El 24 de febrer del 1981 molts nanos ens vam quedar sense anar a l’escola i molts adults es van quedar acollonits a casa o van fotre el camp cap a França perquè el dia abans un grup de bigotis amb tricorni carregats de testosterona van entrar amb pistoles i subfusells al Congrés per segrestar els representants del poble allà reunits (reunits per triar el pròxim president del govern). Durant aquella nit llarga el rei Joan Carles va sortir per la tele més enllà del “prime time” a anunciar que l’intent d’assonada militar fracassaria i cridava la població a sortir al carrer per defensar la fràgil democràcia encetada només un any abans. A mig matí, el suposat cap de la revolta es va rendir a un militar (sí) i va tenir la gentilesa d’alliberar els senyors i les senyores diputades.
Anys després, els presumptes responsables de l’atac es passejaven ja lliures pel carrer, i fins i tot Antonio Tejero Molina (el tricorni més conegut del 23-f) fa quatre dies protestava pel trasllat de les restes de Franco fora del Valle de los Caídos.
Molts van assegurar que va ser la intervenció del rei de la dinastia dels Borbó la que va impedir el triomf dels colpistes. I molts altres no dubten ara que l’entrada violenta al Congrés va ser una maniobra pensada i jugada entre la Casa Reial i els poders fàctics per demostrar que el rei era el que necessitaven els espanyols per garantir que res se sortís de mare i que comunistes, feixistes, nacionalistes centralistes i perifèrics, Exèrcit, Església i la resta de tribus de l’època mantinguessin l’equilibri necessari per no tornar a posar en evidència les com a mínim dues Espanyes que gairebé sempre han cohabitat. En aquella ocasió, diuen els mateixos de la teoria aquesta, la Guàrdia Civil va servir un cop més a la causa de remoure-ho tot, per no canviar res.
Des de la seva fundació el maig del 1844, en temps del Duque de Ahumada, el cos armat sempre ha maniobrat i com a bons servidors públics s’han deixat fer per mantenir la situació que més convé a Espanya (no oblideu, per exemple, que a l’aixecament militar del 36 que va acabar en Guerra Civil, la major part del cos benemèrit es va mantenir lleial a la República perque estaven convençuts que el règim era el legítim i votat a les urnes) El principal pels agents militaritzats és el deure cap a la pàtria, encara que sigui a costa del seu lema “El honor es la principal divisa”, que en algun moment algun dels seus el va canviar pel “Quieto todo el mundo”.
Després del 23-f i el que va representar, van governar els socialistes de Felipe González que van inventar el socialisme monàrquic, allunyat de teories marxistes i buscant sempre la socialdemocràcia escandinava que mai no van aconseguir copiar. Els nacionalistes bascos i catalans van governar de manera moderada amb Garaikoetxea, Arzallus, Pujol i Roca i Junyent. Cedien els seus vots per la governabilitat de l’Espanya de González, Aznar o Zapatero a canvi de diners i certs privilegis pels seus territoris. Contents els nacionalistes perifèrics i no massa descontents els nacionalistes centralistes, els que deien “Madrid ens roba” i els que deien “Pujol enano habla en castellano“. A més es va pactar prebendes per l’Exèrcit, com més inversió, professionalitzar-lo i dir que en unes hores s’havia democratitzat, a canvi que guardessin a l’armari les espases que tantes vegades havien empunyat. I el mateix amb l’Església…no paguis impostos a canvi que callis i deixis fer. Els dos grans partits es dividien el poder i el govern cada x anys. L’únic problema seriós en aquells temps (a part de l’atur i l’eterna corrupció) era ETA, l’únic desequilibri que amb els seus atemptats feia perillar l’harmonia pactada.
I desapareguda ETA (primer pels crims d’estat dels GAL, la Triple A –Aliança Apostòlica Anticomunista- o el Batallón Vasco Español, després per la pressió policial i finalment per la social), semblava que l’equilibri podria consolidar-se i perpetuar-se, però no.
No m’entretindré a explicar com hem arribat fins aquí, perquè tots ho sabem més o menys… Any 2020. Govern espanyol en mans dels que alguns anomenen socialcomunistes. Els independentistes de Catalunya encara tocant el flabiol o el piccolo amb les seves reivindicacions separatistes, seguits pels bascos i potser els gallecs. Molts governs locals i autonòmics també liderats per rojos furibunds. Amb una pandèmia vírica mai vista que ha causat milers de morts i conseqüències econòmiques i socials imprevisibles. Una extrema dreta poderosa en nombre i forces, molt present al Congrés (i no parlo només de VOX) i al carrer (i no parlo només al barri madrileny de Salamanca, ni de pals de golf, ni banderes amb àligues).
Per aquests és un escenari idíl·lic per posar ordre, per imposar l’equilibri desitjat per molts: evitar que el poder continuï en mans dels comunistes amb cua de cavall que viuen a cases de luxe en zones fins ara reservades a la gent d’ordre. Escenari idíl·lic per evitar que els independentistes continuïn desafiant la unitat sacra santa d’una Espanya que alguns ignorants o provocadors asseguren que va començar en el Plistocè. Escenari idíl·lic per evitar que alguna cosa pugui canviar, des del seu punt de vista, el que dóna veure la vida passar dins d’un Mercedes descapotable amb xofer. Com han de permetre un impost per grans fortunes, o una ajuda pels ganduls que no treballen ni tenen ingressos, que l’Església pagui l’IBI, que líders independentistes surtin de la presó, que els militars tinguin menys pressupost, que la sanitat i l’educació arribin a tothom a costa de treure part de la fortuna als que mai no deixaran de tenir-la.
El més sorprenent no és que hi hagi una minoria que defensi aquest equilibri que els afavoreix, el realment inquietant és que hi hagi majories que mai no sortiran premiades en aquest repartiment i que estiguin disposades a donar-li suport.
I enmig de tot aquest embolic, la Guàrdia Civil podria tornar a sortir al rescat de la causa? Ara no calen pistoles, subfusells o assalts al Congrés, els cops d’estat del segle XXI són una altra cosa, però les causes per fer-los o intentar-los no han canviat. L’equilibri continua sent indispensable per a molts que no volen perdre fama i fortuna i el sacrifici de la Benemèrita no es posa en dubte. Mai. Ni el maig, ni l’octubre, sempre són peons indispensables del tauler, soldats de plom per no ser només exposats. Oi, don Diego?
Quins somnis més estranys, absurds i increïbles que tinc.
ambindependència 