Agente, yo no soy esa!

Esperanza_Aguirre-multa-moto-huida-fuga-coche-Gran_Via_MDSVID20140403_0238_7

En català

Mai no defensaré Esperanza Aguirre (tampoc l’atacaria gratuïtament). Em sembla una senyora antipàtica, vanitosa i amb tots els tics insuportables i prescindibles que tenen els rics. Fa uns mesos, seguint aquests tics, va ser capaç d’aparcar el seu cotxe en el carril bus de la Gran Via madrilenya, en hora punta, i baixar a retirar diners d’un caixer automàtic. La policia municipal la va multar i retenir un temps, potser més del necessari, i ella va prendre la decisió d’agafar el cotxe, envestir la moto del policia i fugir. Fugir abans que els vianants de la Gran Via la comencessin a fotografiar com si fos el tan enyorat Floquet de Neu (ja li agradaria a ella ser tan única i interessant com el goril·la català). La Justícia, temps després, va arxivar el cas i Esperanza Aguirre (que a les entrevistes demana que li facin les fotos del seu perfil bo, o el menys cascat pels anys) va presentar-se com una senyora gran encalçada per mitja dotzena de policies.

Aquesta és la història: una rica fa el que vol, la policia la mareja una mica i la Justícia es posa del costat del poderós. Fi de la història. Res de nou. Sòl passar.
Però dit això voldria explicar-vos una altra història en primera persona. Fa uns dies un policia municipal de Madrid em va recriminar haver aparcat en una cantonada d’un carrer gens transitat, mentre esperava la família… Cinc minuts, un diumenge. El cotxe estava engegat, amb els llums d’emergència encesos i jo dins en el seient del conductor escoltant la ràdio. En el cas que de sobte aquest carrer fos protagonista d’un fenomen estrany i comencessin a transitar cotxes i cotxes…jo hagués marxat. Però en tot cas, reconec la meva falta. Així li vaig dir al policia municipal motoritzat, potser un dels que dies abans van multar Esperanza Aguirre. L’agent era una col·lecció de músculs, carn de gimnàs. Calb, d’aquells pelats que es rapen per simular un aspecte més dur, més ferotge. Aquest personatge em va advertir de manera amenaçant i grollera que m’havia de multar i jo li vaig demanar que no ho fes, que ja marxava. I ell em va dir que ja era massa tard per evitar-ho. De bones maneres li vaig dir que el carrer era una bassa d’oli on no hi passaven cotxes. La cantonada on estava aparcat en cap cas tapava la visibilitat i que no em fes la mala passada de multar-me.
Ell es va fer més gros i més alt. Més arrogant i displicent. Sabia del seu poder. I jo em temia que això jugava en contra meva. Em va dir que “qui pensava que era ell… Una germaneta de la caritat o un agent de la llei”. Que jo “era un incívic que es pensava que podia aparcar on em semblava bé”. Jo vaig fer cara de circumstàncies, fins i tot com d’animalet malferit, no em venia de gust pagar una multa en un diumenge que es presentava plàcid.
L’agent calb anava acompanyat d’un altre, amb un aspecte més… Policial (allò de servir i protegir que diuen els americans). Li vaig buscar la mirada i gairebé li vaig pregar que aportés una altra visió a la qüestió (ja no confiava en la de la seva parella pelada). Per ajudar-lo, li vaig recordar al segon agent que era diumenge i li vaig assenyalar que en el gual del taller que hi havia al costat estaven aparcats una desena de cotxes. No em malinterpreteu, no em volia treure les puces de sobre, només volia demostrar amb proves que aquell carrer permetia unes llicències que la meva al seu costat era “pecata minuta”. I va donar resultat. L’agent més amable li va dir a cau d’orella al seu company alguna cosa i aquest va canviar d’actitud. ja no em deia que m’anava a multar. Simplement en va ajustar les mans a la sivella del cinturó i amb cara de superioritat em va dir…”per què no t’he de multar?”, tutejant-me com si fóssim amics o enemics i en tot cas en un tractament poc de servir i protegir.
La meva actitud educada i pacient estava trontollant davant d’aquest sac de iogurts energètics que es foten alguns culturistes per ampliar bíceps, pectoral i quàdriceps. En aquell moment li volia dir…”mira, multa’m, tarat! Fota‘m 100 euros per aparcar en lloc prohibit i cobra’m 300 o 500 més o els que vulguis per dir-te el què penso de tu. Molt múscul, molta dinamita, però segur que tens poca metxa. Quan arribes a casa deus ser un desgraciat, un infeliç. La teva dona, si n’hi ha alguna que t’aguanti, et deu enganyar amb el butaner, el lampista i el veí, simplement per oblidar-te una estona. Vas ben pelat per aguantar les banyes que deus portar. De petit eres el milhomes del grup que abusaves dels més dèbils o potser el focus de les bromes de la resta. I ara tens tot el perfil d’un maltractador”.
Aquesta era la meva intenció, però vaig pensar…no val la pena. És diumenge. Simplement m’he topat amb un altre policia busca-raons, com li va passar a l’Esperanza Aguirre, però jo no sóc encara una persona tan gran com ella (en totes les accepcions del terme) i sobretot no tinc ni la seva butxaca, ni la seva sort, ni els seus amics als tribunals.
Em vaig limitar a contestar-li…”crec que no m’ha de multar, senyor agent, perquè vostè és una persona comprensiva, se li veu, si em multa passaré un mes fotut de pasta i avui fa un dia magnífic i solejat. Ell em va somriure de manera forçada, sabent que havia guanyat aquell pols, que jo ni tan sols vaig gosar a començar. I amb cara de guanyador de cap batalla em va dir “marxi”. “Bon dia, agent”, li vaig respondre.
Jo vaig passar en família un bon dia i sense multa. Ell va tornar al seu món fosc i fastigós. Bon dia agent!

En castellà

Nunca defenderé Esperanza Aguirre (ni tampoco la atacaría gratuítamente). Me parece una señora antipática, vanidosa y con todos los tics insoportables y prescindibles que tienen los ricos. Hace unos meses, siguiendo estos tics, fue capaz de aparcar su coche en el carril bus de la Gran Vía madrileña, en hora punta, y bajar a retirar dinero de un cajero automático. La policía municipal la multó y la retuvo un tiempo, tal vez más del necesario, y ella tomó la decisión de coger el coche, embestir la moto del policía y huir. Huir antes de que los peatones de la Gran Vía la empezaran a fotografiarla como si fuera el tan añorado Copito de Nieve (ya le gustaría a ella ser tan única e interesante como el gorila catalán). La Justicia, tiempo después, archivó el caso y Esperanza Aguirre (que en las entrevistas pide que le hagan las fotos de su perfil bueno, o el menos cascado por los años) se presentó como una señora mayor acosada por media docena de policías .


Esta es la historia: una rica hace lo que quiere, la policía la marea un poco y la Justicia se pone del lado del poderoso. Fin de la historia. Nada nuevo. Suele pasar.


Pero dicho esto querría contaros otra historia en primera persona. Hace unos días un policía municipal de Madrid me recriminó haber aparcado en una esquina de una calle poco transitada, mientras esperaba a la familia … Cinco minutos, un domingo. El coche estaba en marcha, con las luces de emergencia encendidas y yo  en el asiento del conductor escuchando la radio. En caso de que de repente esta calle fuera protagonista de un fenómeno extraño y comenzaran a transitar coches y coches … yo hubiera marchado. Pero en todo caso, reconozco mi falta. Así le dije al policía municipal motorizado, quizás uno de los que días antes multaron Esperanza Aguirre.

El agente era una colección de músculos, carne de gimnasio. Calvo, de esos pelados que se rapan para simular un aspecto más duro, más feroz. Este personaje me advirtió de manera amenazante y grosera que me tenía que multar y yo le pedí que no lo hiciera, que ya me iba. Y él me dijo que ya era demasiado tarde para evitarlo. De buenas maneras le dije que la calle era una balsa de aceite donde no pasaban coches. La esquina donde estaba aparcado en ningún caso tapaba la visibilidad y que no me hiciera la mala pasada de multarme.


Él se hizo más grande y más alto. Más arrogante y displicente. Sabía de su poder. Y yo me temía que esto jugaba en mi contra. Me dijo que “quién pensaba que era él … Una hermanita de la caridad o un agente de la ley”. Que yo “era un incívico que pensaba que podía aparcar donde me parecía bien”. Yo hice cara de circunstancias, incluso como de animalito malherido, no me apetecía pagar una multa en un domingo que se presentaba apacible.


El agente calvo iba acompañado de otro, con un aspecto más … Policial (aquello de servir y proteger que dicen los americanos). Le busqué la mirada y casi le rogué que aportara otra visión a la cuestión (ya no confiaba en la de su pareja pelada). Para ayudarle, le recordé al segundo agente que era domingo y le señalé que en el vado del taller que había al lado estaban aparcados una decena de coches. No me malinterpretéis, no me quería sacar las culpas de encima, sólo quería demostrar con pruebas que aquella calle permitía unas licencias que la mía a su lado era “pecata minuta”. Y dio resultado.

El agente más amable le dijo al oído a su compañero algo y este cambió de actitud. ya no me decía que me iba a multar. Simplemente en ajustó las manos en la hebilla del cinturón y con cara de superioridad me dijo … “¿por qué no te he de multar?”, Tuteándome como si fuéramos amigos o enemigos y en todo caso en un tratamiento alejado del servir y proteger.


Mi actitud educada y paciente estaba tambaleándose ante este saco de yogures energéticos que se meten algunos culturistas para ampliar bíceps, pectorales y cuádriceps. En ese momento le quería decir … “mira, múltame, tarado! Clávame 100 euros por aparcar en lugar prohibido y cóbrame 300 o 500 más o los que quieras, por decirte lo que pienso de ti. Mucho músculo, mucha dinamita, pero seguro que tienes poca mecha. Cuando llegas a casa debes ser un desgraciado, un infeliz. Tu mujer, si hay alguna que te aguante, te debe engañar con el butanero, el fontanero y el vecino, simplemente para olvidarte un rato. Vas bien pelado para aguantar los cuernos que debes llevar. De pequeño eras el milhombres del grupo que abusaba de los más débiles o quizás el foco de las bromas del resto. Y ahora tienes todo lo perfil de un maltratador “.


Esta era mi intención, pero pensé … no vale la pena. Es domingo. Simplemente me he topado con otro policía pendenciero, como le pasó a Esperanza Aguirre, pero yo no soy todavía una persona tan grande como ella (en todas las acepciones del término) y sobre todo no tengo ni su bolsillo , ni su suerte, ni sus amigos a los tribunales.
Me limité a contestarle … “creo que no me ha de multar, señor agente, porque usted es una persona comprensiva, se le ve, si me multa pasaré un mes jodido de pasta y hoy hace un día magnífico y soleado “. Él me sonrió de manera forzada, sabiendo que había ganado aquel pulso, que yo ni siquiera  empecé. Y con cara de ganador de ninguna batalla me dijo “márchese”. “Buenos días, agente”, le respondí.


Yo pasé en familia un buen día y sin multa. Él volvió a su mundo oscuro y asqueroso. Buenos días agente!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s