En Català
En català
El 27 de setembre una bona part dels catalans voten. Jo no puc fer-ho. L’exili d’empadronament a Madrid m’ho impedeix. Però com a part interessada en què pot passar a les eleccions m’agradaria que la votació fos àmplia, voluminosa i que per una vegada l’abstenció fos la gran perdedora.
Les opcions estan clares, almenys les dues grans opcions. Una, la sobiranista, la que aposta per fer un pas per allunyar-se d’Espanya. L’altra, la que opta per continuar de la mà d’Espanya, bé sigui amb les mateixes regles o canviant-les d’acord amb les necessitats que puguin correspondre.
Si tingués l’oportunitat de votar, sé què faria. Ho sé. Però, com deia, no tinc aquesta possibilitat. Però en tot cas entenc i respecto els que el 27S votaran per Junts pel Sí i els que ho faran per opcions com el PP, Ciutadans o el PSC.
M’explico.
Entenc els que volen marxar d’Espanya.
-La situació econòmica a Catalunya està pròxima a l’asfixia. No hi ha diners per pagar tots els serveis com la sanitat, l’educació o la dependència. No hi ha diners per pagar les nòmines dels funcionaris de la Generalitat. L’únic diner fresc ve des de Madrid, a través del Fons de Liquiditat Autonòmic, un crèdit a retornar amb un interès baix (mai un ajut desinteressat).
-Molts pensen i amb raó que pidolar aquests diners a Madrid és degut al fet que les balances fiscals entre Catalunya i l’Estat són inassumibles. Els impostos dels catalans recaptats a l’Agència Tributària espanyola són quantitativament molt superiors als diners que es retornen a Catalunya en forma d’inversions, infraestructures o serveis.
-Els últims anys en l’àmbit polític s’ha volgut ensorrar qualsevol aspiració per l’autogovern català. El president Zapatero jura davant el president Maragall i el tripartit aprovar l’Estatut que acordi el Parlament. El PP, a l’oposició, vol treure-li rèdit polític i recull 4 milions de firmes en contra. El Tribunal Constitucional, format bàsicament per jutges designats per PSOE i PP, tomba els articles que creu il·legals, com ara que Catalunya és una nació. En canvi, i per exemple, sí que permet que l’Estatut valencià parli de ser un Regne.
-Des de Catalunya es demana un nou tractament fiscal. El president Mas li demana al president Rajoy, però aquest li diu que en plena crisi no hi ha diners (i segurament té raó). Mas li adverteix que la negativa pot portar conseqüències… Rajoy ni s’immuta.
-Des de fa uns quatre anys l’11 de setembre es converteix en un dia de reivindicació. Cada cop hi ha més catalans (aquells que han nascut, viuen o treballen a Catalunya) que demanen trencar amb el què consideren font de bona part dels seus mals. Madrid (allò que consideren Madrid) manté el pols i continua en la línia d’ofegar econòmicament, políticament i socialment Catalunya. Tot, amb el suport inestimable de virreis autonòmics com Monago, Rodríguez Ibarra, Esperanza Aguirre (aquella que va dir que Gas Natural no podia comprar Endesa i posar la seu social a l’estranger), Camps, Bono, Feijoo i tants altres. Tots i totes dient que Catalunya estava ofegada per una mala gestió, oblidant que algunes comunitats sobreviuen gràcies als diners recaptats a Catalunya.
-En aquest espai de temps, molts catalans han vist com la Pèrfida Albió, la tot poderosa Anglaterra permetia a Escòcia fer un referèndum per l’autodeterminació. Aquell crit esfereïdor del primer ministre britànic David Cameron “Si Escòcia marxa, em moriré de pena” és la d’un estadista que no s’ha vist a Espanya.
-I sí, el missatge de tota la vida. “La culpa és de Madrid” ha cal·lat en bona part de la ciutadania.
Molts exemples que il·lustren que els que votin per l’opció independentista el 27S estan plagats de raons. I me’n deixava una, sí Montoro fa molta ràbia.
Però també entenc els que volen quedar-se a Espanya.
-L’actual legislació espanyola i europea diuen que si Catalunya es deslliga d’Espanya també es deslligarà de la Unió Europea, i potser de l’euro i no hi podria reincorporar-se fins que tots els països socis (inclòs Espanya) donessin el vistiplau.
-En l’àmbit polític, alguns creuen que Rajoy i Mas són el problema. Que algun dia marxaran i que els nous actors podrien pactar un nou escenari. Una nova Constitució, un nou finançament, un tractament diferenciat per Catalunya? D’altres, asseguren que Catalunya com a comunitat rica s’ha de rendir a l’evidència i continuar sent solidària amb aquelles regions més pobres, apel·lant com García Margallo (ministre d’Exteriors espanyol) a què en una família el germà gran ha d’ajudar als més petits). O també n’hi ha que critiquen que la Generalitat gasta massa diners en coses absurdes com ambaixades a l’estranger i no en qüestions més importants.
–A nivell econòmic, una independència arruïnaria moltes empreses catalanes que tenen el seu principal mercat a Espanya (més enllà de boicots ridículs). Alguns sostenen que la independència suposaria tancament o fugida de negocis, l’augment de l’atur, del deute, del dèficit… Potser els impostos recaptats a Catalunya es quedarien aquí però es tallaria el circuit econòmic. Aquesta mateixa setmana el governador del Banc d’Espanya amenaça amb un “corralito” pels catalans: no poder diners dels caixers, tot i tenir dipòsits en aquella entitat.
-En l’àmbit social, les conseqüències podrien ser imprevisibles: famílies trencades, enfrontaments fratricides, potser algun militar o militant fotent trets o canonades en plena Plaça Catalunya (ja ho va deixar entendre el ministre de Defensa, defensa??…
-Espanya és una potència que no dubtaria en fer servir tots els seus arguments per ensorrar aquells que li han fet la mala passada de marxar de casa amb bona part dels estalvis. I això molts ho tenen present i per por o convicció no volen temptar a la sort.
-I finalment, els vincles històrics, sentimentals i sincers que diuen que molts volen continuar lligats a Espanya. Allò que Cameron deia: “em trencaria el cor una separació”.
Segur que hi ha molts arguments més en favor d’una opció i de l’altra. Jo prefereixo no allargar la cosa. I sí dir-vos que voteu amb un sol argument: què és el millor per vosaltres i els vostres? Sense por, sense coaccions, amb llibertat!
ambindependència 