Des de fa uns anys, des que el seu governador Mariano Rubio va anar a la presó per delinquir, el Banc d’Espanya és una entitat independent que té com a finalitat controlar, supervisar, vigilar el què fan les entitats financeres. Com a mínim no ha fet bé la seva feina, tenint en compte el què ha passat els últims anys amb entitats financeres (les antigues caixes i els bancs) però també els anomenats “xiringuitos” que es dediquen a invertir estalvis de desgraciats que es pensen que hi ha duros a quatre pessetes (Gescartera, Afinsa, Foro Filatélico…).
Però ara, l’Audiència Nacional veu indicis que a part de no fer la seva bona feina… Potser podrien haver delinquit per mirar cap a un altre cantó o veure el merder directament i mossegar-se la llengua fins a fer-se sang (no és qüestió de posar en compromisos als capos que t’han endollat allà on no merèixes).
I així l’Audiència, ha decidit investigar, imputar, en resum assenyalar amb el dit la cara visible del Banc d”Espanya en aquella època: el governador Miguel Ángel Fernández Ordóñez (MAFO, pels amics). A banda, també han posat en el mateix sac de sospites al seu número dos, Fernando Restoy i al president de la Comissió del Mercat de Valors, Julio Segura.
Ha tardat la Justícia a fer responsables del descontrol financer als que eren responsables del control financer. Normal, la fiscalia, aquella depenent de l’Estat, i que acusa amb tanta facilitat per algunes coses, no ha volgut acusar els reguladors de les irregularitats comptables. Però la veritat és tossuda i uns vells “mails” fets per inspectors del Banc d’Espanya dient, en resum, que la sortida a borsa de Bankia era un disbarat. Ningú els va fer cas, fins ara.
No els van fer cas els seus caps: Mafo, ni Restoy, El govern de Zapatero va veure “ideal de la muerte” que unes entitats fetes pols com Cajamadrid o Bancaixa s’ajuntessin amb d’altres de més petites per formar Bankia. El PP i la seva abanderada madrilenya Esperanza Aguirre van donar el vistiplau sempre i quan aquest gegant amb peus de fang fos liderat per algun dels seus o Ignacio González (dos d’Esperanza, el de l’àtic a la Costa del Sol)) o Rodrigo Rato, un home brillant que va dirigir l’economia espanyola, el Fons Monetari i els seus negocis que tants milions li van generar.
Per acabar de fer rodó tot aquest fandango, es va contractar una bona agència publicitària que fes anuncis dient: “si vols ser banquer, compra accions de Bankia”, es va posar una campana a la borsa de Madrid i quatre poca soltes ballant les gràcies del bufó.
Un any després, l’entitat és rescatada amb 23 mil milions d’euros, que s’amplien fins als 60 mil si sumem la resta d’entitats que havien de ser controlades i no ho van ser. Els que paguen: els contribuents espanyols. La justícia fa bé en posar a la banqueta dels acusats els dirigents de Bankia, als del Banc d’Espanya, als de la CNMV, però en aquesta banqueta… Hi falten culs. Molts.
ambindependència 