En català
“Els catalans quan parleu sembleu gosses brodant” va dir l’home a la dona i aquesta li va contestar al seu interlocutor que “A Catalunya la gent li posa el nom de Bobby als seus gossos”. Jo era molt jovenet i veia per televisió un precedent dels actuals debats del cor. Els dos oponents dialèctics d’aquell programa en blanc i negre i que discutien sobre pros i contres de Catalunya i Madrid (un tema encara vigent) eren el periodista cubà Bobby Deglané (home fidel al franquisme i de nom exacte al de moltes mascotes a Catalunya) i Mary Santpere, una actriu catalana que era la perfecta icona per representar la Catalunya en els últims anys del franquisme (lletja, alta, grassa i simpàtica). En aquell debat a dos, que dirigia José María Ïñigo, hi va haver una altra frase que encara recordo. Deglané va dir que els catalans tenien “més dies festius que la resta dels espanyols” i la Santpere li va contestar tenim més festius perquè els catalans treballem en un dia laborable el que treballen la resta en una setmana. I sabeu què?, que els milions d’espectadors espanyols que veien el debat s’ho creien…. Els catalans són pencaires, els més pencaires.
Han passat els anys i ja no tenim la Santpere ni trobem a faltar el Deglané. Però els catalans continuen sent els més pencaires? M’ho pregunto perquè ara que estem ficats en ple procés del procés sobiranista jo no sé si les paraules de Mary Santpere són encara vigents.
M’explico… Des de les eleccions del 27 de setembre ha passat gairebé mes i mig i el Parlament tot just ha aprovat una resolució on diu que Catalunya comença la desconnexió d’Espanya i les seves institucions. Sí, tota una fita tenint en compte els segles que portem connectats amb els nostres amics i germans de les Espanyes. Però un mes i mig després de les eleccions i tot i que els independentistes sumen majoria absoluta han estat incapaços de triar quin capità dirigirà el barco que trencarà amarres amb el port espanyol. O no s’ho han pencat molt o no ho han planificat gens: dues de les virtuts que tradicionalment se li atribuïen als catalans: treballadors i amb les idees clares.
Doncs bé, en apenes dos dies allò que coneixem com Espanya ha estat capaç de fer coses que fa només uns anys ni la televisió oficial s’atreviria a sospitar. El dilluns que el Parlament va aprovar començar la desconnexió a Madrid era festa, l’Almudena, la patrona madrilenya. Tot i això, el Consell d’Estat va obrir les seves portes per rebre al seu registre la petició del govern de Rajoy (també en dia festiu) perquè s’anul·lés la resolució dels independentistes.
Dimarts els membres del Consell d’Estat, format per octogenaris com Romay Beccaria (exministre d’Aznar), Landelino Lavilla (el president del Congrés el 23f), Alberto Aza (ex cap de la Casa Reial) o Herrero de Miñón (pare de la Constitució), van sortir de casa per anar unes hores al despatx. Se suposa que van llegir la resolució catalana, la queixa espanyola i després de complicades reflexions van decidir que això de la desconnexió no podia anar endavant.
Dimecres, el consell de ministres que sempre es reuneix en divendres va trobar-se a Moncloa per analitzar el document del Consell d’Estat, redactar un lligall de raons per tirar enrere la paperassa vinguda del Parlament i avisar als membres del govern de la Generalitat i de la mesa del Parlament (inclosos els no sobiranistes representants de Ciutadans, Catalunya Sí Que Es Pot i el PSC). I encara van tenir temps d’elevar al Tribunal Constitucional una demanda perquè responguin al desafiament.
La mateixa tarda de dimecres els magistrats del TC es van reunir i van decidir en apenes una hora donar la raó al govern de Rajoy i paralitzar el procés iniciat per Junts pel Sí i la CUP. Crida l’atenció que el TC que tarda anys en resoldre conflictes (4 anys en el cas de l’Estatut català o encara sense decisió sobre la Llei de l’Avortament) tardi mitja tarda a resoldre aquesta qüestió.
Per tant, Mary Santpere, Bobby Deglané…. Estigueu on estigueu que sapigueu que les coses han canviat i que jo personalment ja no tinc clar qui penca molt i qui no tant. I el que encara em fa més por…. Qui està convençut de què fa i qui no.
En castellà
“Los catalanes cuando habláis parecéis perras bordando” dijo el hombre a la mujer y ésta le contestó a su interlocutor que “En Cataluña la gente le pone el nombre de Bobby a sus perros”. Yo era muy joven y veía por televisión un precedente de los actuales debates del corazón. Los dos oponentes dialécticos de aquel programa en blanco y negro y que discutían sobre pros y contras de Cataluña y Madrid (un tema aún vigente) eran el periodista cubano Bobby Deglané (hombre fiel al franquismo y de nombre exacto al de muchas mascotas en Cataluña ) y Mary Santpere, una actriz catalana que era el icono perfecto para representar la Cataluña en los últimos años del franquismo (fea, alta, gorda y simpática). En ese debate a dos, que dirigía José María Íñigo, hubo otra frase que aún recuerdo. Deglané dijo que los catalanes tenían “más días festivos que el resto de los españoles” y la Santpere le contestó tenemos más festivos porque los catalanes trabajamos en un día laborable lo que trabajan el resto en una semana. Y sabéis qué ?, que los millones de espectadores españoles que veían el debate lo creían …. Los catalanes son currantes, los más currantes.
Han pasado los años y ya no tenemos la Santpere ni echamos de menos el Deglané. Pero los catalanes siguen siendo los más currantes? Me lo pregunto porque ahora que estamos metidos en pleno proceso del proceso soberanista yo no se si las palabras de Mary Santpere son todavía vigentes.
Me explico … Desde las elecciones del 27 de septiembre ha pasado casi mes y medio y el Parlament apenas ha aprobado una resolución donde dice que Cataluña comienza la desconexión de España y sus instituciones. Sí, todo un hito teniendo en cuenta los siglos que llevamos conectados con nuestros amigos y hermanos de las Españas. Pero un mes y medio después de las elecciones y aunque los independentistas suman mayoría absoluta no han sido incapaces de elegir qué capitán dirigirá el barco que romperá amarras con el puerto español. O no se lo han currado mucho o no lo han planificado nada: dos de las virtudes que tradicionalmente se le atribuían a los catalanes: trabajadores y con las ideas claras.
Pues bien, en apenas dos días lo que conocemos como España ha sido capaz de hacer cosas que hace sólo unos años ni la televisión oficial atrevería a sospechar. El lunes que el Parlament aprobó comenzar la desconexión en Madrid era fiesta, la Almudena, la patrona madrileña. No obstante, el Consejo de Estado abrió sus puertas para recibir en su registro la petición del gobierno de Rajoy (también en festivo) para que se anulara la resolución de los independentistas.
Martes: los miembros del Consejo de Estado, formado por octogenarios como Romay Beccaria (ex ministro de Aznar), Landelino Lavilla (el presidente del Congreso el 23F), Alberto Aza (ex jefe de la Casa Real) o Herrero de Miñón (padre de la Constitución), salieron de casa para ir unas horas en el despacho. Se supone que leyeron la resolución catalana, la queja española y tras complicadas reflexiones decidieron que eso de la desconexión no podía prosperar.
El miércoles, el consejo de ministros que siempre se reúne en viernes se encontró en Moncloa para analizar el documento del Consejo de Estado, redactar un legajo de razones para echar atrás el papeleo venido del Parlament y avisar a los miembros del gobierno de la Generalitat y de la mesa del Parlament (incluidos los no soberanistas representantes de Ciudadanos, Cataluña Sí Que Se Puede y el PSC). Y aún tuvieron tiempo de elevar al Tribunal Constitucional una demanda para que respondan al desafío.
La misma tarde del miércoles los magistrados del TC se reunieron y decidieron en apenas una hora dio la razón al gobierno de Rajoy y paralizar el proceso iniciado por Junts pel Sí y la CUP. Llama la atención que el TC que tarda años en resolver conflictos (4 años en el caso del Estatut catalán o aún sin decisión sobre la Ley del Aborto) tarde media tarde a resolver esta cuestión.
Por lo tanto, Mary Santpere, Bobby Deglané …. Estéisdonde estéis que sepáis que las cosas han cambiado y que yo personalmente ya no tengo claro quién curra mucho y quien no tanto. Y lo que todavía me da más miedo …. Quién está convencido de lo que hace y quién no.