El gener de 1879, els tinents Vereker, Coguill i Melville enfilen a cavall una collada de Natal, aleshores Zululandia, ara part de la República Sudafricana. Els oficials fugen del camp de batalla en el qual els seus companys (uns 1700 britànics i soldats nadius) havien estat derrotats per un exèrcit de zulús (uns 20 mil) a les ordres de Cetshwayo.
La batalla d’Isandhlwana és considerada com l’última gran derrota d’un exèrcit modern a mans de tropes indígenes, normalment mal armades i pitjor dirigides.
Els tres tinents marxen deixant enrere un cementiri de companys però no ho fan per covardia, ho fan per salvar la bandera britànica i perquè aquesta no caigui en mans dels enemics. Vereker és el que la porta fins a l’alt de la collada, on descobreixen que hi ha una esplanada plena d’enemics. Un tret zulú, segurament fet amb una arma britànica robada, li frega el coll. Vereker, ferit de mort te encara temps de passar-li la insignia a Coguill, que esperona fort el seu cavall mentre Melville intenta protegir la bandera de les llances enemigues que ja els envolten. Melville, un genet hàbil, de bona punteria i millor espasa aconsegueix frenar els primers atacs. Tot i que té una ferida al braç i una altra a la cuixa, el que li fa més mal és que la bandera de Coguill no se salvi. I el seu temor es compleix. A uns 100 metres, Melville veu com un grup de zulús ha fet caure a terra el seu company, la muntura i… La bandera. Melville pot fugir en direcció contrària lluny del perill, però el seu deure és la bandera, aquell tros de roba amb una creu de colors vermell, blau i blanc que representa el sagrat Imperi Britànic. Aquella bandera és l’únic que es pot salvar de les tropes del baró de Chelmsford, un aristòcrata britànic que descansa a la seva finca a quilòmetres d’aquella batalla, convençut que la guanyarien sense la seva presència.
El cavall de Melville galopa i en un ràpid moviment acrobàtic sense baixar del cavall el tinent agafa la bandera pel pal. La seva habilitat i coratge no es veuen recompensades i uns metres després diverses llances i fletxes es claven a l’esquena. Només te temps de fer marxa enrere i de llençar la bandera collada avall cap al riu que recorre la falda de la muntanya. Cau a terra i abans de tancar els ulls, Melville veu com alguns zulús es llencen a l’aigua per atrapar i humiliar la Union Jack.
Aquest episodi històric el vaig saber per primer cop gràcies a una pel·lícula del 1979 “Zulú Dawn” (per cert, la primera emesa un vespre a TV3). Han passat molts anys d’aquests fets però encara ara em sorprèn com alguns i algunes poden lluitar tant per una bandera. Ho dic amb tot el respecte i dient-vos que jo també tinc banderes i símbols pels quals lluitaria (o potser només discutiria) però fins a cert punt, mai fins al risc de perdre la vida o l’honra, que són coses molt serioses.
Avui en dia, la lluita per les banderes és tan present com en l’època de Melville, Coguill i Vereker. Són molts els que posen la bandera per davant de tot (fins i tot per tapar les seves vergonyes amb ella). Alguns per aquí Madrid, i segurament a altres llocs, porten la seva bandera respectiva (a Madrid la rojigualda) cosida a la mascareta, que semblen un producte patrocinat per la marca España. Vés a saber si alguns porten la bandera per protegir-se doblement, com si fos una estampeta amb un sant.
Però no són els únics. A Catalunya tenim partits que es barallen per lluir l’autèntica bandera independentista. Fins i tot, entre els del mateix partit es barallen per la marca, que no deixa de ser una altra bandera.
Banderes polítiques (dretes, esquerres, feixistes, antifeixistes, progres, apolítics o les diferents faccions palestines dels Monty Python), banderes religioses (musulmanes, jueves, cristianes o sectes davidianes de Wako), banderes socials (racistes trumpians, els defensors de Floyd, els que salten tanques i els que ho impedeixen), banderes esportives (els del Madrid, els del barça, els antibarça, els que entenen Messi i els que ara l’odïen), banderes verdes (que si el món s’acaba pel canvi climàtic o els que es creuen al cosí de Rajoy que diu que tot és una enganyifa), banderes alimentàries (carnívors, vegetarians, vegans, anorèxics i bulímics). O qualsevol altra bandera que se’ns acudeixi….milers, potser infinites.
Vosaltres i jo tenim banderes: defensem-les amb seny i educació si valen la pena, però sempre sou a temps de girar cua i buscar altres coses i fins i tot altres banderes.
ambindependència 