Ja s’ha acabat la moció de censura maratoniana de Pablo Iglesias contra Mariano Rajoy que demostra que la forma de fer política a Espanya s’ha de renovar. No pot ser que el president i el candidat a ser-ho tinguin temps il·limitat per explicar els seus arguments. Avorreixen a tothom fent voltes a les mateixes idees. I tot això sabent que l’un es mantindrà de president i l’altra continuarà de candidat.
Una moció de censura que des del meu punt de vista té algunes interpretacions clares i també d’altres de sorprenents. Dels 350 diputats del Congrés, ni la meitat han donat suport a Rajoy. Més de la meitat no ho han fet (entre vots favorables a la censura i abstencions) però això no ha estat suficient com per fer fora Rajoy de La Moncloa.
El PSOE, el PdeCat (antiga Convergència) han preferit l’abstenció. Com també ho han fet els diputats del PNB i el de Nova Canàries, que fa quatre dies van donar suport als pressupostos de Rajoy a canvi d’inversions multimilionàries pels seus territoris. Però, el més absurd és que el nou PSOE de Pedro Sánchez ha preferit mantenir Rajoy que fer-lo fora, o dit d’una altra manera: prefereix Rajoy que Pablo Iglesias de president, potser perquè el líder de Podem va impedir Sánchez ser president quan ho podia haver estat.
I encara més sorprenent és que els diputats del PdeCat, sense el seu líder Quico Homs, expulsat del Congrés pel Tribunal Constitucional i el govern de Rajoy han preferit ara l’abstenció que votar contra un dels seus botxins, que no només han acabat políticament amb Homs, també sembla que ho han fet amb Mas, Rigau, Ortega i vés a saber si amb Forcadell, Simó, Corominas, i uns quants més.
El portaveu convergent, el bo de Carles Campuzano diu que tenen ganes de fer fora Rajoy, però que ara no toca perquè aquesta moció estava condemnada al fracàs, quin tipus d’argument és aquest?
Com pot ser que el PdeCat delmat pel PP i els seus jutges (el TC està format per magistrats d’acord amb la majoria parlamentària), que assegura (amb raó) que Catalunya està infrafinançada, maltractada i perjudicada per Madrid hagi decidit ara ni tan sols demanar que Rajoy marxi.
El PP s’ha reforçat i el seu portaveu Rafael Hernando, sempre amb ganes de sang contrària, s’ha atipat a l’hora de dir que Irene Montero, parella d’Iglesias, ha fet millor paper que el candidat. Quina gran combinació de masclisme caspós i d’arrogància de l’altiplà castellà. Rajoy pot continuar corrent a pas lleuger, amb un PSOE desfet, un Podem que caldrà veure com li afecta aquest cop d’efecte fallit, amb uns nacionalistes bascos i canaris entregats a comptar diners i uns partits catalans pendents de sumar o no suficients suports i garanties per un referèndum que volen fer l’1 d’octubre.
Aquest és el panorama. I mentrestant, el portaveu del govern i ministre d’Educació, no aplicant el qüalificatiu de la seva cartera, s’ha passat el debat llegint llibres. A ell, com a gran d’Espanya, semblava que no tenia massa interès per les acusacions de corrupció contra el PP, ni les desgràcies econòmiques que passa una part de la població, ni si Iglesias i Montero són parelles, ni les portes giratòries, ni les ensopegades verbals del seu líder, ni si a Catalunya hi ha quatre arreplegats que es manifesten un cop l’any vés a saber el perquè.
ambindependència 