Madrid i el virus

Pròleg: Això que escric a continuació ho faig sense cap base científica, ni usant paràmetres matemàtics, algoritmes, ni boles de cristall, més enllà que portem cap a l’any de pandèmia, d’haver-lo viscut en primera persona a Madrid i d’haver parlat amb metges i sanitaris amics. Per tant no fa falta que em creieu ni que ho arribeu a pensar.

Mes de gener a Madrid. La Puerta del Sol és plena a vessar de gent que té les mateixes ganes de cada any d’ajornar la compra dels regals fins ben bé la vigília de Reis. És un dia assolellat i amb la previsió que ve una setmana de nevades i temperatures gèlides s’han omplert les terrasses dels bars, restaurants, pubs i centres comercials. I no ens enganyem, aquí les restriccions horàries o d’aforament de la restauració no es veuen per enlloc.

La Comunitat ha fet confinaments perimetrals en barris i zones sanitàries castigades per les xifres del virus. Una d’aquestes zones és Vallecas. Els primers dies es van posar controls policials per entrar-hi, però no per sortir, quan sembla que seria més lògic el contrari, ja que els suposats contagiats confinats estaven dins i no fora. En tot cas, els controls han desaparegut i les desenes d’autobusos i vagons de metro que entren i surten d’aquesta zona calenta sempre han anat plens. Per no dir la quantitat de milers de persones que entren i surten a Vallecas caminant cada dia.

El toc de queda comença a les dotze de la nit, molt més tard que a la major part d’Espanya. Els comerços oberts fins i tot els caps de setmana (tot l’any passa això amb la llibertat d’horaris comercials que regeix a Madrid). Els bars plens dins i plens fora, a fora on s’han habilitat quantitats industrials de terrasses noves en llocs que abans ocupaven zones per aparcar. I ja us dic que la majoria d’aquestes terrasses no guarden la distància que s’hauria de guardar en aquests temps, per no parlar de com ballen joiosos els aerosols presents en el fum de tabac i l’esdevenir de les converses. I ballen joiosos entre les taules, entre les persones, entre les suposades bombolles. I no exagero.

Com tampoc ho faig quan us dic que he agafat el metro i l’autobús que juntetes, juntetes. Per molta mascareta que portis…

La pressió hospitalària a Madrid tampoc és massa preocupant. Aquí hi ha els hospitals més grans, hi continua havent hotels amb pacients lleus de la covid, amb la descàrrega que això suposa per altres centres, la Fira de Madrid segueix en alerta per si ha de reobrir com hospital i a més la Comunitat ha fet en tres mesos un hospital nou per a pandèmies. Que si té poc personal, que si està a mitges, que no té sentit. D’acord, però té un hospital només per pandèmies i això alleugereix el dia a dia de la resta de sanatoris.

Aquesta situació tan original a Madrid contrasta amb el què està passant a països com el Regne Unit o Alemanya, tancats per la nova onada pandèmica (i mira que les autoritats madrilenyes posaven d’exemple el què feien britànics i alemanys per criticar la gestió del govern de Sánchez). Però és que Madrid també contrasta amb el què fan altres comunitats del mateix color polític o no.

Quan veig que a Catalunya es tanquen comerços, es limiten horaris, es restringeixen llibertats i s’escanya l’economia en benefici de la salut penso….que rar tot. Rar perquè les xifres a Madrid no són pitjors que a Catalunya. I els madrilenys viuen en el més semblant a la normalitat, mentre els catalans pateixen una situació pròxima a la distopia.

És aquí on alguns diuen…. És que la Díaz Ayuso, que a més fa cara de dolenta, amaga les xifres. Si mal penses dius… Potser durant un temps podries fer-ho amb el nombre d’infectats o d’hospitalitzats, però amb el nombre de morts? No pas. Les famílies, els sindicats mèdics, l’oposició parlamentària o el ministeri que encara que no ho sembli mira amb lupa la gestió de les regions ho denunciarien.

També hi ha la hipòtesi que es fan menys tests i per tant no surten tants contagiats, però aquí també es fan cribratges massius i les xifres no són més alarmants que a altres territoris.

I per acabar de, Madrid sembla que està a la cua en el nombre de vacunacions.

Per tant, la pregunta sorgeix un cop i un altre. Per què a Madrid amb una vida bastant normalitzada i l’economia oberta està afectada pel virus d’una manera similar a altres llocs on s’ha apostat per tancaments, restriccions, confinaments i limitacions? La pregunta és difícil. I l’he fet a molta gent que en sap molt d’aquestes coses. I les respostes són moltes i variades: que si els contagis no es transmeten tant en llocs d’oci (on a Madrid a penes tenen limitacions, estan a l’aire lliure i es prenen mesures de prevenció) com a l’oficina, el transport, o al carrer (on no es prenen aquestes mesures). Que si a Madrid s’està més conscienciat amb la mascareta. Que si la sort, que si del Madrid al cielo i tal.

I no us dic jo que no, però una resposta que em va donar un metge amic que treballa a La Paz és la que més m’ha convençut. A Madrid el virus va arribar a finals de desembre de 2019 i ben bé fins al maig es va transmetre sense límits. Va morir moltíssima gent, va emmalaltir molta altra i sobretot es va crear una certa immunitat de grup que encara no s’ha comprovat oficialment. Tot això podria ser ratificat o rectificat d’aquí a poc temps per les xifres.

Bon Any.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s