Fa més d’una setmana que estem en estat d’alarma i em trobo a l’epicentre del terratrèmol a Espanya: Madrid. Visc a prop del parc d’El Retiro, una zona plena de restaurants, bars i botigues, amb El Corte Inglés com a pal de paller d’aquest barri, normalment bulliciós i alegre que aquests dies ha perdut tot allò que el caracteritzava. I la principal absència és la de la gent, una gent que gairebé només apareix a les 8 del vespre en els seus balcons i finestres per lloar la tasca dels sanitaris, uns sanitaris que hores d’ara suposen el 12% dels contagiats pel virus.
No sé si dir que tinc més sort que la majoria dels confinats. Però, a diferència seva puc sortir pels matins a treballar, així m’ho acredita un certificat de la meva empresa que diu que sóc personal essencial d’un servei públic. Per anar i venir agafo el cotxe de porta a porta, faig la feina i per la tarda em tanco a casa. Fins ara, he ordenat armaris, calaixos, prestatges i mínimament la ment. I just ara ordeno idees.
El panorama és esfereïdor a la capital. Les notícies diuen que el Palau de Gel en el qual els més joves passen les tardes patinant es convertirà en la morgue de la ciutat. Madrid acumula 1200 morts, més de la meitat de tota Espanya, té un terç dels casos detectats i mil persones més estan a la UCI. La majoria dels hotels estan tancats i un bon grapat s’han convertit en hospitals pels casos menys greus. La Fira de Madrid, IFEMA, acostumada a congressos com Fitur, el Saló de l’Automòbil o festes glamouroses ha passat en tres dies a ser el centre hospitalari més gran d’Espanya, amb 5.500 llits i a l’hora acollirà uns 600 sense sostre. Perquè us feu una idea de la magnitud, hospitals com La Paz o el Gregorio Marañón tenen una capacitat d’ uns 1.400 llits cadascun.
La Unitat Militar d’Emergències, la UME, l’Exèrcit està al carrer, la qual cosa pot donar tanta sensació de tranquil·litat com d’alarma depenent del moment o del qui ho analitzi. Els serveis funeraris diuen que no enterraran les persones mortes pel virus per por al contagi. I les administracions contracten estudiants de medicina i sanitaris jubilats per intentar contenir la pandèmia.
L’última informació diu que en algunes residències encara conviuen vells amb els cadàvers dels qui fins fa poc compartien amb ells tele, partida de cartes o tardes de ganxet.
El panorama és aquest. I en paral·lel es demana des de dins i fora de la capital que Madrid es tanqui amb pany i que als que hi vivim no ens deixin sortir. És una decisió difícil, que segurament té raons a favor i en contra per ser presa.
El contacte que tinc amb altre gent es limita aquests dies amb els companys de feina, amb els quals mantenim la distància adequada i l’ànim de tant en tant decau. Qualsevol esternut, estossegada o moquejada és sentit com una amenaça.
Els primers dies sortir a comprar era una distracció, apart d’una necessitat. Ara és una necessitat perquè la distracció s’ha convertit en una preocupació: anar al supermercat ja no et ve massa de gust.
Potser el confinament és necessari, imprescindible però és molt dur.
Una de les poques bones coses que te aquesta situació és que les noves tecnologies t’han posat en contacte de nou amb aquells estimats que són lluny. I en canvi, el virus t’ha allunyat dels que tens al costat. Les relacions es fan a través de pantalles.
No m’entretindré a pensar si el govern ho fa bé, malament o regular. Sé que ara és moment de creure en ells (no ens queda una altra) i em resulten uns miserables el què ara ataquen Pedro Sánchez, mentre té un braç lligat a l’esquena amb la situació límit i amb familiars malalts del virus. Les possibles responsabilitats, després, quan tot hagi acabat.
I sobre tot responsabilitats per aquells que quan van venir les retallades van tancar plantes d’hospitals, van prescindir de llits, metges, infermeres i material, unes mancances que ara passen factura. Alguns d’aquests “grans gestors de merda” ara estan patint la malaltia a centres privats.
No em vull imaginar què pot passar si l’estat d’alarma es continua prorrogant…la gent aguantarà indefinidament a casa veient com puja la xifra d’afectats? Els sanitaris quant de temps poden aguantar torns inacabables sota pressió insostenible? Quant pot tardar una societat en recuperar-se d’aquesta crisi? Potser mai.
Voldria acabar amb una mica d’optimisme, ens en sortirem, segur. I quan sortim de casa voldria trobar-me de cara aquells que diuen que hem d’estar tranquils, perquè el virus només mata als vells. Trobar-me’ls de cara i posar en pràctica el tir al plat.
Aquesta tarda podria haver ordenat armaris, prestatges o calaixos, però he preferit ordenar idees. Avui més que mai, salut.
ambindependència 