Bankia. Tothom o molts de vosaltres potser sabeu que és el nom que se li va posar a la fusió de Cajamadrid, la caixa de la capital, amb la valenciana Bancaixa i cinc petites entitats més (La Rioja, Laietana, Àvila, Segòvia i Canàries). I ara i sabent el que ara sabem….Bankia es podria haver dit de qualsevol altra manera, potser amb noms més adequats com “La cova d’Ali Babà“, “Bagdad” o “Take the Money and run” (perdona, Woody, ara que ho has d’estar passant tan malament).
Repasse-m’ho. Cajamadrid era dirigida a distància per Esperanza Aguirre, Ignacio González, José María Aznar….i des de la sala de comandaments Miguel Blesa, en pau descansi i Rodrigo Rato. Ja sabem i està comprovat judicialment a través de condemnes de presó que aquesta gent va fer i desfer a la seva voluntat. Alguns d’ells, amb la col·laboració agraïda i inestimable de consellers de la caixa provinents del PSOE, els sindicats, la patronal, l’Església i la Casa Reial van buidar la caixa demanant crèdits pels seus negocis, van omplir-se les butxaques i van saciar els seus cossos amb unes targetes opaques a Hisenda, les Black, ho recordeu? I van arrossegar el nom de l’entitat que en pocs anys va passar de ser un orgull per Madrid a una vergonya que ningú feia seva.
D’altra banda, Bancaixa era una cosa semblant a Cajamadrid però fet a València, pels Camps, pels Fabra, pels Costa, per la Rita Barberà, en pau descansi també, per l’Olivas i segurament per la Gürtel branca valenciana. A més, aquesta entitat estava fins a les pestanyes de deutes en un intent de fer diners en el mercat immobiliari, uns diners que potser servien per pagar mítings en places de toros, focs artificials i festes d’aniversari per nens i nenes amb pares poc treballadors.
Dues entitats a llocs allunyats, dirigides per persones diferents però amb interessos i misèries comuns i que acaben igual… Problemes que els poden conduir a la bancarrota. I com es pot evitar el camí cap a l’abisme? Fem una fusió brutal apadrinada per socialistes i populars, units per l’Ibex i les portes giratòries. Posem al capdavant l’heroi del miracle econòmic espanyol que va permetre entrar Espanya a l’euro (Rodrigo Rato), permetem amb el vistiplau del Banc d’Espanya i la Comissió del Mercat de Valors vendre a pensionistes i jubilats productes com les preferents per captar els seus estalvis i deixar-los sense un duro. I acabem la juguesca fent tocar la campana de la Borsa al bufó del regne dient que els possibles accionistes de la nova Bankia es faran d’or.
Tots sabem com va acabar tot: Bankia rescatada amb 24 mil milions dels contribuents, que mai no es recuperaran, entre altres coses perquè la major part dels beneficis són per tornar els diners als enganyats: preferentistes, accionistes i creditors. I el bufó de la campana que va acumulant condemnes i que continua de vacances a platges paradisíaques i esperant notícies al seu pis de luxe en ple barri de Salamanca, a Madrid.
Repassada la història de manera ràpida i poc rigorosa, arribem al dia d’avui. Bankia encara en mans del govern espanyol ja sembla mig recuperada. Té beneficis i pot volar sola perquè se li han acabat les restriccions imposades per Brussel·les amb el rescat. Presenta resultats i no ho fa com és habitual el seu president Juan Ignacio Goirigolzarri. El seu número dos, Pepe Sevilla diu que estan reservant el seu cap per altres esdeveniments. I preguntat per com està anant la devolució del rescat als contribuents espanyols contesta: “el rescat no va ser a Bankia, va ser als seus dipositants”. Cert. Però algú li hauria de dir al Pepe que tot i que pot ser bon gestor i que ell no hi era en època de focs artificials i targetes Black, hi ha una cosa que es diu vergonya i ell n’hauria una mica més.
ambindependència 