LA COSTELLA D’ADAM és una pel·lícula de 1949 dirigida pel gran George Cukor i interpretada pels excepcionals Katherine Hepburn (no confondre amb el Catering Hepburn de Vilassar) i Spencer Tracy.
L’argument del qual la crítica anomena “comèdia romàntica” és aquest: una parella d’advocats de classe alta de Nova Iork, feliços, guapos i intel·ligents trontolla quan s’enfronten per un cas. Ella, l’Amanda, defensa una pobra dona (interpretada per la Judy Holliday) que amargada per les infidelitats del seu marit (Tom Ewell) l’intenta assassinar quan el troba en braços de la seva amant. Ell, l’Adam, és el fiscal que vol engarjolar la infeliç que ni tan sols pot matar al marit amb una pistola i a un metre de distància.
La comèdia romàntica acaba com a tal i no només l’Amanda i l’Adam acaben junts, sinó que també ho fan la potencial assassina amb el marit que l’enganya que a més comparteixen tres fills que apareixen al happy end fílmic. Un happy end en el qual l’acusada és declarada innocent perquè es veu que tenia raons pel seu arribat de fúria
Fins aquí una d’aquelles pel·lícules del Hollywood daurat.
La trama la va escriure Ruth Gordon, una actriu que va guanyar un òscar a finals dels 60. I el guió de LA COSTELLA D’ADAM va obtenir una nominació a l’Òscar amb el seu marit Garson Kanin. Doncs bé, aquest guió té unes quantes coses que voldria comentar i em pregunto si ara un guió d’aquestes característiques passaria a la pantalla gran dirigida pel millor director de personatges femenins i per la millor parella d’artistes de l’època.
D’entrada, l’intent d’assassinat de la dona enganyada contra el marit enganyador és tractat com una escena de vodevil, fins al punt que el “donjuan” s’amaga darrere l’amant i d’una cortina per protegir-se dels trets. En el judici posterior, el marit reconeix que sovint pegava la dona, davant els riures del jurat popular i la comprensió gens dissimulada de la sala en ple… Diu que ho feia perquè s’havia posat grassa després dels tres embarassos. La dona també reconeix que ella fustigava el marit. I tal i qual.
Parlava del jurat popular. Doncs bé, en la seva elecció algun dels membres era rebutjat per l’advocada defensora després de reconèixer que tenia molts dubtes sobre “la igualtat de gènere”.
Més perles. En les seves disputes vespertines després de les jornades de judici Amanda i Adam (Hepburn i Tracy) reprodueixen en un ambient esnob i de la part alta de Manhattan el que ja han viscut al tribunal. Però tot i això, en diverses ocasions amenacen de fotre’s uns calbots , fins i tot passen dels intents als fets quan ell està fent-li un massatge a ella i li fot una cleca al cul (la cara de la Hepburn era tot un poema, enfadada, sorpresa, i semblava del tot veritat el cop rebut).
En aquest apartament dels Bonner (que així es diuen els lletrats) ve de tant en tant de visita un amic comú (l’actor David Wayne), un autèntic depredador sexual que no para d’encalçar l’Amanda, fins i tot davant del seu marit (i aquest no intenta en cap moment agafar la pistola, més enllà dels mereixements que fa l’individu en qüestió). Aquest senyor és un pesat, un sense gràcia que tant fa tombarelles sense sentit com compon cançons per la seva amada, que ni li correspon, un paio que ara seria engarjolat només aparèixer en pantalla.
La pel·lícula està trufada de tics masclistes i pinta la Hepburn i el seu discurs feminista com unes radicals i com a tals els guarda el desenllaç del llibret.
Un final en el qual la relació de parella entre el fiscal i l’advocada arriba al clímax, prenyat de mal rotllo. I en aquest moment l’Adam apareix al pis i troba l’Amanda amb el seu pretenent i el fiscal decideix repetir l’escena que els ha separat en els tribunals… Agafa una pistola i amaga amb matar-los. És aleshores quan ella diu allò de…..no tens cap dret. I el fiscal somriu i li diu…ho veus? Tampoc tenia dret la teva clienta, tot i que la defensaves amb aquesta línia argumental.
Ella desarmada tot i haver guanyat el judici. Ell amb la raó tot i perdre la causa, aquell paternalisme de l’època.
Però dit això, estem revivint l’any 1949 i l’art és l’art i el Rubbens tenia com a cànon de bellesa les dones hiperbòlicament grasses. Tximpum.
ambindependència 