En català
Xoc de trens, de legitimitats, de drets, d’interessos i de sentiments. Ja hem arribat a aquest punt que molts pronosticaven des de feia mesos, anys. El Parlament de Catalunya vol aprovar aquesta setmana la llei del referèndum i les iniciatives de desconnexió. I el govern de la Generalitat amb Carles Puigdemont al capdavant i segurament amb les firmes de tots els seus conselleres convocarà potser en unes desenes d’hores la cita a les urnes per l’1 d’octubre, unes urnes que el Tribunal Constitucional va declarar un dia il·legals i des d’aleshores han hagut de ser amagades.
Madrid, el govern espanyol, els tribunals, la fiscalia, estan de guàrdia per actuar immediatament a cada moviment del Parlament i del govern català. Es declaren com els garants de la Constitució, l’Estatut i l’Estat de dret, sota el crit que una part (Catalunya) d’un tot (Espanya) no pot decidir per tots. L’actual legislació i marc de convivència espanyol estan clars : la unitat d’Espanya és indivisible i els que la posin en perill són sediciosos que podrien ser apartats o inhabilitats dels seus càrrecs. Ho diu la llei. I des d’aleshores Rajoy ha estat impecable: cada iniciativa de les forces independentistes les ha enviat al Constitucional i el tribunal garant de la Carta Magna ha aplicat la llei: inhabilitats Mas, Ortega, Rigau, Homs….
El govern de la Generalitat ha estat igual d’impecable en el compliment del què han dit els jutges i els inhabilitats han fet un pas enrere. De la mateixa manera, les lleis recorregudes per Madrid han estat aparcades per Barcelona.
Però aquesta dinàmica coherent d’acció-reacció sembla que s’acaba. I si la majoria del Parlament diu que endavant amb l’1 d’octubre, el Madrid de guàrdia actuarà i ho rebatrà de nou i sembla que aquest cop Barcelona dirà que no complirà les decisions de la capital.
En les pròximes hores, la llei que actualment ens regeix contempla la possibilitat de rellevar Puigdemont, Forcadell, la Mesa del Parlament i els consellers que firmin el decret pel referèndum. I la possible resposta independentista a aquesta possible decisió és el que denominem xoc de trens, de legitimitats, de drets, d’interessos i sentiments. Perquè de la mateixa manera que Rajoy i els seus aliats en aquesta qüestió (PSOE, Ciutadans i crec que la majoria dels espanyols) esgrimeixen que la llei està de la seva part, els sobiranistes també reclamen la legitimitat de les urnes, el dret a que els catalans es pronunciïn sobre si volen marxar a una república o romandre a l’actual monarquia. En definitiva que la veu de la gent pesa més que les lleis o un grup de jutges que fan sentències a molts quilòmetres de distància.
Aquí em sorgeixen algunes preguntes. El President de la Generalitat o la Presidenta del Parlament abandonarien els seus llocs si el Constitucional els ho demana? Hi haurien nous substituts al capdavant d’aquestes institucions? I aquests relleus actuarien de la mateixa manera que els originals? El Constitucional fins on pot inhabilitar i a quants i quantes? Què farien les associacions independentistes amb molts alcaldes en primera fila? I la societat? Tornaria a sortir fins i tot abans de l’11 de setembre? I com reaccionarà l’anomenada majoria silenciosa que molts asseguren que són contraris al referèndum? Les forces constitucionalistes (PSC, PP i Ciutadans) tenen alguna carta amagada? La tensió arribarà a tal punt que Puigdemont haurà de convocar unes eleccions autonòmiques com a mal menor? Somni o malson tot plegat? Hores d’ara, sincerament, no tinc resposta.
En castellà
Choque de trenes, de legitimidades, de derechos, de intereses y de sentimientos. Ya hemos llegado a este punto que muchos pronosticaban desde hacía meses, años. El Parlament de Cataluña quiere aprobar esta semana la ley del referéndum y las iniciativas de desconexión. Y el gobierno de la Generalitat con Carles Puigdemont al frente y seguramente con las firmas de todos sus consejeros convocará quizás en unas decenas de horas la cita a las urnas para el 1 de octubre, unas urnas que el Tribunal Constitucional declaró un día ilegales y desde entonces han tenido que ser escondidas.
Madrid, el gobierno español, los tribunales, la fiscalía, están de guardia para actuar inmediatamente a cada movimiento del Parlament y del govern. Se declaran como los garantes de la Constitución, el Estatuto y el Estado de derecho, bajo el grito que una parte (Cataluña) de un todo (España) no puede decidir por todos. La actual legislación y marco de convivencia español están claros : la unidad de España es indivisible y los que la pongan en peligro son sediciosos que podrían ser apartados o inhabilidades de sus cargos. Lo dice la ley. Y desde entonces Rajoy ha sido impecable: cada iniciativa de las fuerzas independentistas las ha enviado al Constitucional y el tribunal garante de la Carta Magna ha aplicado la ley: inhabilitados Mas, Ortega, Rigau, Homs….
El gobierno de la Generalitat ha sido igual de impecable en el cumplimiento de lo qué han dicho los jueces y los inhabilitados han dado un paso atrás. Del mismo modo, las leyes recurridas por Madrid han sido aparcadas por Barcelona.
Pero esta dinámica coherente de acción-reacción parece que se acaba. Y si la mayoría del Parlament dice que adelante con el 1 de octubre, el Madrid de guardia actuará y lo rebatirá de nuevo y parece que esta vez Barcelona dirá que no cumplirá las decisiones de la capital.
La ley que actualmente nos rige contempla la posibilidad de relevar a Puigdemont, Forcadell, la Mesa del Parlament y a los consejeros que firmen el decreto por el referéndum. Y la posible respuesta independentista a esta posible decisión es lo que denominamos choque de trenes, de legitimidades, de derechos, de intereses y sentimientos. Porque del mismo modo que Rajoy y sus aliados en esta cuestión (PSOE, Ciudadanos y creo que la mayoría de los españoles) esgrimen que la ley está de su parte, los soberanistas también reclaman la legitimidad de las urnas, el derecho a que los catalanes se pronuncien sobre sí quieren marcharse a una república o permanecer en la actual monarquía. En definitiva que la voz de la gente pesa más que las leyes o un grupo de jueces que hacen sentencias a muchos kilómetros de distancia.
Aquí me surgen algunas preguntas. El Presidente de la Generalitat o la Presidenta del Parlamento abandonarían sus puestos si el Constitucional se lo pide? habrían nuevos sustitutos al frente de estas instituciones? Y estos relevos actuarían del mismo modo que los originales? El Constitucional hasta donde puede inhabilitar y a cuántos y cuántas? Qué harían las asociaciones independentistas con muchos alcaldes en primera fila? Y la sociedad? Volvería a salir incluso antes del 11 de septiembre? Y cómo reaccionará la llamada mayoría silenciosa que muchos aseguran que son contrarios al referéndum? Las fuerzas constitucionalistas (PSC, PP y Ciutadans) tienen alguna carta escondida? La tensión llegará a tal punto que Puigdemont tendrá que convocar unas elecciones autonómicas como mal menor? Sueño o pesadilla ? Sinceramente, no tengo respuesta.
Ctrl + Intro per a traduir des del teclatEl Traductor de Softcatalà és un traductor automàtic entre el català i les següents llengües: castellà, anglès, portuguès, francès, occità (aranès) i aragonès, basat en el projecte de programari lliure Apertium.
Des de Softcatalà mantenim i millorem els diversos parells de llengües afegint paraules i regles noves. Si voleu col·laborar en el desenvolupament del Traductor, podeu posar-vos en contacte amb nosaltres.
Baixeu l’aplicació per al vostre telèfon
El traductor de Softcatalà funciona gràcies a
ambindependència 