Les coses es poden dissimular o no. I ara jo no ho vull fer: la situació econòmica és terrorífica. Miris com t’ho miris, miris on miris i fins tot encara que tanquis els ulls la macroeconomia s’enfonsa: un virus microscòpic ha noquejat la riquesa dels països, fins i tot la dels gegants, i l’única solució és fer-hi front amb tones de bitllets, moltes de les quals encara ni han passat per la impremta.
Que un país no faci créixer el seu Producte Interior Brut suposa per exemple que recapta menys impostos (els seus ciutadans amb poca activitat econòmica no poden pagar els mateixos impostos que haurien de pagar en una situació favorable) . Si a això li sumem que es necessiten aquestes tones de bitllets per pagar la sanitat, els ertos als milions de treballadors que s’han quedat eventualment sense feina, la resta d’obligacions que genera lluitar contra el virus i que a més s’han de continuar fent front a les factures de les pensions, l’atur o el pagament del deute….. Significa que augmenta el dèficit d’aquests països: gasten molt més del que ingressen. La suma d’aquests dèficits anuals s’acumulen en una variable anomenada deute, que a Espanya (per exemple) suposa el 100% del seu PIB. És a dir, per eixugar aquest deute Espanya hauria de destinar tota la riquesa que genera en un any normal i no gastar ni un euro. Tal qual. Però els països poden fer front a aquestes desgràcies majúscules perquè són països. Tenen la possibilitat d’endeutar-se encara més, obtenir recursos nous de bancs o altres països per tirar endavant. Però fins ara estem parlant de macroeconomia.
Què passa si parlem de microeconomia, i en comptes de països parlem de famílies o de persones? Aquestes no tenen la facilitat per obtenir recursos, però en molts casos si gasten més del què ingressen i generen un deute… Se’n van a la merda (continuo sense voler dissimular). Imaginem-nos una família nombrosa, monoparental, homosexual o amb mascota… Qualsevol mena de família ens valdrà. Imaginem-nos que alguns dels seus membres és despatxat de la feina o té un negoci que s’està anant a la merda (si el virus tomba economies gegants, pots comptar si tomba una tenda de queviures, un taxi o una perruqueria). No te ingressos, però les despeses continuen generant-se: la lletra de la rentadora, la factura de la llum i el gas, els col·legis de la canalla, la hipoteca o el lloguer del local….) A més aquestes famílies no tenen la força dels països per renegociar deutes, elles o paguen o “a la puta calle”. Cert que els governs poden mig ajudar a alguns durant un temps, però és impossible ajudar-los a tots per sempre.
Aquí potser seria més fàcil que els governs intentessin parlar amb els creditors que no pas amb els deutors i obligar a bancs, companyies energètiques o grans propietaris a no cobrar als que no tenen res, però això podria fer-me passar per un perillós comunista bolivarià.
En tot cas, en aquesta situació terrorífica i catastròfica Espanya sempre sap entretenir la seva parròquia: enmig de la pandèmia l’extrema dreta fa una moció de censura contra un govern d’esquerres que genera que la dreta democràtica es posi del costat dels socialistes. A falta de terrasses per anar amb els amics o ara que has d’estar a casa a l’hora que era costum quan eres adolescent…. Sempre ens pot entretenir un partit de Champions sense públic, sempre pots anar al metro per sentir el calor humà ara que ve el fred hivern que tant ajuda a prosperar un virus microscòpic que ataca la macro i la micro economies.
Però vull fer una aportació optimista: aquest Nadal no haurem d’aguantar els cunyats que ens donen la tabarra a taula i el 22 de desembre sí que podrem dir que no ens ha tocat la loteria, però que estem satisfets mentre tinguem salut.
I no ho oblideu…gairebé mai el David guanya al Goliath, gairebé mai el dèbil venç el fort, gairebé mai un bitxo microscòpic tomba gegants…Bé, gairebé mai.
ambindependència 