en català
A Ciutadans les coses que està fent últimament a la política espanyola li poden suposar que el futur li vagi de conya, ho petin i governin durant dècades o que aquesta estratègia li suposi un malson de proporcions siderals i que es tradueixi en la seva desaparició.
M’hi poso.
Fins fa poc Ciutadans era un partit d’àmbit català que va néixer per combatre el nacionalisme català, nascut al segle XIX o fins i tot abans i reflectit durant les últimes dècades en el “pujolisme”, que va continuar amb els mandats de Mas i que van desembocar en l’esclat de sobiranisme, independentisme, “processisme“, “dretadecidisme” o com li vulgueu dir. Fins i tot, en el seu plantejament, Ciutadans deia que el nacionalisme català estava present a tots els estaments i institucions: escola, mitjans públics, casals d’avis, esbarts dansaires, associacions de veïns, l’orquestra de Terrassa i en totes les reunions amb més de quatre persones que hi hagués en territori català. Fins i tot, el partit taronja acusa de la pàtina nacionalista al PSC, Comuns o PP de Catalunya encara que sigui per activa o passiva, per participar del circ o deixar vendre les entrades de la funció.
La batalla de Ciutadans era encomiable i difícil, però van aconseguir guanyar les últimes eleccions al Parlament, encara que només fos perquè les forces independentistes anaven dividides a les urnes. És cert que els independentistes tenien la majoria absoluta, però va resultar sorprenent que Ciutadans, guanyador de la contesa electoral no intentés governar la Generalitat. A aquesta estratègia només li fallava una cosa. No pots combatre el nacionalisme des d’una altra mena de nacionalisme, o almenys això ha semblat en diverses ocasions.
El partit d’Albert Rivera va fer el salt a la política espanyola. Després d’un intent per pactar amb Unión Progreso y Democràcia, el partit de Rosa Díez, els de Rivera van volar sols, es van menjar a Díez i va entrar amb força al Congrés, molta gent va fer ús de la papereta taronja perquè era el dic de contenció dels independentistes i perquè es veia com una força nova i moderna davant el bipartidisme. A més, i no és causa menor, perquè els principals dirigents del partit són joves, guapos, urbanites, professionals i tal.
A la investidura, Cs va pactar amb el PSOE primer, un acord que no va tirar endavant i amb el PP després i va ser clau per fer Rajoy president. Com va ser clau per pressionar els populars davant els seus casos i sentències per corrupció, una espurna que va acabar amb la moció de censura de Sánchez a Rajoy i el canvi de govern, tot i que els taronges a última hora van fer costat a Rajoy i difícilment es va entendre que abracessin un partit corcat per la corrupció després de llençar-lo hores abans sota els peus dels cavalls.
A les últimes eleccions espanyoles, Ciutadans s’ha convertit en la tercera força, per sorpresa no ha fet el sorpasso al PP i s’ha alineat al bloc de dretes amb populars i VOX per combatre el què denominen “Sanchismo“, una variant del socialisme a la qual li agrada, segons els taronges, pactar amb Podem i independentistes abans que amb els constitucionalistes. Així, Rivera ha preferit posar un cordó sanitari al PSOE per fer equilibris amb el PP de la corrupció (ho diuen ells) i l’extrema dreta de VOX per governar ajuntaments i comunitats autònomes. L’estratègia és tan arriscada com legítima, però preferir pactar amb VOX que amb el PSOE és com a mínim… Curiós i té els seus riscos polítics. A més, crida l’atenció que Ciutadans no hagi ni explorat la possibilitat de governar amb Sánchez: els dos partits sumen per fer majoria absoluta i els taronges podrien haver demanat l’oro i el moro a canvi de fer president a Sánchez. Sí, això seria un cop de volant respecte al que havien dit en campanya electoral, però els taronges n’han fet molts i estan còmodes en aquesta situació de conducció temerària.
L’estratègia de Rivera li ha comportat problemes interns i externs.
Un partit nou té problemes vells. La ruta marcada per Rivera de fer fora Sánchez de les institucions per fer polítiques de canvi s’ha entès com el resultat de l’animadversió personal entre el líder ciutadà i el socialista. I alguns interpreten que quin coi de canvi polític és no deixar governar en molts llocs el PSOE que és la llista més votada i pactar amb el PP i VOX (són partits nous i progressistes?)
Alguns dels homes de confiança de Rivera (no dones, de moment) han deixat de ser considerats com a tals...Roldán, de Carreras, Igea, Valls, Garicano, Nart....han dit en veu alta que no veuen clar aquest gir cap a la dreta d’un partit que fins fa cinc minuts era de centre esquerre i progressista.
Fora de la direcció taronja, el president de la República francesa, Emmanuel Macron també ha demanat prudència a Rivera amb els seus intents de governar amb el suport actiu o passiu dels de VOX.
A més, Ciutadans continua a Espanya amb el seu missatge de Catalunya...estan aquí per canviar les coses, l’statu quo. I no tenen problema, ans el contrari, en anar a fer el seu discurs o simplement deixar la seva imatge en llocs difícils com Alsasu, Miraballes o Vic. Allà defensar les idees dels taronges (les que tinguin o se li suposin) és difícil, van a territori “enemic”. I evidentment que tenen tot el dret del món a fer el seu discurs on vulguin, però també han de tenir en compte que a segons on….et pots arriscar a ser esbroncat… És democràcia.
L’última polèmica d’aquesta naturalesa de Ciutadans és anar a la manifestació de l’Orgull Gay de Madrid després d’asseure’s amb VOX, els mateixos que reivindiquen derogar lleis d’igualtat o contra la violència masclista. A veure…hi ha coses que suposen altres coses.
I és que tinc la sensació que Ciutadans genera odi o amor. O ets de Rivera i Arrimadas fins al moll de l’os o no els tragues. Perquè el discurs dels taronges no coneix les games de grisos. Són o blanc o negre. I en política això pot tenir i té els seus riscos i conseqüències. Aquí el blanc i el negre ja existeixen: són els socialistes i els populars i Ciutadans encara no se n’ha adonat.
en castellà
Ahí voy.
Hasta hace poco Ciudadanos era un partido de ámbito catalán que nació para combatir el nacionalismo catalán, nacido en el siglo XIX o incluso antes y reflejado durante las últimas décadas en el “pujolismo”, que continuó con los mandatos de Mas y que desembocaron en el estallido de sobiranismo, independentismo, “processismo”, o como le queráis decir. Incluso, en su planteamiento, Ciudadanos decía que el nacionalismo catalán estaba presente en todos los estamentos e instituciones: escuela, medios públicos, casales de abuelos, conjuntos danzantes, asociaciones de vecinos, la orquesta de Terrassa y en todas las reuniones con más de cuatro personas que hubiera en territorio catalán. Incluso, el partido naranja acusa de la pátina nacionalista al PSC, Comunes o PP de Cataluña aunque sea por activa o pasiva, por participar del circo o por dejar vender las entradas de la función.
La batalla de Ciudadanos era encomiable y difícil, pero consiguieron ganar las últimas elecciones en el Parlament, aunque solo fuera porque las fuerzas independentistas iban divididas a las urnas. Es cierto que los independentistas tenían la mayoría absoluta, pero resultó sorprendente que Ciudadanos, ganador de la contienda electoral no intentara gobernar la Generalitat. A esta estrategia solo le fallaba una cosa. No puedes combatir el nacionalismo desde otro tipo de nacionalismo, o al menos esto ha parecido en varias ocasiones.
El partido de Albert Rivera hizo el salto a la política española. Después de un intento para pactar con Unión Progreso y Democracia, el partido de Rosa Díez, los de Rivera volaron solos, se comieron a Díez y entró con fuerza al Congreso, mucha gente hizo uso de la papeleta naranja porque era el dique de contención de los independentistas y porqué se veía como una fuerza nueva y moderna ante el bipartidismo. Además, y no es causa menor, porque los principales dirigentes del partido son jóvenes, guapos, urbanitas, profesionales y tal.
En la investidura, Cs pactó con el PSOE primero, un acuerdo que no salió adelante y con el PP después y fue clave para hacer a Rajoy presidente. Cómo fue clave para presionar a los populares ante sus casos y sentencias por corrupción, una chispa que acabó con la moción de censura de Sánchez a Rajoy y el cambio de gobierno, a pesar de que los naranjas a última hora apoyaron a Rajoy y difícilmente se entendió que abrazaran a un partido carcomido por la corrupción después de lanzarlo horas antes bajo los pies de los caballos.
Un partido nuevo tiene problemas viejos. La ruta marcada por Rivera de echar Sánchez de las instituciones para hacer políticas de cambio se ha entendido como el resultado de la animadversión personal entre el líder ciudadano y el socialista. Y algunos interpretan que qué coño de cambio político es no dejar gobernar en muchos lugares el PSOE que es la lista más votada y pactar con el PP y VOX (son partidos nuevos y progresistas?)
Algunos de los hombres de confianza de Rivera (no mujeres, de momento) han dejado de ser considerados como tales…Roldán, de Carreras, Igea, Valls, Garicano, Nart….han dicho en voz alta que no ven claro este giro hacia la derecha de un partido que hasta hace cinco minutos era de centro izquierdo y progresista.
Fuera de la dirección naranja, el presidente de la República francesa, Emmanuel Macron también ha pedido prudencia a Rivera con sus intentos de gobernar con el apoyo activo o pasivo de los de VOX.
Y es que tengo la sensación que Ciudadanos genera odio o amor. O eres de Rivera y Arrimadas hasta el tuétano del hueso o no los tragas. Porque el discurso de los naranjas no conoce las gamas de grises. Son o blanco o negro. Y en política esto puede tener y tiene sus riesgos y consecuencias. Aquí el blanco y el negro ya existen: son los socialistas y los populares y Ciudadanos aún no se ha dado cuenta.
ambindependència 