Els advocats assassinats

407-2013-08-24-17-Entierro abogados Atocha_1109x850

 

En català

Finals de 1976, principis de 1977. Queda lluny, o potser no tant. A Madrid hi han diverses vagues il·legals convocades pels treballadors del sector del transport, que paralitzen la ciutat. Els sindicats, encara clandestins, de Comissions Obreres i la UGT denuncien que la patronal del transport està en mans dels sindicats verticals, dels sindicats sorgits en el franquisme. Uns sindicats que negociaven amb els seus treballadors amb la pistola a sobre de la taula (i no és una forma de parlar). I tot això amb Franco descansant des de feia dos anys sota tones de marbre al Valle de los Caídos.
La situació era caòtica i els responsables del transport no podien tolerar aquest desafiament. Des de molt a dalt es va donar l’ordre. Acabar amb els capitostos de les revoltes i concretament amb el dirigent sindical Joaquín Navarro.
Eren moments convulsos. Evidentment, el Partit Comunista estava a la clandestinitat, però també ho estaven el PSOE, Esquerra Republicana de Catalunya i el Partit Nacionalista Basc. ETA matava desenes de persones cada mes, els GRAPO també assassinaven policies i guàrdies civils i els nostàlgics del franquisme veien aquests atemptats terroristes com l’excusa perfecta per tornar cap enrere en el temps i acabar amb els primers aires de la democràcia.
La nit del 24 de gener de 1977, un grup d’advocats laboralistes de Comissions Obreres (aquella nit no hi era Joaquín Navarro) treballen al seu despatx del carrer Atocha. Tenen jornades maratonianes, preparant la defensa dels transportistes que desafien la llei amb les seves vagues.
A les onze de la nit, unes ombres enmig de la nit truquen a la porta del bufet dels advocats. No fa falta dir qui eren (no val la pena), més enllà dels seus cognoms: Lerdo (quin cognom tan significatiu en aquest cas), Fernández i García.
Obre la porta l’administratiu Ángel Rodríguez Leal (aquí sí que val la pena recordar qui eren). I només tenir l’entrada franca, un pistoler li dispara a boca de canó. Cau cap enrere, contra la taula de recepció. De l’habitació del costat surt l’estudiant de Dret Serafín Holgado de Antonio i el segon pistoler li descarrega dos trets al pit. I a partir d’aquí, la bogeria. Els tres sicaris entren a tots els despatxos i disparen a tothom.
Cinc minuts mal comptats de terror. El resultat, una matança. Moren assassinats els advocats Luis Javier Benavides Orgaz, Francisco Sahuquillo Pérez del Arco i Enrique Valdevira Ibáñez, l’estudiant Holgado i l’administratiu Rodríguez Leal, I resulten ferits de gravetat quatre advocats més Dolores González Ruiz (que perd el fill del qual estava embarassada), Luis Ramos Pardo, Miguel Sarabia Gil i Alejandro Ruiz Huertas Carbonell (l’únic supervivent encara viu).
Els tres pistolers: Lerdo, Fernández i García no van marxar d’Espanya. La seva sensació d’impunitat i els seus contactes no els van fer sentir que poguessin ser jutjats, pertanyien a l’auto denominada Triple A (Aliança Apostòlica Anticomunista). Tothom sabia que els autèntics responsables no serien mai jutjats, com a molt es perseguiria als tres desgraciats que van empunyar les armes).
I així va ser. Els pistolers van asseure a la banqueta dels acusats el 1980, vestits amb la camisa blava falangista van ser condemnats a 460 anys de presó. Lerdo va fugir en un permís penitenciari abans del judici i encara no ha aparegut. Fernández va ser alliberat als 15 anys de pena i ara treballa en una empresa de “seguretat” i Garcia va fugir en un altre permís al cap de 14 anys de presó. Va marxar a Bolívia i ara allà compleix pena per narcotràfic. Uns patriotes.
A l’enterrament dels advocats hi van assistir unes 100 mil persones. Va ser el 26 de gener, dos dies després dels fets. Els fèretres es van passejar pel centre de Madrid i d’aquell acte alguns diuen que va demostrar que les armes no tindrien resposta amb les armes. I sobretot que aquells fets van ser transcendentals per legalitzar els partits clandestins, arraconar als assassins i tot allò que representaven  i perquè el que s’anomena democràcia i esperit de la transició continuessin endavant.
Potser el gener del 1977 queda massa lluny. Potser sí. I potser per això s’hauria de recordar de tant en tant.

 

En castellà

Finales de 1976, principios de 1977. Queda lejos, o quizás no tanto. En Madrid hay varias huelgas ilegales convocadas por los trabajadores del sector del transporte, que paralizan la ciudad. Los sindicatos, aunque clandestinos, de CCOO y UGT denuncian que la patronal del transporte está en manos de los sindicatos verticales, los sindicatos surgidos en el franquismo. Unos sindicatos que negociaban con sus trabajadores con la pistola encima de la mesa (y no es una forma de hablar). Y todo esto con Franco descansando desde hacía dos años bajo toneladas de mármol en el Valle de los Caídos.


La situación era caótica y los responsables del transporte no podían tolerar este desafío. Desde muy arriba se dio la orden. Acabar con los cabecillas de las revueltas y concretamente con el dirigente sindical Joaquín Navarro.


Eran momentos convulsos. Evidentemente, el Partido Comunista estaba en la clandestinidad, pero también lo estaban el PSOE, Esquerra republicana de Catalunya y el PNV. ETA mataba a decenas de personas cada mes, los GRAPO también asesinaban a policías y guardias civiles y los nostálgicos del franquismo veían estos atentados terroristas como la excusa perfecta para volver hacia atrás en el tiempo y finiquitar  los primeros aires de la democracia.


La noche del 24 de enero de 1977, un grupo de abogados laboralistas de Comisiones Obreras (esa noche no estaba Joaquín Navarro) trabajan en su despacho de la calle Atocha. Tienen jornadas maratonianas, preparando la defensa de los transportistas que desafían la ley con sus huelgas.


A las once de la noche, unas sombras en medio de la noche llaman a la puerta del bufete. No hace falta decir quienes eran (no vale la pena), más allá de sus apellidos: Lerdo (qué apellido tan significativo en este caso), Fernández y García.
Abre la puerta el administrativo Ángel Rodríguez Leal (aquí sí que vale la pena recordar quienes eran). Y sólo tener la entrada franca, el pistolero le dispara a bocajarro. Cae hacia atrás, contra la mesa de recepción. De la habitación de al lado sale el estudiante de Derecho Serafín Holgado de Antonio y el segundo pistolero le descerraja dos disparos en el pecho. Y a partir de ahí, la locura. Los tres sicarios entran a  los despachos y disparan contra todo y contra todos.


Cinco minutos de terror. El resultado, una matanza. Mueren asesinados los abogados Luis Javier Benavides Orgaz, Francisco Sahuquillo Pérez del Arco y Enrique Valdevira Ibáñez, el estudiante Holgado y el administrativo Rodríguez Leal, Y resultan heridos de gravedad cuatro abogados más Dolores González Ruiz (que pierde el hijo del que estaba embarazada ), Luis Ramos Pardo, Miguel Sarabia Gil y Alejandro Ruiz Huertas Carbonell (el único superviviente aún vivo).


Los tres pistoleros: Lerdo, Fernández y García no se fueron de España. Su sensación de impunidad y sus contactos no les hicieron sentir que pudieran ser juzgados, pertenecían a la auto denominada Triple A (Alianza Apostólica Anticomunista). Todo el mundo sabía que los auténticos responsables no serían nunca juzgados, como mucho se perseguiría a los tres desgraciados que empuñar las armas)
Y así fue. Los pistoleros se sentaron en el banquillo de los acusados ​​en 1980, vestidos con la camisa azul falangista, fueron condenados a 460 años de prisión. Lerdo huyó en un permiso penitenciario antes del juicio y aún no ha aparecido. Fernández fue liberado a los 15 años de pena y ahora trabaja en una empresa de “seguridad” y García huyó en otro permiso al cabo de 14 años de prisión. Marchó a Bolivia y ahora allí cumple pena por narcotráfico. Unos patriotas.


En el entierro de los abogados asistieron unas 100 mil personas. Fue el 26 de enero, dos días después de los hechos. Los féretros se pasearon por el centro de Madrid y de aquel acto algunos dicen que se demostró que las armas no tendrían respuesta con las armas. Y sobre todo que aquellos hechos fueron trascendentales para legalizar a los partidos clandestinos, arrinconar a los asesinos y a lo que representaban y porque lo que se llama democracia y espíritu de la transición continuaran adelante.
Quizás enero de 1977 queda demasiado lejos. Quizás sí. Y quizás por eso se debería recordar de vez en cuando.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s