Toca fer-ho bé

Foto: EuropaPress

 

Espanya ja té govern. Després de mesos d’interinitat, Pedro Sánchez ha fet un executiu a la mida del què tocava: acontentar més o menys totes les famílies polítiques que han contribuït a la seva investidura. En aquesta gran família i al costat del president, o potser només en la mateixa foto que ell, quatre vicepresidents (mai no n’hi havia hagut tants) i divuit ministres. El segon govern més ampli de la democràcia, esperem que també estigui en el podi d’ èxits i fites. D’entrada, perquè ningú que estigui bé del cap desitja que un govern que el governa governi malament. Bé, fa uns anys quan governava Zapatero, Cristóbal Montoro va desitjar que descarrilés Espanya per encarrilar-la més tard els seus. Però bé, això és passat i m’emprenya recordar-ho. Deia que espero èxits i fites pel govern de Sánchez perquè si li va bé, de retruc repercutirà en la gent.

Hi ha qüestions empantanegades des de fa temps i que s’haurien de resoldre: esvair els núvols que amenacen amb la crisi i l’atur, donar-li una oportunitat de solució al conflicte amb l’independentisme català, fer polítiques mediambientals i igualitàries sòlides i contundents, proporcionar al territori infraestructures, mitjans i transports que els cohesionin, fer un sistema de finançament autonòmic que permeti les comunitats garantir la sanitat i l’educació (sí, són coses que gestionen les comunitats) i revertir els molts drets socials, laborals i bàsics que la crisi i governs de dretes o influenciats per dogma de dretes han imposat (reformes laborals, amnisties fiscals als defraudadors, un ignominiós sistema de re valorització de les pensions i una política d’impostos que carrega sobre les classes mitjanes mentre tracta amb tendresa les grans fortunes, incloses les multinacionals de beneficis estratosfèrics). I tot això, emparat per l’anomenada llei mordassa que t’imposa multes o penes de presó si vas a manifestacions no permeses (per protestar per aquesta involució socio-econòmica) o si un policia et diu que has comès qualsevol acte delictiu (en això hi podríem estar d’acord, però és que tot això representa un retrocés en les llibertats respecte del que vam viure els anys 80, 90 o 2000). Estem vivint més com els nostres avis, que no pas com els nostres pares en drets i llibertats.

En mans i en els caps de Sánchez i la seva gran família que s’ha creat a La Moncloa està la possibilitat de fer polítiques i desfer nyaps. Mirant la foto de l’executiu veiem coses que mai no havíem vist. Ministres amb cua i texans, abrics vermells que amaguen esperits llibertaris i d’altres ultraliberals, comunistes amb vestit i corbata, el moviment 15m compartint mandat amb ortodoxes dels comptes brussel·lencs. També hi ha MINI stres en MINI steris i misteris que fan rumiar com algú amb tan pocs mèrits curriculars poden fer-se càrrec d’una cartera del regne d’Espanya, per petita i insignificant que sigui la cartera.

Però ens ha de quedar molt clar, que si aquests no ho fan bé, la seva alternativa és el PP i l’extrema dreta, no n’hi ha cap altra. Els que van aprovar allò que ara s’hauria de revertir i els que volen acabar amb tot allò que es va començar a fer-se l’any 78 per tornar al 39: uniformitat, només sortir de casa per anar a caçar, als toros o al futbol, no fotre’s en política i rememorar els temps del Cid. I ja se sap que en un combat pel mateix espai polític, acaben guanyant els més radicals.

Per tant sort, als que haurien de combatre tot això.  Són molts ministres, alguns MINIs, però mai no seran suficients per contenir tot allò que podria venir.