No en tinc cap dubte. El Partit Socialista Obrer Espanyol ha estat un partit clau a la història recent d’Espanya. I el seu soci, el Partit dels Socialistes també ho ha estat a Catalunya, com a partit clandestí, de govern, d’oposició i com a factor d’influència sobre les tasques executives de Madrid envers Catalunya.
Quan vaig començar a fer aquest ofici de periodista a Madrid, el president espanyol era Felipe González (sí, ja fa anys d’això). Alguns el recordaran, potser injustament o no, com la X dels GAL, o la persona que va permetre per acció o omissió el finançament il·legal del partit a través de Filesa, o com el president tot poderós que va governar tretze anys, els últims dels quals ho va fer tancat a La Moncloa i que deia que se n’assabentava de guerres brutes de l’Estat i d’altres vergonyes relacionades amb el seu mandat “a través dels diaris”, els quals li arribaven cada matí al seu despatx del complex des d’on es dirigeix el país espanyol.
Ara, els més joves poden tenir d’ell (de Felipe, “Isidoro” pels nostàlgics de la clandestinitat) alguna referència a través d’algunes imatges on es veu un Felipe vell, gras, fins i tot inflat, amb un havà enganxat als seus llavis gruixuts i en banyador de color llampant en algun paradís natural convidat pels seus amics caribenys, sud-americans o africans (rics i milionaris). I fins i tot, alguns es pregunten com un president del govern que cobra un sou digne, però no per comprar segons què, es pot permetre aquesta vida. Perquè, no ens enganyem, les conferències i els “bolos” intel·lectuals no donen per tant.
Dit això, a mi m’agrada veure les coses positives de la gent, o almenys no oblidar-les, encara que quedin amagades darrere d’una caricatura inflada i grotesca. I Felipe González ha estat el dirigent que va incorporar Espanya a la modernitat, a través de reformes econòmiques i socials impensables a la negra Espanya de la Transició. Sí, amb la col·laboració de la societat i de les seves elits va ser qui va estar al capdavant (amb el rei?¿) per acabar amb temps foscos sota l’amenaça dels tricornis amb pistola a la mà. Va ser qui va introduir als espanyols, uns desgraciats durant tres quartes parts del segle XX, en els grans clubs polítics i econòmics europeus. I ho va fer sabent-se envoltar dels millors, no com ara que alguns trien mediocritats al seu costat per fer veure que són millors que la majoria. El Tribunal Constitucional de l’època de Felipe González estava dirigit per Francisco Tomás y Valiente, un demòcrata de cap a peus assassinat per ETA i no per magistrats de segona que tenen com a únic mèrit tenir el carnet d’afiliat a algun partit o escriure bestieses contra catalans, rojos o gais en algun diari d’extremes editorials. Felipe va tenir grans ministres com Solchaga, Solbes, De La Quadra, Ledesma, Lluch, Maravall, Guerra, Westendorp o Fernández Ordóñez. Gestors que van traslladar la seva experiència i els millors anys de la seva vida a l’àmbit públic. Això, fa temps que no passa. Molts venen a seus ministerials a criar fama i per usar-lo de trampolí per anar a consells d’administracions d’empreses de les quals no en saben res, més enllà de la nòmina que els cau cada final de mes. (Sí, Felipe també ha tingut aquest final… Val).
Zapatero va estar dues legislatures en el poder. Després d’un curt temps a l’oposició i fent-se famós per oferir qualsevol pacte per impossible que fos al president Aznar, el conegut com a “Bambi” pels seus ulls de bestiola en perill i trista, va aprofitar els atemptats de l’11M i sobretot les mentides del govern del PP en aquest cas per ser president contra pronòstic. El seu mandat va començar retirant les tropes espanyoles de llunyanes muntanyes on hi havia d’haver terroristes i armes de destrucció massiva, on Aznar les havia enviat. I a més, ZP va cabrejar encara més als que estaven ja cabrejats per la forma com va arribar al poder (bisbes inclosos) fent legals els matrimonis (amb aquest nom) de parelles del mateix sexe. El seu llegat també inclou grans cagades “a l’estil Felipe” com allò de dir que aprovaria l’Estatut de Catalunya que decidís el Parlament (i no ho va fer). O va acabar apostant per l’austeritat que tant va criticar quan els seus caps a Brussel·les el van obligar el maig del 2010. Els dos cops, amb l’Estatut i l’austeritat, “Bambi” va cedir davant les pors del bosc. Però aquests ull blaus de celles arquejades està molt per sobre dels seus successors.
No sé si Felipe i Zapatero han estat a l’altura de grans figures del socialisme espanyol com Pablo Iglesias, Largo Caballero o Indalecio Prieto, però per descomptat que estan molt per sobre dels que ara governen el partit o intenten fer-ho.
Aquest article l’escric després de llegir un tuit del gran estadista Javier Lambán, president de l’Aragó gràcies a Podem (tot i que sempre es va negar a què Pedro Sánchez pactés amb Podem, un possible govern a Espanya). El gran estadista Lambán critica en aquest tuit que un francès socialista d’esquerres hagi guanyat a les primàries a un francès socialista socialdemòcrata, fregant el liberalisme. Què se li haurà perdut tan lluny?
Això m’ha fet pensar en els actuals dirigents, barons i marqueses del PSOE. Aquells que van tombar Pedro Sánchez en una llarga nit de dissabte per tal de cedir els seus vots perquè la dreta de Rajoy, la de les retallades, governés Espanya. Lambán a banda, hi ha Fernández Vara, el president extremeny que subvenciona als seus paisans mobles amb diners provinents de fons de solidaritat pagats per catalans, madrilenys o balears, Hi ha un senyor que desperta tendresa com el “Bambi”, sense tenir els ulls blaus: Javier Fernández, virrei a Astúries i el triat per dirigir la gestora del partit, després de la caiguda de Sánchez. I hi ha un ex lehendakari que no se sap si va o si ve, i un manxec amb cara de pomes agres, i un valencià amb cara de bona gent i finalment hi ha la cap o el cervell de tota aquesta situació, la presidenta andalusa Susana Díaz, que lluita per liderar el PSOE i que es queixa sempre del baix PIB de la seva terra i que els rics han de contribuir més a la solidaritat interterritorial. Això sí també demana que aquests rics no abaixin impostos, que si no, atreuen inversions a diferència de casa seva on tenen impostos alts perquè si no no arriben a final de mes, encara que els arribin diners de la citada solidaritat interterritorial. Complicat? Sí, però són coses que si no estudies…no les entens.
Arribats a aquest punt, aquest és el punt en el qual està el socialisme espanyol, que no dic que desaparegui del mapa, però sí que necessitarà una travessia tan llarga que no hi ha desert prou ampli per definir-la. Crec que el camí de cara la seva renaixença no passa pels actuals dirigents, ni pel seu tarannà de tenir més por a Podem que al PP, més por a unes urnes que a deixar parlar la gent, més por dels seus militants que la què passava “Bambi” sol al bosc després de morir sa mare. I més enllà de ser un partit en mans dels dirigents del sud peninsular, s’hauria d’obrir a tothom, a territoris i a les seves bases. I en aquest futurible, el PSC hauria de deixar de callar i ballar per alçar la veu.
ambindependència 