John Wayne, supremacista?

En un viatge oníric d’aquells que tant m’agrada emprendre assegut en una butaca em vaig preguntar… Si ara em trobés amb un marcià i em preguntés què és un actor…a quin actor li presentaria? (perdoneu, sí, així són aquests viatges). I no vaig tardar massa a trobar la resposta: el John Wayne. No ha estat un bon actor, tenia un registre molt limitat i quan el treies dels seus personatges de pistoler o xèrif al salvatge oest…no donava per massa. Evidentment és més lleig que el Cary Grant, més baix que el James Stewart, fa menys ganyotes divertides que el Robert de Niro, no té la cara de boig del Jack Nicholson, no és elegant com el Gary Cooper, no arriba ni a la sola de sabata del gran Spencer Tracy, ni ha estat el gran i estimat Harrison Ford. Però vaig decidir que als extraterrestres els ensenyaria al John Wayne per definir que és un actor a la Terra. Obro parèntesi, sí, també he imaginat a la butaca quina actriu els presentaria… Però això dona per un altre article.

Avui m’ha vingut al cap el gran John Wayne perquè he sentit que als Estats Units, alguns li volen retirar alguna imatge, reconeixements i fins i tot el seu nom a algun aeroport perquè ara han descobert que era un supremacista. Passo pel diccionari per veure què vol dir exactament, no més o menys, si no exactament el què vol dir supremacista. I veig que als principals diccionaris en castellà i en català no surt aquesta paraula, tot i que els independentistes catalans han estat acusats de ser-ho, en el sentit de creure’s superiors als no independentistes.

Dit això, el John Wayne i sobretot els seus personatges podrien ser considerats com a tals supremacistes. De fet, es passava la major part de les “pelis” fent de pistoler i matant indis sense cara definida, interpretats en la seva majoria per homes blancs pintats de vermell. O matant pistolers dolents, molt dolents, mal afaitats. Amb cara de fer pudor d’all i que col·leccionaven desenes de víctimes en els primers minuts de la cinta, quan encara la gent s’acomodava a les platees del cinema. Matava éssers deshumanitzats, irrellevants, prescindibles que eren el mal.

Jo, i suposo que una majoria dels espectadors, vèiem el John Wayne com un salvador, com l’home que ens protegiria d’indis i bandolers. Tots ens hem imaginat dins la diligència que el Wayne custodiava amb el seu Winchester (La diligència, 1939). Tots ens hem identificat amb algun habitant de pobles assolats per sanguinaris assassins que eren aturats per l’heroi amb un sòl ull que era capaç de disparar alhora amb les dues mans mentre sostenia amb les dents les regnes d’un cavall desbocat que anava en direcció a un munt de miserables (Valor de ley, 1969). I jo, disculpeu-me, també m’he imaginat contemplant les llargues i perfectes cames de l’Angie Dickinson mentre al John li queia la bava (Rio Bravo, 1959).

Deixeu-me ara que un parli de la seva peli Centaures del desert (The searchers, 1954) . Aquí el Wayne dóna vida a un pistoler que perd part de la seva família a mans d’indis kiowes i comantxes. Però els pell roges s’emporten segrestades dues nebodes del Wayne, una d’elles encarnada per una jova Natalie Wood. A la peli del John Ford, Wayne acompanyat d’altres homes, es passa anys i anys cercant de manera malaltissa la Natalie i al final la troba. Però Hollywood aquí va apostar per un final feliç (no confondre amb altres accepcions del terme, si us plau) i el tiet i la neboda acaben cofois, ell amb l’objectiu complert i ella casada amb el seu nuvi de tota la vida (Jeffrey Hunter), un dels que l’ha cercat durant anys i panys. Però a la novel·la original, de l’Alan Le May, el tiet descobreix que passats els anys, la neboda és una índia conversa i convençuda que no vol saber res de la civilització blanca i d’ordre de l’època i el Wayne quan la troba li fot quatre tirs supremacistes. Sort per ell, que el Ford va dir que res de matar nebodes, perquè aleshores aquell heroi que matava indis i assassins s’hagués convertit en un salvatge pels espectadors que tant l’aplaudien.

Ara, en aquest procés revisionista (arran d’una nova mort execrable d’un negre nord-americà a mans de policies blancs nord-americans) es diu que el John Wayne era un supremacista a la vida real, un paio que es comportava com molts dels seus personatges, que no respectaven les vides alienes ni les festes de guardar. No entraré en el fons de la qüestió (valga’m déu) i en si Wayne mereix ara ser tractat, moltes dècades després, com un mal home…ja es veurà. Ja els està passant el mateix a personatges tan diferents com Winston Churchill o Cristóbal Colón. Espero també que ningú vulgui revisar a gent com Atila, Gengis Khan o Adolf Hitler.

Ja em perdonareu, però jo al John Wayne el seguiré considerant com algú que encarnava personatges naïfs, rols clars, papers que des de la perspectiva de l’època encarnaven el bé contra el mal, segurament de manera matussera i poc hàbil. Però jo el vaig conèixer quan tampoc analitzava que un indi podia ser un bon home, o que el pistoler era dolent per haver tingut una infància complicada. Era la visió d’un nen que quan tancaven la llum del cinema esperava obrir ulls i boca, passar dues hores de màgia. El Wayne és també la visió actual d’una persona (jo) que vol tenir el dret de viatjar des d’una butaca a “pelis” inversemblants on els marcians et pregunten què és un actor de cinema i tu els puguis contestar que el John Wayne, que entre altres coses em va fer passar estones fantàstiques encara que fos disparant a indis sense cara i assassins mal afaitats. I sempre el voldria al meu costat. Punt.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s