüència de la medicació que li acabaven d’administrar.

Després del pànic inicial per l’entubament li arriba un moment de certa calma, nota com els pulmons li tornen a respondre, s’inflen i contrauen, nota com l’oxigen torna a fer el seu cicle i que la seva vida ja està menys en perill. Feia només unes hores el van haver de posar altre cop boca terrosa, era incapaç de respirar per si sol quan estava estirat mirant cap a junt o tombat de costat.

Era la prova definitiva que el maleït virus se li havia enganxat de valent als pulmons. Encara havia fet sort per anar a l’hospital quan va notar els primers ofecs, l’asfíxia que temia que l’agafés en plena nit mentre dormia. I també sort perquè encara hi hagués ucis lliures, en algun moment de la pandèmia tots els llits de crítics estaven ocupats i tothom sabia que això havia provocat desenes de morts, potser centenars o milers. Els sedants havien fet oblidar que la sonda li travessava el cos i fins i tot l’havien fet endormiscar amb una sensació de cert plaer, de certa tranquil·litat. Sempre havia gaudit de bona salut. De fet, aquest és el primer cop que ha estat ingressat d’urgència a un hospital, un lloc en el qual només hi havia estat de visita i un cop per unes proves rutinàries. I mira, primer cop i temia si seria per morir.

Havia llegit que en situacions d’emergència com la que ara estava vivint era bo trobar mètodes per relaxar-se. Pensar en coses i llocs que el fessin feliç- I tenia clar que pensar en un dia de platja amb els seus fills el faria aparcar aquest neguit. Però aquest pensament plaent queda en un segon terme quan rumia com ha pogut contagiar-se amb el virus. Ell que sempre ha usat la mascareta, que sempre ha respectat la distància de seguretat amb la resta de la gent, que no ha agafat ni el metro ni l’autobús des del començament de la crisi, que fins i tot ha eliminat totes les activitats socials amb els germans, els amics o fins i tot que no va al cinema des de fa mesos per evitar riscos. Com pot ser? Els nens estan amb la mare des del març, des dels primers confinaments i només els ha vist per videoconferència o uns dies a l’estiu quan es van relaxar les restriccions. Per tant, ells tampoc l’han encomanat. Ja ho veus, de res ha servit fer vida d’ermità.

El virus l’ha atrapat tot i que ha tele treballat des del primer dia, tantes hores que ha fet de més per compensar aquella sensació de culpabilitat que li suposava no anar a l’oficina. De fet, moltes hores per ocupar la seva vida, lluny dels fills, sense amics, sense parella, sense vida. Durant aquest període també ha tingut episodis del que ell creu que és apnea, aquella sensació d’asfíxia que li ha agafat algun cop a la nit al llit. S’ha despertat amb un atac d’angoixa que ja no l’ha deixat dormir fins que s’ha fet de dia. Tot i el pànic mai no va consultar un metge…no ha necessitat gaires metges i menys encara els ha anat a buscar.

Intenta tornar a la platja amb els nens i oblidar tot el que li recordi al virus. Està a la vora del mar. L’esquena sobre l’arena i les onades l’acaronen, primer els peus, després les cames, els malucs, el pit i li freguen el coll just abans de recular i fer el camí a la inversa. L’aigua té la temperatura ideal, fresqueta en contrast amb la calor que produeix el sol i que fa que el seu cos gaudeixi d’una alternança tèrmica ideal. Estira tot el cos que ara imita una estrella de mar, cames i braços sobre un mant de sorra, els dits jugant amb els granets, el cap agraït de jugar amb la textura d’arena mullada i les onades tornen a anar i venir. I els nens, Sent com s’acosten reclamant l’atenció del pare i se li llencen a sobre. S’abracen sobre el seu pit, i tot i que algun cop de peu li fa mal, el joc amb els seus fills el fa sentir feliç. Ho té tot. Se n’adona que els nanos ja han crescut i que pesen més del que voldria. Els demana que el deixin aixecar, que el pressionen la panxa i el pit i que la puntada de peu a la cuixa li fa més mal de què pensava. Els nens no fan cas i continuen saltant sobre el seu pare,en el moment que dues onades carregades d’aigua li arriben a la cara i li entren pel nas i la boca. L’aire no li arriba. La glopada salada i la pressió sobre el seu cos dels nens, que no se n’adonen de la situació, el fan entrar en pànic, és incapaç de treure’s de sobre els xavals. Podria apartar-los, però és incapaç no té les forces suficients, potser per la posició sobre la sorra, potser per l’aigua que l’ofega o per la relaxació que tenia fins feia uns segons. O no. Ara recorda que està entubat a l’hospital i no a la platja.

S’ofega i sent un cop al cap, a l’espatlla i al maluc. S’ha caigut, és a terra. S’hi queda una estona fins que processa on és: a la seva habitació, ha caigut del seu llit i es mig incorpora per encendre la llum de la seva tauleta de nit. Té la respiració agitada i ara ja sap que ha estat un altre atac d’apnea. En una d’aquestes… M’hi quedaré, pensa.

Ningú pot imaginar el seu estat en aquells moments… Ofec, impotència, quedar-se sense aire ha de ser la pitjor de les morts. Li agafen ganes de plorar, encongir-se i que tot passi. Com d’altres vegades en la mateixa situació s’asseu al sofà, teremola i es posa la tele que escup ofertes de productes que no poden interessar la gent normal. Es pren un cafè ben calent mentre rumia que l’ofec d’aquesta nit l’ha associat a un accident a la platja i a una crisi per la covid. En tot cas, les dues coses tenen un nexe comú… L’ofec, l’asfixia, la mort si la cosa es complica. El cor torna on tocava i el neguit irracional ha donat pas a la calma després de la tempesta.

Ara li dóna més valor a la conversa que va tenir l’altre dia amb el seu germà Joan. LI va oferir la possibilitat de vacunar-se tot i que no és persona de risc, no li toca vacunar-se encara, hi ha prioritat per gent gran, per sanitaris, per gent que lluita contra el virus en primera línia i pels malalts crònics. Però el Joan diu que li han quedat una desena de dosis per usar i que s’han de posar en el pròxim mes. Si no s’injecten es podrien perdre, no hi ha manera de transportar-les amb garanties suficients. Quan li va oferir la possibilitat, la va rebutjar. No era honest passar per davant de gent que la necessitava més que ell i menys valent-se de la posició de ser el germà d’un metge amb algunes taques ètiques i deontològiques que d’alguna manera traficava amb vacunes i vides.

Però qui se n’adonaria de tot plegat? Seria millor aprofitar el remei o deixar que caduqués? No tothom sabia el que patia ell amb els ofecs i si ara el virus l’atrapés i s’ofegués de manera inevitable? Qui el podria assenyalar per intentar sobreviure? Ell havia viscut encara que només fos en somnis el tub per la seva tràquea, els ofecs constants, els pulmons morts, l’oxigen que no arriba, l’asfíxia de l’aigua, la pressió i el pes sobre el seu pit, la por, la impotència, la mort….

S’ aixeca, agafa el mòbil i truca al seu germà metge. Agafen la trucada al tercer to….Empassar saliva i comença a parlar.