El retrat

23580ba90acbe9b.jpg

Plou. Acaba el mes d’abril i Barcelona necessita la pluja per esvair massa mesos secs que han fet que la ciutat faci pudor de contaminació, a metalls, a fums i a mala llet en un hivern massa calorós per ser anomenat hivern. La Nuri ha baixat a Barcelona perquè la seva empresa, una gestoria de Terrassa, li ha donat el dia lliure per recuperar les moltes hores extres que ha hagut de fer per quadrar les obligacions impositives i fiscals dels clients. La Nuri ha agafat els ferrocarrils a primera hora i després de baixar a l’estació de Catalunya ha caminat des del centre de la ciutat fins al Portal de l’Àngel. Ha girat a l’esquerra pel carrer Montsió i es pren un cafè als Quatre Gats. Amb aquest trajecte ha repetit la rutina que havia fet molts cops quan de jove estudiava anglès a casa de Lady Fraggel al carrer dels Capellans. Aleshores vivia a Barcelona, a l‘Eixample, amb els pares.. Era molt abans de casar-se amb l’Àlex, un farmacèutic de Terrassa que la va conquerir amb promeses i somnis mai complerts. Ara la Nuri necessita tornar de tant en tant a Barcelona. Sola. Repetint aquelles rutines que feia de soltera i en les quals deixava volar la imaginació. Pensant en un futur ple de felicitat que només es va complir en comptades ocasions, amb el casament, algun viatge, el naixement dels seus dos fills. .. Ara els somnis ja havien volat. Tot havia volat.

S’asseu a la taula sota el quadre que reprodueix els ciclistes de Rossinyol. I demana com tantes altres vegades un cafè amb llet tèbia i un croissant. La Nuri recorda que també va estar al Quatre Gats l’endemà de complir els vint anys. Aquell dia va decidir fer-se un tatuatge a l’espatlla dreta. Va tenir clar fer-se’l en aquella zona perquè tenia un antull en forma d’avellana que de vegades l’avergonyia, aquelles coses, aquells complexos que tenen els adolescents. Justament en aquest tros de l’espatlla es va fer la marca. Discreta, petita. No volia que el tatuatge fos massa gran ni dolorós, tot i que el seu significat ho era tot per a ella. Un cor vermell que encabia unes lletres negres, una A i una N. Les inicials seva i de la seva parella, que la vigília de complir els vint li va demanar casament en senyal del seu amor etern. Ella no va dubtar en donar el sí. Ni un sol moment. I dos dies després va anar a Porta Ferrissa on hi havia un tatuador de confiança que havia fet una bona feina a un amic de la Nuri. Després del tatuatge, la noia va remuntar Portal de l’Àngel i va trencar per Montsià per fer un cafè amb llet tèbia i un croissant sota els ciclistes. A més, aleshores es permetia fer un cigarret, que també permetien la llei i els Quatre Gats.

La rutina s’ha repetit aquest matí. (sense el cigarret) Lluny queden aquells dies d’estudiant d’anglès a casa de Lady Fraggel i també queda igual de lluny aquell dia que l’espatlla li cremava per l’acció de l’agulla que havia eternitzat les esperances d’amor amb l’Àlex. Avui plou i la Nuri ja no és la nena amb el cap ple de coloms. És una dona prop dels cinquanta,conscient i resignada que ja ha viscut el millor de la seva vida. De la seva edat ja en tenia prou proves cada dia i ara asseguda sota els ciclistes en tenia una més. Amb prou feines por llegir el diari que té a la taula. Aquest matí s’ha  oblidat les ulleres de llegir en una altra bossa. Una colla de japonesos enganxats a màquines de fotos han entrat fent xivarri a la cafeteria a la recerca de captar tots els angles modernistes del local i la Nuri, apartant el diari amb desgana, decideix que és hora de fotre el camp.

Obre el paraigua i com en altres ocasions enfila el carrer Petritxol per veure i gaudir les xocolateries, les botigues d’antiguitats i les galeries d’art plenes de quadres. Amb l’interès pels locals, el paraigua i l’estretor del carrer sembla que ja no plogui. Recorda. Veu obres que vol comprar, però no pot pagar. Li passava de jove i de fet, també ara. Poc abans d’arribar a la basílica de Santa Maria del Pi, la Nuri passa pel davant d’una galeria més i de reüll veu un quadre a l’aparador. És un retrat amb filtres color salmó. La fotografia emmarcada que ara mira la Nuri és la d’una noia de cabellera rossa, amb el pentinat cardat típic dels anys 80. La model ensenya els pits, generosos, magnífics, hipnòtics. Mira cap a una finestra que fa de fons al retrat mentre està envoltada del fum que desprèn un cigarret que té a la seva mà esquerra. L’escena atreu la Nuri. La model de la fotografia de l’aparador sembla que domini l’espai i el temps. Sembla que faci del tot seva la situació encara que la vulnerabilitat del seu nu pugui fer pensar el contrari. Però el millor de tot, el que fa que la Nuri s’aturi durant una llarga estona davant del quadre és que el pot olorar, sentir.  És el primer cop que veu aquesta fotografia. N’està segura, Però aquest quadre que l’ha fet frenar-se abans de Santa Maria del Pi no li és estrany.

S’hi torna a fixar. I creu que l’ombra que li fa el paraigua obert no li permet veure tot el que vol. El plega. No l’importa mullar-se. Vol captar tot el que li transmet el retrat. I una sensació d’angoixa l’envolta. Aquest cabell ros, aquells pits, aquell perfil amb el nas, la boca, la galta, el coll, la pell. La Nuri té clar que aquell retrat no li és estrany. Ni de bon tros. És part d’ell. De fet, cada cop que el repassa, li resulta més familiar. La pluja ha mullat l’aparador i de fet molesta els ulls de la Nuri. Passa la màniga pel vidre i l la mà per la seva cara per seguir escrutant el misteri. L’angoixa per la familiaritat del retrat es transforma en una suor freda. La model de la fotografia, una joveneta de poc més de vint anys s’assembla a ella, a la Nuri. No s’assembla, és ella.. Són els seus cabells rossos, el seu perfil, el nas, la pell, la boca, la galta, la barbeta, el coll. No és una obra familiar per a ella, és ella. Fins i tot es fixa que el cigarret de la noia és un dels Fortuna que fumava quan fumava, quan era jove. Quan tenia els pits com la model, quan tenia l’escot com la model, fins i tot era seva la manera d’agar el cigarret, la de tòrcer el coll. Sense dubtar-ho més, la Nuri entra a la botiga. No s’adona de la campana que avisa que algú entra per la porta, ni de l’ancià que s’aixeca expectant de la cadira darrera del taulell. Sense dir res, la Nuri agafa la fotografia amb les seves mans. Amb les dues. I repassa cada detall del retrat. I sap que és ella, tot i no recordar haver posat mai per cap artista ni fotògraf. L’amo de la botiga li parla, però ella no sent res. L’estupefacció augmenta quan veu un últim detall del retrat. No dóna crèdit del què veu. I tot i la foscor de la botiga i del dia plujós, la Nuri treu de la seva bossa les ulleres de sol graduades. Se les posa i fixa la vista a l’espatlla dreta de la model. Un antull en forma d’avellana. La pluja és ensordidora i colpeja el vidre de l’aparador.

2 pensaments sobre “El retrat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s