La política ficció és un gènere que ha donat moments de glòria a la literatura, al cinema i a la televisió. Hem arribat a un punt que els polítics estan fent coses tan estranyes, absurdes i inesperades que han deixat en becaris imberbes als guionistes i escriptors que fins ara s’ocupaven de perpetrar trames en les quals s’entrellaçaven intrigues de palau amb escenes de vodevil més o menys creïbles.
Sempre he pensat que els guionistes de “Polònia” han deixat d’esprémer-se el cervell, per elaborar els seus “gags”. Ara simplement han d’obrir el diari i ja tenen la feina feta.
Doncs bé, avui jo faré un exercici de política ficció que tot i tractar qüestions molt serioses intentaré que no siguin malinterpretades.
Començo la meva ficció:
16 d’octubre. Lectura pública de la sentència sobre la Causa Especial 20907/2017. El ponent i president del tribunal Manuel Marchena amb veu clara i to pausat condemna els processats pels delictes de malversació i desobediència greu. I els absol dels de rebel·lió i sedició. La pena és d’inhabilitació de per vida i de 5 anys de presó per cadascun dels líders independentistes. Amb el temps que porten en presó preventiva, els condemnats quedaran lliures en les pròximes hores.
El veredicte benèvol dels jutges del Suprem ha suposat un cop al tauler polític, un tauler d’escacs que d’aquesta sotragada ha fet caure peons, torres i fins i tot el rei.
En el món independentista, més dividit que mai (no tot és política ficció en aquest article), la sentència és a la pràctica una absolució. Per una banda recuperen els seus líders, tot i que no podran exercir com a càrrecs. D’altra banda, els sobiranistes han perdut l’èpica de la declaració d’independència. L’estat espanyol i concretament els seus jutges han vingut a dir que aquesta declaració suspesa que va fer somniar, riure, plorar i decebre els seus seguidors ha estat una simple fantasmada, com una brometa que un estat tan potent com l’espanyol no s’ha pres seriosament. No ha estat una rebel·lió, només una picada de mosquit feta sobre el llom d’un elefant. Això fa que en l’imaginari independentista hi hagi certa decepció. Sí, els seus líders sortiran en llibertat al carrer, però les seves vies multitudinàries s’han transformat en vies d’aigua que no han servit per a massa cosa més que per perdre força i ànim. On queden les estomacades de l’1 d’octubre, aquelles manifestacions plenes de gent i reivindicació, la internacionalització del conflicte, la vergonya passada de l’aplicació del 155, els anys de presó pels seus líders…
La part més pragmàtica dels sobiranistes creu que és hora d’abaixar la pilota, eixamplar la base i esperar temps millors. I de pas, com a dirigents del govern i del Parlament estalviar-se uns anys de presó preventiva com els que han viscut els seus predecessors.
La part més bel·ligerant i cridanera dels independentistes s’han quedat sense una part dels arguments. Ja no tenen gent a la presó i els líders a l’estranger tenen previst tornar, entre altres coses perquè el Parlament europeu ha acceptat que Carles Puigdemont i Toni Comín ja són membres de ple dret de la cambra. (política ficcióooooó, de moment).
Per la seva part, el bloc autoanomenat constitucionalista també ha baixat la pistonada. Alguns, dins d’aquest maremàgnum tan heterogeni, diuen que l’estat de dret ha funcionat. Que els jutges no s’han deixat influir ni pels polítics, ni per la premsa, ni per l’opinió pública majoritàriament partidaris de condemnar a un munt d’anys als quals consideren traïdors a la pàtria. Fins i tot, la sentència de baixa intensitat del Suprem va contra l’alta intensitat del discurs del rei Felip VI després de l’1 d’octubre.
Altres, dins dels constitucionalistes, no estan gens conformes amb la decisió de la judicatura però no els queda més remei que dir allò de “no compartim, però acatem”.
En tot cas, tots. Els uns, els altres i els de més enllà estan més pendents de les eleccions del 10 de novembre que de Catalunya. Això sí, l’independentisme i com combatre’l serà un punt prioritari a l’hora de fer els seus mítings de campanya.
I la roda gira i gira.
ambindependència 