en català
No arriben ni de bon tros als quaranta anys i molts i moltes ni als trenta, ni arriben a tenir (per desgràcia) un sou digne, ni a poder llogar sols un pis amb llum i alegria, ni a ser conscients de cap a on van, ni on acabaran. Gairebé no tenen experiència professional (ni tampoc vital), tot i que creuen que amb dos anys d’exercici de la professió, com becaris o becàries o meritoris o portaequipatges, són els reis del món, d’un món difícil, hostil i on resulta complicat arribar-s’hi a jubilar. No els falta voluntat, ni entusiasme però en el fons la seva meta no és dedicar-se al periodisme i sí a ser presentadors/es o estrelles de la televisió, que els fitxi un magnat o empresa o partit perquè com assessors/es es limitin a ser assessors, és a dir un tallafocs amb la premsa, uns simples ninots a sou que preguin perquè als seus caps no els facin preguntes o almenys no preguntes complicades de contestar. I ells i elles es creuen experts en comunicació. I estan disposats a cobrar aquests sous mísers per fer una feina necessària però pudenta i a ser tractats en molts casos com a pàries perquè es pensen que algun dia seran (com deia abans) estrelles del sistema. Però si fallen en la seva missió són acomiadats i acabaran de fruiters/es al Carrefour (us parlo d’algun cas real).
Aquests aspirants a periodistes, que denomino “perio-listos i perio-listes”, són l’altra cara de la moneda d’un gremi al que considero aliè, estrany, diferent. No són periodistes, encara no i segurament mai no ho seran. Són tan aliens, estranys i diferents a nosaltres com ho són els tertulians professionals que opinen a favor dels clients que els paguen.
Us explicaré algun cas d’aquests “perio-listos i perio-listes”. Ho faré amb pena, però amb tota la crueltat dels fets, i en sóc conscient, parlar d’això pot ser incòmode i impopular. Ho sento, però és el meu blog.
A un d’aquests aspirants a ser periodista, tot i que ell creu que ho és, li ha passat això. En el seu mitjà li encarreguen fer-se càrrec d’una de les noves formacions polítiques espanyoles. Amb els mesos, que el polític sigui d’esquerres i que el mitjà del nostre protagonista sigui de dretes no impedeix que l’aspirant a res i rei dels borinots es cregui amic del seu objectiu informatiu de forma humana. Tots dos combinen les coincidències a les rodes de premsa i als actes polítics amb hores d’oci a les barres de bar. I una nit d’amistat alcohòlica el nostre protagonista li confia al polític que en el seu mitjà li dicten el sentit de les seves informacions, escorades a fer-li la punyeta al líder d’esquerres. I dies després, el líder no té cap inconvenient a dir en públic que el seu amic de copes està sent adoctrinat pels seus caps perquè menteixi si fa falta per aconseguir l’objectiu final de fer la guitza a l’enemic polític.
Quin gran amic té el rei dels borinots, oi? I sí, és el rei dels borinots perquè només uns dies després de la traïció, l’aspirant a no ser res es fa una foto amb el líder polític encaixats amb una abraçada, que no tinc cap dubte que es produeix després d’una nova llarga jornada a la barra del bar i causada pels efluvis d’alcohols d’alta graduació. Així és aquesta generació de “perio-listos i perio-listes”.
Una generació capaç d’assistir a una roda de premsa i un a un repetir la mateixa pregunta fins a disset vegades al líder polític. La mateixa. I després de trobar-se amb la mateixa resposta insubstancial i prescindible, la mateixa, salta un altre “periolisto o periolista” i li fa la mateixa pregunta per divuitena vegada, un element que ratlla la discapacitat intel·lectual i que es pensa que a diferència dels seus disset predecessors, ell o ella sí que serà respost com cal, a ell o a ella li donaran el titular perquè ell o ella sí que s’ho valen. Ai, quina colla de xitxarel·los!!!
Mentrestant altres “perio-listos i perio-listas”, encarregats d’assessorar al líder polític els diran que són molts bons preguntant, que ho continuïn intentant i pensaran que de moment el seu cap està content i que de moment no els tocarà a fer de fruiters al Carrefour.
També tenim el cas d’aquella aspirant que ha passat en pocs mesos de meritòria en un bar de copes de la costa a ser cap de secció del seu mitjà de comunicació. Previ pas de lligar-se al cap del mitjà (que pot ser son pare) i anar-se’n a viure amb ell, que deixa dona i un fill. Un dia li vaig insinuar, de forma injustament paternal, que era perillós tenir en el mateix cove el nuvi, el pis i la feina i des d’aleshores no m’ha tornat a parlar. De totes maneres, a aquesta suposada col·lega li reconec una fidelitat envejable envers el seu mecenes-parella, n’hi ha d’altres (ells i elles) que han canviat de parella diverses vegades a la recerca d’una butxaca més grossa, tot per intentar trobar un pis amb llum i alegria, viatges cada cap de setmana i sobretot per evitar acabar de fruiter o fruitera al Carrefour o de seguir el negoci familiar de sa mare. Ai, quina colla de xitxarel·los.
Potser faig massa referències personals i no tant professionals, però per resumir-ho…estem ben apanyats si el periodisme queda en mans d’aquesta canalla, molta de la qual dona la talla al Carrefour, l’Ikea o al Gino’s, però mai no els consideraré com a col·legues. Em poden arribar a caure bé, però ja.
PD: Totes aquestes històries són mentida, producte de la meva imaginació després d’una nit d’insomni. Oi que em creieu?
en castellà
No llegan ni mucho menos a los cuarenta años y muchos y muchas ni a los treinta, ni llegan a tener (por desgracia) un sueldo digno, ni a poder alquilar solos un piso con luz y alegría, ni a ser conscientes de hacia donde van, ni dónde acabarán. Casi no tienen experiencia profesional (ni tampoco vital), a pesar de que se creen que con dos años de ejercicio de la profesión, como becarios o becarias o meritorios o portaequipajes, son los reyes del mundo, de un mundo difícil, hostil y dónde resulta complicado llegarse a jubilar. No les falta voluntad, ni entusiasmo pero en el fondo su meta no es dedicarse al periodismo y sí a ser presentadores/se o estrellas de la televisión, que los fiche un magnate o empresa o partido para que como asesores/se se limiten a ser asesores, es decir un cortafuego con la prensa, unos simples muñecos a sueldo que recen para que a sus jefes no les hagan preguntas o al menos no preguntas complicadas de contestar. Y ellos y ellas secreen expertos en comunicación. Y están dispuestos a cobrar estos sueldos míseros para hacer un trabajo necesario pero triste y a ser tratados en muchos casos como parias porque se piensan que algún día serán (como decía antes) estrellas del sistema. Pero si fallan en su misión son despedidos y acabarán de fruteros/as en el Carrefour (os hablo de algún caso real).
Estos aspirantes a periodistas, que denomino “perio-listos y perio-listas”, son la otra cara de la moneda de un gremio al cual considero ajeno, extraño, diferente. No son periodistas, todavía no y seguramente nunca lo serán. Son tan ajenos, extraños y diferentes a nosotros como lo son los tertulianos profesionales que opinan a favor de los clientes que los pagan.
Os explicaré algún caso de estos “perio-*listos y perio-*listes”. Lo haré con pena, pero con toda la crueldad de los hechos, y soy consciente, hablar de esto puede ser incómodo e impopular. Lo siento, pero es mi blog.
A uno de estos aspirantes a ser periodista, a pesar de que él cree que lo es, le ha pasado esto. En su medio le encargan hacerse cargo de una de las nuevas formaciones políticas españolas. Con los meses, que el político sea de izquierdas y que el medio de nuestro protagonista sea de derechas no impide que el aspirante a nada y rey de los botarates se crea amigo de su objetivo informativo de forma humana. Los dos combinan las coincidencias en las ruedas de prensa y en los actos políticos con horas de ocio en las barras de bar. Y una noche de amistad alcohólica nuestro protagonista le confía al político que en su medio le dictan el sentido de sus informaciones, escoradas a jorobar al líder de izquierdas. Y días después, el líder no tiene ningún inconveniente en decir en público que su amigo de copas está siendo adoctrinado por sus jefazos para mentir si hace falta para conseguir el objetivo final de hacer la pascua al enemigo político.
Qué gran amigo tiene el rey de los botarates, eh? Y sí, es el rey de los boitarates porque sólo unos días después de la traición, el aspirante a no ser nada se hace una foto con el líder político encajados en un abrazo, que no tengo ninguna duda que se produce después de una nueva larga jornada en la barra del bar y causada por los efluvios de alcoholes de alta graduación. Así es esta generación de “perio-listos y perio-listas”.
Una generación capaz de asistir a una rueda de prensa y uno a uno repetir la misma pregunta hasta diecisiete veces al líder político. La misma. Y después de encontrarse con la misma respuesta insustancial y prescindible, la misma, salta otro “periolisto o periolista” y le hace la misma pregunta por decimoctava vez, un elemento que roza la discapacidad intelectual, que se piensa que a diferencia de sus diecisiete predecesores, él o ella sí que será respondido como es debido, a él o a ella le darán el titular porque él o ella sí que se lo valen. En esta misma rueda de prensa, otro es capaz de preguntarle al político qué pàlpito tiene sobre el qué pasará en el futuro, qué pàlpito??? Ay, qué pandilla de borregos!!!
Mientras tanto otros “perio-listos y perio-listas”, encargados de asesorar al líder político le dirán a sus compañeros (los preguntadores inútiles) que son muy buenos preguntando, que lo continúen intentando y pensarán que su jefatura está contenta y que de momento no les tocará hacer de fruteros en Carrefour.
También tenemos el caso de aquella aspirante que ha pasado en pocos meses de meritoria en un bar de copas de la costa a ser jefa de sección de su medio de comunicación. Previo paso de ligarse al jefe del medio (que puede ser su padre) e irse a vivir con él, que deja mujer y un hijo. Un día le insinué, de forma injustamente paternal, que era peligroso tener en el mismo cesto el novio, el piso y el trabajo y desde entonces no me ha vuelto a hablar. De todos modos, a esta supuesta colega le reconozco una fidelidad envidiable hacia su mecenas-pareja, hay otros (ellos y ellas) que han cambiado de pareja diversas veces en busca de un bolsillo más gordo, todo para intentar encontrar un piso con luz y alegría, viajes cada fin de semana y sobre todo para evitar acabar de frutero o frutera en Carrefour o de seguir el negocio familiar de su madre. Ay, qué pandilla de borregos.
Quizás hago demasiadas referencias personales y no tanto profesionales, pero para resumirlo… Estamos apañados si el periodismo queda en manos de estos, muchos de los cuales dan la talla en Carrefour, Ikea o Gino’s, pero nunca los consideraré como colegas.
PD: Todas estas historias son mentira, producto de mi imaginación después de una noche de insomnio. Oi que me creéis?