El virus que fa cantar als ocells

d4922o0-c7e89e20-1f7d-4133-9c9a-73eab0eece78

en català

Els ocells canten i piulen a la ciutat. Potser com mai els havíem sentit. Les pluges han tornat amb força i fan bona la dita “el mes d’abril… Aigües mil”. Són només dues pistes que ens fan pensar que la quarantena humana que estem patint per la pandèmia del COVD-19 té un doble efecte. Per un cantó està fotent la Humanitat i per l’altre la Terra sembla que retroba els seus equilibris perduts i les altres espècies el seu benestar.

Salvant les distàncies em recorda aquella obra mestra del M.Night Shyamalan “L’incident”, en la qual arbres i plantes desprenen una substància que fa que els homes i dones tinguin desitjos irrefrenables de suïcidar-se. La mare natura es defensa així del seu major enemic. Però això és ficció, el que ara vivim, no.

En tot cas, sembla que el món agraeix en forma de pluja i cants ornitològics l’arraconament de l’ésser humà. I això que només fa cinquanta dies que estem engabiats. Us imagineu què podria passar si fossin cinquanta mesos? I què passaria si homes i dones estiguéssim tancats cinquanta anys? La Diagonal, el Passeig de la Castellana o la Costa Brava es convertirien en paradisos per bestioles, arbres, plantes i natura en general?

Si el confinament s’allarga i endureix ens trobaríem en un món distòpic i/o apocalíptic? L’autoritat competent faria tries i separacions entre els immunes, els malalts, els que encara no han passat el virus? Se’ns facilitarien carnets i salvo conductes per circular? Quines penes podrien acabar imposant als que trenquessin injustificadament el confinament? Es donarien plens poders a les forces policials i militars per escarmentar als contraris a la quarantena? L’estat d’alarma es podria arribar a convertir en estat d’excepció i més tard de setge?

Segurament no arribarem a això, però sí que hem de tenir clar que si no es prenen mesures dràstiques i efectives… Res tornarà a ser com abans. Des de temps immemorials els desconeguts s’encaixaven la mà per demostrar que no duien espases, ni ganivets amagats i alhora per garantir al saludat que no corria cap perill a l’hora de posar-se l’un davant l’altre. Us imagineu ara algú que se t’acosti a menys d’un metre i sobre tot sent un desconegut? Aleshores series tu mateix el que buscaria un ganivet per aturar a aquell boig perillós.

Fins fa quatre dies (o quaranta), quan esternudaves, alguns del teu voltant et solien dir “Jesús” o “salut” (depenent de les creences personals o del moment). Ara, què passaria si veieu i sentiu esternudar o tossir algú a prop vostre? A part de mirar-lo amb mala cara i fugir de la zona, ara penseu que les expectoracions expel·lides per nas i boca no mereixen desitjos ni de salut ni de Jesús. I compte no us cagueu en tots els sants i apòstols o en tots els dimonis i àngels caiguts (depenent també del vostre gust).

Els joves sembla que són els menys exposats a la malaltia i per edat i ànim són els que més ganes tenen d’intimar amb desconeguts en nits sòrdides o alegres fora de casa. Ara, la immensa majoria d’aquest jovent no té nits fora de casa. Ni sòrdides, ni alegres. No poden fer prospeccions antropològiques, ni socials amb iguals o no del seu gènere. Ara, la immensa majoria estan sols a casa o amb pares, avis, germans i companys de pis (i a aquests ja els conèix prou i massa per a fer cap mena de prospecció amb ells, almenys prospeccions dignes i èticament correctes de ser posades en marxa). Quant de temps podran aguantar aquests joves sense proposar-se fermament la perpetuació de l’espècie? I vaig més enllà, al final del desconfinament aquests nois i noies es llençaran tan alegres i confiats, com abans, cap a morros i cossos desconeguts en les nits fora de casa (sòrdides o alegres)?

I quanta gent gran, quants vells sobreviuran en el cas d’un estat d’alarma prorrogat molt més del què ens imaginem? Quants avis moriran i seran incinerats o enterrats sense cap companyia? Hem de tenir en compte que la generació dels que ara tenen 80 anys van néixer durant la Guerra Civil o l’encara més dura postguerra i que potser moriran en la situació més similar a la d’una guerra (sense ser-ho): sols, enmig d’una crisi inimaginable i terrible i abandonats per la major part d’una societat que els considera com un mal menor, els dóna per descomptats o els assenyala com un dany col·lateral. Hem de pensar que potser la meitat de les víctimes mortals estan en residències després que moltes de les seves famílies (no totes, “válgame Dios“) es desfessin d’ells.

I què passarà amb l’economia i els llocs de treball (parella indissoluble per molt que alguns no ho vulguin veure)? Recordo com alguns experts interessats deien que una jornada de vaga general és letal pels comptes d’un país (una jornada). Els compro una part de l’argument, exageracions incloses. Però què passarà amb una economia productiva i un força de treball aturades durant mesos o anys… Que tot plegat es podria convertir en una selva o una jungla (que em sembla més espessa i inhòspita) o una sabana (on creixen poc més que matolls) o un paisatge polar (en el qual la vida està només a l’altura dels més forts).

Amb aquestes referències paisatgístiques (potser gratuïtes) torno a enllaçar l’article amb el seu fil conductor…com menys pesi la Humanitat, més s’obrirà pas la vida o altres vides més enllà de la de l’Homo Sapiens més o menys evolucionat.

Aquesta societat futura (que m’imagino i que no vull de cap manera que hi arribem) també distingirà en l’àmbit econòmic entre els sectors i personal essencials? Qui ha decidit qui i què són sectors bàsics i què i qui no? (els mateixos que van dir que els nens havien de sortir per anar al súper o al banc i no a escampar la boira, encara que després rectifiquessin). En tot cas, el més preocupant és que l’autoritat ja ha marcat qui podrà ser en el futur “essencial” o “prescindible” o “secundari” o “irrellevant”. Aquí recordo que mentre es tanquen llibreries o escoles (ben fet) s’ha deixat obrir estancs, gasolineres i la zona de licors als súpers (ben fet també, no fos cas baixés la seva recaptació a Hisenda). A veure si d’aquí a un temps els hospitals es buidaran de casos de coronavirus per omplir-se d’altres amb càncer de pulmó,depressions de cavall i alcoholisme sever, que tot podria passar.

Potser m’he posat massa transcendental i no calia. De fet, si ens creiem a l’autoritat… Les xifres de contagi i de morts pel COVID19 s’han estabilitzat i fins i tot reduït en molts llocs. El desconfinament, diuen, es farà de forma lenta, gradual i segura i aquest estiu no, però el que ve amb les platges obertes i les festes majors plenes a vessar de gent sense carnets d’immunitat, el coronavirus serà un malson o una malaltia estacional amb vacuna per la població de risc.

En tot cas, nosaltres com han dit els nostres avis o pares també “haurem viscut una guerra”, alguns asseguren que la Tercera Mundial potser preparada en un laboratori xinès o americà per ordre d’algun boig sense escrúpols que mana molt i que vol manar encara més. I amb una mica de sort la Quarta Guerra Mundial no serà a pedrades com alguns pronosticaven.

Visca la Sanitat pública.

Dedicat a la mare de la Laura i al Salvador. D.E.P.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s