Estrelles i petons

han_leia-1088x816-860137569624

En català

Estan a punt de tornar, el 18 de desembre, concretament. Els vaig veure per últim cop mentre celebraven una festa amb els Ewoks. Luke Skywalker (Mark Hamill) mirava a l’infinit i veia els seus Mestres Jedis: Obi Wan Kenobi (Alec Guiness), Yoda i el seu pare Darth Vade (David Prowse)…Si jovenets, jovenetes, nens i nenes….es veía David Prose (Darth Vader de gran), un veterà actor i no pas Heyden Christensen (Dath Vader de jove), el guaperes que es va afegir a la versió remasteritzada. Aquesta va ser l’última vegada que vaig veure Star Wars, l’autèntica Star Wars o la clàssica com alguns prefereixen dir-ho: La Guerra de les Galàxies, L’Imperi Contraataca i El Retorn del Jedi.

La següent trilogia (posterior en el temps i anterior a la història que s’explica) no val la pena ni una línia d’aquest article ni de cap altre: és un pur exercici d’informàtica i efectes visuals aplicat al cinema. Jo sóc de les pelis dirigides per George Lucas, Irvin Kershner i Ricard Marquand. Després de veure la trilogia d’Star Wars i amb pocs anys jo volia ser Han Solo (Harrison Ford)-pobre de mi-, volia que la meva xicota fos la Leia (Carrie Fisher) –Gràcies que no ens vam enganxar, ella ja tenia prou dependències. M’hagués agradat que Chewbacca (Peter Mayhew) fos la meva mascota, que l’R2D2 i el C3PO m’acompanyessin al cole, que el Lando Calrissian (Billy Dee Williams) em prestés el seu supersònic Falcó Mil·lenari, que el Darth Vader, tot i ser un malvat durant un munt de minuts, m’ajudés a vèncer el mal, com quan al final de la nissaga abandona el cantó fosc i recupera el poder de la Força. I directament vaig ser Darth Vader quan sense una mà aixeca per sobre del seu cap al malvat Emperador (Ian McDiarmid) i el llença a l’abisme sense fons.

Amb els amics de l’escola jugàvem a Star Wars. Sense pronunciar bé els noms dels personatges, ens dividíem entre els soldats d’assalt de l’Imperi (els dolents) i els rebels de l’Aliança per a restaurar la República (els bons). I ens perseguíem pels patis de dalt i de baix amb l’objectiu de matar-nos o capturar el Luke o el Darth Vader. Evidentment ens fallaven els uniformes, que no eren ni les armadures blanques dels dolents, ni la roba casual i intergalàctica imaginades els anys 70 i 80, però els nostres pantalons curts, samarretes llampants i genolls bruts es podien convertir en tot el què volguéssim (nosaltres teníem més imaginació que els estilistes de Hollywood). I el més important és que les nostres espases làser eren més vistoses que les de Lucas: canuts de cartró que escaldaven cuixes i esquenes. Capítol a banda, és com ens treballàvem el so de les nostres pistoles: xiu, xiu. Acabàvem amb les boques seques de fer anar les nostres armes i amb el coll irritat de cridar als “nostres enemics” que ja els havíem mort sis o set cops, encara que ells continuessin corrent.

Quan penso en aquells temps de jocs d’escola, penso en Star Wars i quan penso en Star Wars, penso en aquells temps. Ara arriba la tercera trilogia, la tercera en el temps i la tercera i última que ha de tancar la història ideada per George Lucas. No espero que arribi a ser tan suggeridora com la de la meva infantesa, ni tan decebedora com la versió d’ordinador. De fet, tant se me’n fot, perquè jo sempre podré tancar els ulls i ser Han Solo quan besa la Princesa Leia (Sort que Tinc).

En castellà

Están a punto de volver, el 18 de diciembre, concretamente. Los vi por última vez mientras celebraban una fiesta con los Ewoks. Luke Skywalker (Mark Hamill) miraba al infinito y veía sus Maestros Jedis: Obi Wan Kenobi (Alec Guiness), Yoda y su padre Darth Vade (David Prowse) … Si jovencitos, jovencitas, niños y niñas … .se veía acDavid Prose (Darth Vader de mayor), un veterano actor y no Heyden Christensen (Dath Vader de joven), el guaperas que se añadió en la versión remasterizada. Esta fue la última vez que vi Star Wars, la auténtica Star Wars o la clásica como algunos prefieren decirlo: La Guerra de las Galaxias, El Imperio Contraataca y El Retorno del Jedi.

La siguiente trilogía (posterior en el tiempo y anterior a la historia que se cuenta) no vale la pena ni una línea de este artículo ni de ningún otro: es un puro ejercicio de informática y efectos visuales aplicado al cine. Yo soy de las pelis dirigidas por George Lucas, Irvin Kershner y Ricard Marquand. Después de ver la trilogía de Star Wars y con pocos años yo quería ser Han Solo (Harrison Ford) -pobre de mí-, quería que mi novia fuera la Leia (Carrie Fisher) -Gracias que no nos enganchamos, ella ya tenía suficiente dependencias. Me hubiera gustado que Chewbacca (Peter Mayhew) fuera mi mascota, que el R2D2 y C3PO me acompañaran al cole, que Lando Calrissian (Billy Dee Williams) me prestara su supersónico Halcón Milenario, que Darth Vader, a pesar de ser un malvado durante un montón de minutos, me ayudara a vencer el mal, como cuando al final de la saga abandona el lado oscuro y recupera el poder de la Fuerza. Y directamente fui Darth Vader cuando sin una mano levanta por encima de su cabeza al malvado Emperador (Ian McDiarmid) y lo tira al abismo sin fondo.

Con los amigos de la escuela jugábamos a Star Wars. Sin pronunciar bien los nombres de los personajes, nos dividíamos entre los soldados de asalto del Imperio (los malos) y los rebeldes de la Alianza para restaurar la República (los buenos). Y nos perseguíamos por los patios de arriba y de abajo con el objetivo de matarnos o capturar a Luke o Darth Vader. Evidentemente nos fallaban los uniformes, que no eran ni las armaduras blancas de los malos, ni la ropa casual y intergaláctica imaginadas los años 70 y 80, pero nuestros pantalones cortos, camisetas llamativas y rodillas sucias se podían convertir en todo lo que quisiéramos (nosotros teníamos más imaginación que los estilistas de Hollywood). Y lo más importante es que nuestras espadas láser eran más vistosas que las de Lucas: canutos de cartón que escaldaban muslos y espaldas. Capítulo aparte, es como nos trabajábamos el sonido de nuestras pistolas: xii, xiu. Acabábamos con las bocas secas de usar nuestras armas y con la garganta irritada de gritar a  “nuestros enemigos” que ya les habíamos matado seis o siete veces, aunque ellos continuaran corriendo.

Cuando pienso en aquellos tiempos de juegos de escuela, pienso en Star Wars y cuando pienso en Star Wars, pienso en aquellos tiempos. Ahora llega la tercera trilogía, la tercera en el tiempo y la tercera y última que debe cerrar la historia ideada por George Lucas. No espero que llegue a ser tan sugerente como la de mi infancia, ni tan decepcionante como la versión de ordenador. De hecho me da lo mismo, porque yo siempre podré cerrar los ojos y ser Han Solo cuando besa a la Princesa Leia (Suerte que tengo).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s