en català
Aquests dies passaran a la nostra història col·lectiva com els d’aquell virus que ens va matar familiars i amics, avis i coneguts, persones que es van convertir en estadístiques. Aquell virus que ens va tancar a tots a casa, que va fer baixar persianes de comerços, fàbriques, bars, escoles i oficines. Aquell virus que va fer que se suspengués el Mobile World (“què cagats sou” van dir alguns quan el febrer es va ajornar la cita). I després va esborrar del mapa uns Jocs Olímpics, la Champions, les lligues, els Sanfermines, la Setmana Santa, les festes majors. I també va esborrar el somriure de les nostres cares, els nens dels carrers, els avis dels parcs, i el soroll de l’ambient. Aquell virus que ens va fer més porucs, tristos, dèbils i prudents. El mateix virus que quan semblava que desapareixia amb la calor i la desescalada ens va convertir en éssers emmascarats i imprudents que no respectàvem la distància física, potser per evitar que els altres ens veiessin la por, la tristesa, la debilitat i la prudència que havíem patit dies abans.
Encara no sabem com tot això ens influirà en el nostre futur immediat. Quanta gent gran o amb patologies ja no tornarà a sortir de casa, tot i que l’alarma baixi o desaparegui. Com els escolars tornaran a classes de la mateixa manera que abans…interactuant, tocant-se, magrejant-se o barallant-se. Quan tornarem a acostar-nos físicament sense por. Quanta gent podrà tornar a treballar, a fer esport col·lectivament, a entrar a un cinema o a un teatre sense dubtar del què té al costat. Quan deixarà de ser vist com una amenaça algú que t’estossegui o esternudi a prop teu?
I aquest virus també podria ser recordat per Madrid. Aquest Madrid que alguns titllen d’insolidari, egoista i refotudament dolent, que al principi de la pandèmia no es va confinar i va enviar milers dels seus ciutadans a segones residències a escampar la malaltia a llocs on difícilment hagués arribat si tothom hagués complert tancat a casa i sense viatjar. Aquell Madrid injust que els primers dies de la crisi va demanar un confinament exprés amb la mateixa vehemència que després va demanar el desconfinament a corre cuita. Aquell Madrid absurd que pecava d’incoherència demanant ara això i just després tot el contrari mentre la seva presidenta guardava quarantena en un hotel de luxe i alguns dels seus veïns feien cua a menjadors socials i demanaven caritat sense mascaretes ni guants perquè no arribaven. Aquell Madrid que acusa al govern espanyol d’incompetència en la gestió de la crisi, mentre es fa amb la medalla d’or en el nombre de casos i de morts. Aquell Madrid ambivalent capaç de construir l’hospital més gran d’Europa en pocs dies i tancar-lo amb una festa on presidenta, alcalde i altres autoritats s’abraçaven a sanitaris per celebrar que ja no feia falta el centre per la caiguda de casos.
Aquell Madrid ridícul en el qual gent rica i a la qual l’importen una merda les penes dels seus conciutadans demanaven al crit de llibertat (i mira que molts voten a l’extrema dreta) la dimissió de Pedro Sánchez i el seu govern, gent que sortia al carrer amb cassoles sorolloses en mans de les seves criades i xofers, gent amb cognoms llarguíssims fets ajuntant el de mare i pare, gent amb pals de golf que se saludaven amb policies que no els feien respectar les mínimes mesures de seguretat encara en ple estat d’alarma, gent que demà no hauran perdut ni una engruna de la seva fortuna, ni de la seva poca vergonya, gent que abans només s’havia manifestat contra els matrimonis homosexuals o perquè havien fotut a la presó a algun dels seus veïns per delictes econòmics.
Porto mitja vida vivint a Madrid i em crec amb el deure i amb el dret de pensar i dir que conec prou bé la ciutat en la qual he passat alguns dels moments més feliços i també alguns de tristos de la meva existència. I és per això que també vull deixar clar que existeix el Madrid polític, insolidari, egoista, ridícul, absurd i refotudament dolent també existeix el Madrid solidari, emprenedor, treballador, combatiu contra el feixisme i les injustícies, el generós, el que reparteix mascaretes i menjar, el que es preocupa del veí que està sòl, el que saluda, el que corre a ajudar, el que calla dins de casa, el que aplaudeix als balcons, el que ha treballat i esforçat quan més difícil era, el Madrid que em va acollir, que ens va acollir a tots com un veí més. Com pot passar a Barcelona, New York, Mollet del Vallès, Colombo, Jarandilla de la Vera, Terrasa, Sampedor o Paris-Texas. Segurament no calia escriure-ho perquè la majoria ja ho sap o s’ho imagina, però jo volia constatar-ho.
ambindependència 