El principi de la fi

La setena onada va ser la catàstrofe, el caos, l’hecatombe. Les vacunes van arribar abans de la tercera tongada. I tot semblava el principi de la fi, deien. Però no.

Els governs de tot el món van decidir que tothom es vacunés quan el virus de la quarta onada va mutar, es va perfeccionar de tal manera que matava un de cada cinc infectats. Ja no posava fi a la vida de vells, de gent amb malalties cròniques o amb les defenses baixes…. Els morts eren legió entre els joves i els sans, aquells que eren l’excepció quan morien al principi de tot. Milers de víctimes diàries a tot arreu. En els anomenats països desenvolupats i rics, els hospitals eren cementiris. En el tercer món ningú ja explicava l’abast de la pandèmia.

Primer, tots els països van decidir fer un registre dels no vacunats per apartar-los socialment: no podien sortir de casa ni a treballar, ni per anar a buscar menjar, ni tan sols per anar a veure les famílies. Se’ls va recloure en els seus domicilis sota vigilància de l’exèrcit i donava menjar dos cops per setmana. Després, els mateixos governs van decidir que ni això. O es vacunaven o els deixarien morir. Si sortien de casa… Serien liquidats. La majoria dels “negacionistes” de les vacunes van rectificar i van accedir a posar-se-les, però les societats ja estaven descosides, desfetes, desmembrades.

Les fàbriques i els camps havien quedat deserts, ningú treballava. Els comerços sense abastos. Els carrers, buits. Com les escoles, les oficines, el transport públic, tot. Els hospitals sense sanitaris ni serveis, més enllà de les vacunacions obligatòries. S’havien paralitzat les operacions, les consultes. La gent moria pel virus i els que no, per altres patologies. Molts van prendre la decisió de fer voluntàriament allò que els esperava en un futur pròxim, els suïcidis es multiplicaven. Més tard, els estats es van quedar sense funcionaris que fessin funcionar-lo, ni policies, ni militars, ni jutges, ni metges…

Va ser a poc a poc, dia a dia, a una velocitat inversament proporcional a la del virus, un enemic veloç que seguia el seu camí sense dubtar, sense vacil·lar, sense aturar-se. El món tal com el coneixem es moria. Les bombolles de familiars i pròxims que en el principi de la pandèmia es recomanava mantenir es convertiren en tribus de les quals ningú podia entrar ni sortir. Intentaven acumular menjar, aigua, armes. Primer robant, després matant per robar. El caos, la calamitat, la ignomínia per sobreviure. Aquelles bombolles, aquelles tribus van acabar devorant-se entre els seus membres per l’última llauna de conserva, per l’última gota d’aigua, per por que una tos o una febrada fos la fi del grup, de l’individu. I enmig de tot això, va arribar la setena onada.

Les vacunes ja no servien per immunitzar. I de fet, feia temps que s’havien deixat de fabricar, ja no hi havia científics que les pensessin, ni treballadors que les fessin, ni administracions que les paguessin, ni laboratoris que les impulsessin, ni magatzems que les guardessin, ni personal que les vigilessin. Els governs ja no existien ni tampoc el poc ordre que quedava en els últims mesos. Des del principi del virus, a finals de 2019 i fins aquell moment només havien passat dos anys.

Ara em trobo en el mateix lloc en el qual he estat les últimes setmanes. Hi vaig entrar quan passava pel davant… Un negoci de serveis funeraris. Al veure el seu rètol, em vaig dir que solucionava dos problemes; sortia dels carrers deserts i perillosos i m’amagava de les tribus enemigues en un lloc en el qual ningú hi voldria entrar, un lloc que acollia la mort i ja n’hi havia prou a fora perquè algú volgués entrar-hi. Aquí, en un taulell envoltat de taüts escric aquestes paraules. No són cap testament perquè ningú mai no les llegirà. Ni vull que sigui tampoc un lament, he tingut la sort d’haver superat el virus i he sobreviscut a atacs i penúries. He estat l’últim viu de la meva bombolla. Sóc afortunat, oi? Ho vaig fer tot per sobreviure i per sobreviure’ls i per aconseguir-ho he fet coses que ni tan sols puc dir aquí, conscient que ningú em llegirà. Em fa vergonya, fàstic i por de rememorar-ho. Fa dos dies que he acabat l’últim trosset de pa de motlle verd i florit que duia a la motxilla i em disposo a fer l’últim glop que em queda de l’ampolla de Jack Daniels, ep! l’ampolla de 45 euros, no qualsevol Jack Daniels, no qualsevol bourbon. Ja us he dit que sóc un paio afortunat i que aquestes paraules no són un lament. Ja no tinc gana, ni sed, ni son, ni mal, ni fred, ni calor, ni cansament. Ni tan sols els remordiments que em consumien. Fa temps que vaig perdre les emocions i ara tampoc tinc ni enyoro les sensacions més primàries. Sé que tinc la mort a tocar. I no és una senyora vestida de negre encaputxada i amb una llarga dalla. És un ens pròxim i desitjat, de colors, que vull que em toqui i em dugui amb ell. O amb ella. Vull esborrar-me d’un lloc que m’és feréstec i antipàtic. Les ganes de viure ja no són ni un record. Ara em capbussaré dins d’aquesta caixa per morts, em despullaré i m’acariciaran la pell les seves parets de vellut blau. Rascaré amb els dits la tela blava, sabent que serà el meu últim amagatall, la meva última llar. Faré l’últim glop de bon bourbon i abaixaré la tapa. La foscor i el silenci m’acompanyaran a la fi. Enterrat mentre encara em batega el cor, m’oxigenen els pulmons i em respon el cos. Morir és senzill quan ja fa temps que la vida t’ha abandonat.

Au, fins aquí el conte sinistre de Nadal, l’últim d’aquest cabró 20. Que el 2021 us sigui benèvol i que vosaltres el sapigueu aprofitar. I ara més que mai….Salut!!!!!