2013
A finals de l’any 2013, el Partit Popular va decidir gràcies a la seva majoria absoluta al Congrés i al Senat canviar la tradicional fórmula d’apujar les pensions: que fins aquella data es revaloritzaven en el mateix percentatge anual que el cost de la vida, la inflació o l’IPC, com li vulgueu dir.
ABANS DE 2013
Durant tots els anys que va durar aquesta regla de lligar les pensions a la inflació, els perceptors s’havien queixat (i segurament amb raó) que aquest càlcul no els donava per massa. L’augment anual de les seves pensions no era res comparable amb qualsevol increment en el rebut de la llum, a la llista del supermercat o si un mal dia havien de canviar la rentadora o la tele).
EL 2008 I LA CRISI
La crisi arriba a Espanya amb tota la seva crueltat. Una crisi que neix als Estats Units (consultar a internet les hipoteques “subprime” si en teniu ganes i temps) i que arriba aquí, on el govern de Zapatero la vol amagar denominant-la desacceleració econòmica, decreixement o mala temporada per la lírica.
Però aquesta crisi arriba per terra, mar i aire. Afecta molts hipotecats que veuen com les seves lletres del pis lligades a l’Euríbor i altres indicadors es disparen per l’augment de tipus d’interès bancaris (que sempre es disparen davant la por i l’oportunitat de fer negoci) i això els força a deslligar-se d’aquesta obligació: no la poden pagar en molts casos perquè els rebuts mensuals s’apugen a penes uns 200 euros i els afectats decideixen que és millor menjar encara que sigui patates i sardines a diari que tenir una casa en propietat. Els bancs s’han de menjar (quedar-se) un munt de pisos abandonats pels seus compradors i els deutes pendents van a parar als seus balanços en una columna denominada taxa de morositat que creix en paral·lel a la reducció de beneficis. I no només això, la crisi retorna també als bancs i caixes inversions multimilionàries ruïnoses i fracassades, la majoria lligades a terrenys i el sector immobiliari, moltes encarregades per les administracions que precisament controlen o pressionen aquestes entitats (Caixa Catalunya, Caja Madrid, Bancaixa, Mediterrani, Castella La Manxa…)
La crísi d'”El ladrillo”, que podríem traduir com “la totxana” (també pels molts “Totxos” implicats) enfonsa desenes d’entitats mal gestionades (algunes dirigides per autèntics delinqüents jutjats i condemnats) que com Zapatero no van saber o no van voler veure que l’estructura s’enfonsava a sobre seu.
Algunes ments pensants han dit que la crisi va esclatar amb tota la seva força perquè “vivíem per sobre de les nostres possibilitats” i aquestes ments continuen en llibertat i sense càrrecs.
En un país paralitzat econòmicament, l’atur es dispara fins el punt que un de cada quatre éssers en edat de treballar, no ho fa o no ho pot fer. Així, cauen les cotitzacions de la Seguretat Social o la recaptació d’impostos com l’IVA (pel baix consum), Societats (per la desaparició d’empreses), IRPF (perquè treballa menys gent i la que ho fa és per sous inferiors) o els Especials (alguna fins i tot deixen de fumar i de beure alcohol –terrorífic-) i per pagar el dia a dia de la societat (salut, educació, fer carreteres, pagar als funcionaris, o arreglar l’enllumenat de qualsevol població) no queda més remei que tirar de diner públic obtingut a través de crèdits caríssims (que después s’han de pagar) i el déficit (la diferència entre el que s’ingressa i es gasta) i el deute (l’acumulació de dèficits anuals) es disparen per sobre de les postres posibilitats.
El govern Zapatero, per evitar la bancarrota i el rescat del país (com li va passar a Grècia) fa un pla el maig de 2010 per reduir despeses i arriba fins i tot a tocar l’intocable i s’atreveix a congelar les pensions.
ARRIBA RAJOY
En aquest context a Espanya hi ha un canvi de govern el 2011 i el nou president, Rajoy deixa la caixa del país (Hisenda) en mans de Montoro, un ministre vilipendiat i antipàtic per a molts (molts cops de manera injusta: és un ministre amb sentit de l’humor i molt pròxim-creieu-me) que decideix apostar pel fàcil: abaixar el dèficit: es gastarà poc i es resarà (o esperarà) perquè el cicle econòmic faci pujar els ingressos. I la cosa comença a funcionar, això sí, fent que el dia a dia del ciutadà mig sigui un martiri o un exemple de supervivència. I per il·lustrar-ho, un exemple: moltes famílies es mantenen amb llit i plat a taula gràcies a les pensions dels avis. No és demagògia, és la pura realitat.
I en aquest context de país empobrit, l’única despesa que es permet és els 60 mil milions d’euros públics (o potser molts més i que mai no es recuperaran) per rescatar caixes o entitats sistèmiques (eufemisme que bàsicament es pot resumir en que si aquesta caixa s’enfonsa, s’enfonsa el país –mai no m’ho he cregut. No passaria amb el Santander o el BBVA, com ha de passar amb segons quines caixes?). Milions donats en paral·lel a que moltes famílies ho passen fatal i que els gestors d’aquestes entitats són jutjats i en alguns casos condemnats però en altres són posats en llibertat a canvi de tractes judicials vergonyosos en els quals es limiten a tornar els diners robats. (Caixa Penedès, per exemple).
És en aquest escenari, Rajoy també decideix reduir costos a les pensions. I diu que això d’apujar-les d’acord amb el cost de les coses…s’ha acabat i que a partir d’ara cada any s’apujaran nomes un 0’25% (menos da una piedra que es diu en alguns llocs).
AQUESTA REFORMA DE 2013 ÉS IMPECABLE A NIVELL COMPTABLE
A Espanya una pensió mitja no arriba als mil euros. Hi ha més de vuit milions i mig de pensionistes, que cobren gairebé 10 milions de pensions (alguna en cobren més d’una). Això sempre ha comportat una factura estratosfèrica per pagar-les. La decisió de Rajoy de moderar la sangria és això: posar una tireta per taponar una mossegada de taró blanc enmig de l’Oceà Atlàntic tempestuós i sense embarcacions a menys de centenars de milles nàutiques)
En aquests anys, la caixa (Hisenda) que controla Montoro es va omplint gràcies a que no es mou ni una mosca al seu voltant (més enllà del sorgiment per interessos totalment oposats de Podem i Ciutadans a nivell polític). La caixa comença a tenir sentit com a tal sobre tot perquè es fan menys despeses (A Espanya no hi ha aquells anys ni mitja inversió grossa: recordeu Rodalies?) i per l’augment discret encara dels ingressos, obtinguts per la desaparició lenta de la crisi a nivell macro (en cap cas a nivell micro. En aquesta època han nascut nous termes com pobresa energètica, treballadors pobres, desnonaments o que molts nens i nenes només mengen bé a l’àpat que fan a l’escola).
I ARA QUÈ?
Han tornat els socialistes. I amb els seus aliats (l’esquerra i Podem bàsicament) i el clamor als carrers de milers de jubilats en “modus manifestant” es torna al vell sistema, previ al 2013: les pensions s’apujaran (si s’aproven els pressupostos) d’acord amb la inflació.
Evidentment, a nivell comptable de Montoro la sangria tornarà a fer-se insostenible si no es troba com finançar els milions que costen les pensions (s’apostarà per nous impostos, partides contingudes als Pressupostos…?). Ja ho diuen el PP, Ciutadans o fins i tot el PdeCat: es tornarà a augmentar la factura de les pensions en un moment econòmic amb dubtes a l’horitzó, amb el fons de reserva de la Seguretat Social sota mínims i a les portes que es jubilin cap el 2023 les generacions del “baby boom” (la nascuda entre finals de 1950 i principis dels 1970), una generació que podria duplicar l’actual nombre de jubilats (fins els 15 milions) i la conseqüent factura (fins gairebé els 300 mil milions d’euros anuals).
QUÈ S’HA DE FER EN AQUESTS MOMENTS?
No sóc ni Keynes ni Hayek, ni ganes. Però sí que tinc clar que la prioritat és una i nomes una: que els pensionistes actuals i els futurs tinguin allò que es denomina “un passar digne”, encara que només sigui perquè desapareguin mots com pobresa energètica o que en una futura crisi, els afectats es puguin refugiar com a mal menor a casa dels avis.
La despesa serà titànica, però quedeu-vos amb una dada, per a mi la més important. Actualment la despesa en pensions representa al voltant del 10% -12% de la riquesa anual espanyola. I si ens decidíssim en què volem gastar realment aquesta riquesa? Podríem dedicar una part més gran del pastís a les pensions i estalviar recursos a d’altres capítulos? Quins?
Però aquesta reflexió i la conseqüent decisió està en mans de partits polítics i agents socials que em temo que aposten per la seva estratègia i perquè els quadrin interessos i vots i potser no tant per allò que encara sembla que els queda lluny.
ambindependència 