La matança de l’Illa de Ramree

japos

En català

Dinou de febrer de 1945, en plena Segona Guerra Mundial. Illa de Ramree, Birmania.
Fa dues setmanes que les tropes britàniques amb el suport de soldats d’origen indi, assetgen un batalló de mil homes de l’exèrcit japonès, que s’han fet forts al nord de l’Illa en una petita fortificació de fusta i palla, un dels pocs bastions japonesos a Birmania que encara no han caigut en mans dels aliats.
Les condicions de les tropes de l’Emperador Hirohito són terribles. Amb a penes queviures, aguanten temperatures superiors als 40 graus i amb una humitat que els feia estar xops tots els dies amb les seves nits. Davant tenen l’enemic i un nodrit grup de franctiradors i morters que els maten només aixequen el cap. Al darrere, una zona de manglars i de pantans d’aigua salada. I allà on eren, en aquella fortificació que ja no era més que un cementiri de fusta i fang, els japonesos eren víctimes dels mosquits, les serps verinoses, els escorpins i les malalties tropicals que els debilitaven en alguns caps fins a la mort.
Els britànics són conscients de la situació i saben que el temps juga  a favor seu.
Així les coses, el sentit comú diu que el millor pels assetjats era la seva rendició. Però l’orgull i l’obstinació dels seus oficials per no rendir-se i la disciplina dels seus homes va forçar una solució inimaginable. Aquella nit de febrer, uns 900 japonesos abandonen el seu refugi, giren cua i s’internen en els pantans. La idea és fugir dels britànics i reunir-se amb les tropes japoneses a l’altre cantó del pantà, un trajecte de setze quilòmetres.
Marxen en silenci per no avisar als britànics i perquè el camí entre el fang i el gruix de la vegetació els impedeix fer-ho d’una altra manera.
Algun dels sentinelles dels Royal Marines se n’adonen però no donen crèdit. Com pot ser que els japonesos assetjats, malalts, desnodrits i tan dèbils hagin preferit anar cap als pantans i després unir-se a altres tropes per seguir lluitant que no pas rendir-se i acabar amb el malson de la guerra. Molts anglesos s’hagueren entregat a l’enemic sense dubtar-ho.
Els asiàtics avancen a poc a poc sense esma. Saben que en qualsevol moment es trobaran amb allò que saben que ha de ser el seu destí. És una nit clara, la lluna il·lumina el pantà. De sobte, crits, xiscles, pànic. El què temien, ha arribat. Els pantans són plens de cocodrils d’aigua salada, d’una tona de pes, d’una llargària d’entre sis i vuit metres. Uns cocodrils únics, que ataquen no per alimentar-se, només pel plaer de matar, de demostrar que són els reis d’aquelles aigües salades.
Els soldats formen grups. Esquena contra esquena empunyen els fusells Arisaka i les seves baionetes. Intenten així protegir-se, però la voracitat i la rapidesa dels cocodrils els converteixen en màquines de matar imparables.
Des de l’altre cantó del pantà, els britànics senten els crits esfereïdors dels seus enemics i un soroll encara més terrible. Les queixalades dels cocodrils, que només emergeixen a la superfície per atrapar les seves víctimes i amb la mateixa rapidesa portar-les cap al fons. Un cop morta la presa, el cocodril l’abandona per anar a buscar-ne més. Els ossos dels nipons es converteixen en petites branques de fusta que es parteixen amb la mateixa facilitat que una tendra canya.
Els anglesos saben el que està passant, però cap soldat japonès desfà les seves passes, cap abandona el pantà. Fins i tot, algun britànic crida, els diuen que tornin, que no els dispararan. El terror s’apodera de tot i de tots. Els enemics s’han convertit en uns pobres desgraciats que són triturats per monstres. Algun soldat de la Royal abandona la seva posició entre llàgrimes, mentre els seus oficials els ordenen no acostar-se a l’aigua. Els franctiradors aliats han canviat de blanc i en comptes de dispara a enemics ho fan contra els cocodrils i aquestes bèsties ferides multipliquen la seva voracitat i les ganes de sang.
Els japonesos intenten fugir pujant als arbres, però l’intent és gairebé impossible, pel cansament i perquè els arbres de fins troncs no poden aguantar el pes de tants homes. Alguns prefereixen agafar la pistola i volar-se el cap d’un tret.
Els crits i l’onatge de les aigües pels atacs es van apagant. No és que l’atac hagi acabat, és que cada cop hi ha menys homes per cridar i per matar.
La llum del dia s’obre pas i el pantà és d’un color vermell després d’una nit infernal. Mentre els voltors sobrevolen la zona i escuren les restes dels pobres desgraciats, alguns soldats britànics han aconseguit arrossegar des de la vora del pantà fins a terra ferma alguns japonesos que traint l’esperit de no entregar-se han preferit la salvació.
Una vintena de supervivents de 900 soldats que aquella nit es van endinsar als pantans de l’Illa de Ramree. La història diu que mai un atac d’animals va causar la mort de tants homes.

 

En castellà

Diecinueve de febrero de 1945, en plena Segunda Guerra Mundial. Isla de Ramree, Birmania.

Hace dos semanas que las tropas británicas con el apoyo de soldados de origen indio, acosan a un batallón de mil hombres del ejército japonés, que se ha hecho fuertes en el norte de la isla en una pequeña fortificación de madera y paja, uno de los pocos bastiones japoneses en Birmania que aún no han caído en manos de los aliados.

Las condiciones de las tropas del Emperador Hirohito son terribles. Con apenas alimentos, aguantan temperaturas superiores a los 40 grados y con una humedad que les hacía estar empapados todos los días con sus noches. Ante sí tienen al enemigo y a un numeroso grupo de francotiradores y morteros que los matan sólo levantar la cabeza. Detrás, una zona de pantanos de agua salada. Y allí donde estaban, en aquella fortificación que ya no era más que un cementerio de madera y barro, los japoneses eran víctimas de los mosquitos, las serpientes venenosas, los escorpiones y las enfermedades tropicales que los debilitaban en algunas cabezas hasta la muerte.

Los británicos son conscientes de la situación y saben que el tiempo jugaba a su favor.
Así las cosas, el sentido común dice que lo mejor para los sitiados es su rendición. Pero el orgullo y el empeño de sus oficiales para no rendirse y la disciplina de sus hombres forzó una solución inimaginable. Aquella noche de febrero, unos 900 japoneses abandonan su refugio y se internan en los pantanos. La idea es huir de los británicos y reunirse con las tropas japonesas al otro lado del pantano, un trayecto de dieciséis kilómetros.

Marchan en silencio por no avisar a los británicos y que el camino entre el barro y el espesor de la vegetación les impide hacerlo de otro modo.
Alguno de los centinelas de los Royal Marines se dan cuenta pero no dan crédito. Cómo puede ser que los japoneses acosados, enfermos, desnutridos y tan débiles hayan preferido ir hacia los pantanos y luego unirse a otras tropas para seguir luchando que no rendirse y acabar con la pesadilla de la guerra. Muchos ingleses se hubieran entregado al enemigo sin dudarlo.

Los asiáticos avanzan poco a poco, sin aliento. Saben que en cualquier momento se encontrarán con lo que saben que debe ser su destino. Es una noche clara, la luna ilumina el pantano. De repente, gritos, chillidos, pánico. Lo que temían, ha llegado. Los pantanos están llenos de cocodrilos de agua salada, de una tonelada de peso, de una longitud de entre seis y ocho metros. Unos cocodrilos únicos, que atacan no para alimentarse, sólo por el placer de matar, de demostrar que son los reyes de aquellas aguas saladas.
Los soldados forman grupos. Espalda contra espalda empuñan los fusiles Arisaka y sus bayonetas. Intentan así protegerse, pero la voracidad y la rapidez de los cocodrilos los convierte en máquinas de matar imparables.

Desde el otro lado del pantano, los británicos oyen los gritos aterradores de sus enemigos y un ruido aún más terrible. Las dentelladas de los cocodrilos, que sólo emergen a la superficie para atrapar a sus víctimas y con la misma rapidez llevarlas hacia el fondo. Una vez muerta la presa, el cocodrilo la abandona para ir a buscar más. Los huesos de los nipones se convierten en pequeñas ramas de madera que se parten con la misma facilidad que una tierna caña.

Los ingleses saben lo que está pasando, pero ningún soldado japonés deshace sus pasos, ninguno abandona el pantano. Incluso, algún británico les dice que vuelvan, que no les dispararán. El terror se apodera de todo y de todos. Los enemigos se han convertido en unos pobres desgraciados que son triturados por monstruos. Algún soldado de la Royal abandona su posición entre lágrimas, mientras sus oficiales les ordenan no acercarse al agua. Los francotiradores aliados han cambiado de diana y en vez de disparar a sus enemigos lo hacen contra los cocodrilos y estas bestias heridas multiplican su voracidad y las ganas de sangre.

Los japoneses intentan huir subiendo a los árboles, pero el intento es casi imposible, por el cansancio y porque los árboles de finos troncos no pueden aguantar el peso de tantos hombres. Algunos  prefieren coger su pistola y volarse la cabeza de un disparo.
Los gritos y el oleaje de las aguas por los ataques se van apagando. No es que el ataque haya terminado, es que cada vez hay menos hombres para gritar y para matar.

La luz del día se abre paso y el pantano es de un color rojo después de una noche infernal. Mientras los buitres sobrevuelan la zona y se reparten los restos de los pobres desgraciados, algunos soldados británicos han conseguido arrastrar desde la orilla del pantano hasta tierra firme a algunos japoneses que traicionando el espíritu de no entregarse, han preferido la salvación.
Una veintena de supervivientes de 900 soldados que esa noche se adentraron en los pantanos de la Isla de Ramree. La historia dice que nunca un ataque de animales causó la muerte de tantos hombres.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s