En català
Fa uns anys, un periodista experimentat en mil batalles i mil notícies em deia que el Grup Prisa havia fet un gir polític cap al centredreta . El buc insígnia dels Polanco i de Cebrián, el diari “EL PAÍS” que durant la transició va ser l’eina mediàtica del PSOE, del Felipisme i del progressisme sorgit després del franquisme (i també el diari de referència espanyol) s’estava decantant cap a allò que es coneix el centre polític.
Potser és un reflex de què està passant a Espanya: davant extremismes d’esquerres i de dretes, la moderació és una casella on es volen instal·lar molts votants i la majoria de forces polítiques. Ciutadans és l’últim exemple quan diuen “no som de dretes, ni d’esquerres, aquesta terminologia és antiga”. I el PP i el PSOE, però també el PNB o Convergència pugnen per ocupar aquest espai. Fins i tot, Podem que ha sorgit dels sectors més esquerrans de la societat i està dirigit per professors de Dret Polític de la radicalitzada facultat de la Complutense han rebaixat pretensions en el seu programa electoral per presentar unes prioritats “més moderades”.
La majoria de votants també agafen paperetes “moderades” per ficar dins l’urna. Curiós com la gent es resigna políticament davant les retallades i ajustos injustos que han fet tots els governs de tots els colors polítics per afrontar la crisi. En comptes de rebel·lar-se i votar majoritàriament per forces noves o que defensin altres alternatives a l’austeritat, la gran majoria d’electors voten pel centredreta o el centreesquerra que segueix amb més o menys matisos les directrius marcades per Brussel·les i sobretot Berlín.
És en aquest context el meu veterà col·lega deia que “EL PAíS” s’ha inclinat per deixar el progressisme d’esquerres i girar cap al centre o en alguns moments cap a la dreta més rotunda. Paral·lelament-em deia- els diaris de dretes espanyols (EL MUNDO, La Razón o ABC han tombat cap a l’extrema dreta).
Puc entendre aquest procés: de fet molts diuen que com més gran et fas, més conservador et tornes perquè més tens i més tens a perdre. Però aquesta setmana he vist un titular d’una editorial d’EL PAíS que m’ha preocupat profundament. Deia el diari “Cop a l’Estat, buit de govern”. I en el seu desenvolupament critica amb duresa el pols de Convergència i Esquerra a l’Estat, Critica com aquestes dues forces s’estan plegant als desitjos d’uns “extremistes” com els de la CUP. I critica Rajoy per la seva resposta “tan dèbil” (i moderada?) al repte, el més greu al qual s’enfronta la democràcia espanyola.
No valoraré l’editorial d’EL PAÍS, té tot el dret a defensar la unitat d’Espanya. Ni tan sols li retrauré que com les altres capçaleres espanyoles s’oblidin dels milions de catalans que han apostat per canviar l’encaix de Catalunya amb l’Estat, ni que això es tradueixi en una majoria de diputats independentistes al Parlament.
Però sí que vull deixar palesa la meva indignació pel titular del diari “Cop a l’Estat”. Usar aquesta expressió tan semblant a la “Cop d’Estat” aquí a Espanya hauria de ser catalogat com de delicte. A Espanya els cops d’Estat han estat una constant: al segle XIX uns 200, i al segle XX una desena. Noms com Primo de Rivera, Franco, Sanjurjo, Tejero, Milans del Bosch o Armada van liderar-los i gaudien amb joia de ser colpistes, senyors d’EL PAÍS“. Colpistes no són ni els dirigents de Junts pel Sí, ni els de la CUP. Ells poden haver comès moltes equivocacions (i també molts encerts), però en cap cas han entrat a cavall, ni a tirs al Congrés, no han derrocat governs legítims per la força de les armes, ni han afusellat enemics, ni han atemorit els seus súbdits. Simplement han guanyat unes eleccions després d’haver presentat un programa electoral molt clar i ara obeeixen el mandat de les urnes.
Senyor Cebrián, vostè que és membre de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola hauria de conèixer bé el significat de les paraules i més quan s’usen o mal usen per fer editorials del seu diari. Vostè és responsable de la deriva del seu diari. Un diari que quan era un jove universitari em comprava per saber què passava al món. Avui, aquest diari i la seva editorial em serviran per no trepitjar el fregat. Passi-ho bé.
En castellà
Hace unos años, un periodista experimentado en mil batallas y mil noticias me decía que el Grupo Prisa había dado un giro político hacia el centroderecha. El buque insignia de los Polanco y de Cebrián, el diario “El País” que durante la transición fue la herramienta mediática del PSOE, del felipismo y del progresismo surgido tras el franquismo (y también el diario de referencia español) se estaba decantando hacia lo que se conoce el centro político.
Quizás es un reflejo de lo que está pasando en España: ante extremismos de izquierdas y de derechas, la moderación es una casilla donde se quieren instalar muchos votantes y la mayoría de fuerzas políticas. Ciudadanos es el último ejemplo cuando dicen “no somos de derechas, ni de izquierdas, esta terminología es antigua”. Y el PP y el PSOE, pero también el PNV o Convergencia pugnan por ocupar este espacio. Incluso, Podemos que ha surgido de los sectores más izquierdistas de la sociedad y está dirigido por profesores de Derecho Político de la radicalizada facultad de la Complutense han rebajado pretensiones en su programa electoral para presentar unas prioridades “más moderadas”.
La mayoría de votantes también cogen papeletas “moderadas” para meter dentro la urna. Curioso como la gente se resigna políticamente ante los recortes y ajustes injustos que han hecho todos los gobiernos de todos los colores políticos para afrontar la crisis. En vez de rebelarse y votar mayoritariamente por fuerzas nuevas o que defiendan otras alternativas a la austeridad, la gran mayoría de electores votan por el centroderecha o centroizquierda que sigue con más o menos matices las directrices marcadas por Bruselas y sobre todo Berlín.
Es en este contexto mi veterano colega decía que “EL PAíS” se ha inclinado por dejar el progresismo de izquierdas y girar hacia el centro o en algunos momentos hacia la derecha más rotunda. Paralelamente-me decía- los periódicos de derechas españoles (EL MUNDO, La Razón o ABC han tumbado hacia la extrema derecha).
Puedo entender este proceso: de hecho muchos dicen que cuanto mayor te haces, más conservador te vuelves porque más tienes que perder. Pero esta semana he visto un titular de una editorial de EL PAíS que me ha preocupado profundamente. Decía el diario “Golpe al Estado, vacío de gobierno”. Y en su desarrollo critica con dureza el pulso de Convergencia y Esquerra al Estado, Crítica como estas dos fuerzas se están plegando a los deseos de unos “extremistas” como los de la CUP. Y critica a Rajoy por su respuesta “tan débil” (y moderada?) al reto, el más grave al que se enfrenta la democracia española.
No valoraré el editorial de EL PAÍS, tiene todo el derecho a defender la unidad de España. Ni siquiera le reprocharé que como las otras cabeceras españolas se olviden de los millones de catalanes que han apostado por cambiar el encaje de Cataluña con el Estado, ni que esto se traduzca en una mayoría de diputados independentistas en el Parlament.
Pero sí quiero dejar patente mi indignación por el titular del diario “Golpe al Estado”. Usar esta expresión tan parecida a la de “Golpe de Estado” aquí en España debería ser catalogado como de delito. En España los golpes de Estado han sido una constante: en el siglo XIX unos 200, y en el siglo XX una decena. Nombres como Primo de Rivera, Franco, Sanjurjo, Tejero, Milans del Bosch o Armada las lideraron y disfrutaban con alegría ser golpistas, señores de EL PAÍS “. Golpistas no son ni los dirigentes de Junts pel Sí, ni los de la CUP. Ellos pueden haber cometido muchas equivocaciones (y también muchos aciertos), pero en ningún caso han entrado a caballo, ni a tiros en el Congreso, no han derribado gobiernos legítimos por la fuerza de las armas, ni han fusilado enemigos, ni han atemorizado sus súbditos. Simplemente han ganado unas elecciones después de haber presentado un programa electoral muy claro y ahora obedecen el mandato de las urnas.
Señor Cebrián, usted que es miembro de la Real Academia de la Lengua Española debería conocer bien el significado de las palabras y más cuando se usan o mal usan para hacer editoriales de su periódico. Usted es responsable de la deriva de su diario. Un diario que cuando era un joven universitario me compraba para saber qué pasaba en el mundo. Hoy, este diario y su editorial me servirán para no pisar el fregado. Disfrute de la vida.