És nou, però no li tingueu por

torquemada

En català

“El riure és una debilitat, la corrupció, la insipidesa de la nostra carn, És la distracció del camperol, la llicència del borratxo. Fins i tot l’Església, en la seva saviesa, ha permès el moment de la festa del carnaval, de la fira. El riure continua sent quelcom inferior, refugi dels simples, misteri buit de sacralitat pels plebeus”.

No us espanteu ni us sorpreneu. Aquestes paraules no són meves, no he tingut un moment de brillantor literària. Són paraules agafades prestades a Umberto Eco de la seva novel·la “El nom de la rosa”. Aquests dies he recuperat l’obra llegida fa tants d’anys, recuperada en forma de la genial adaptació cinematogràfica dirigida per Jean Jacques Annaud i interpretada per Sean Connery.

Per si no heu tingut el gust de llegir el llibre o veure la pel·lícula us diré que la història gira entorn d una abadia italiana al segle XIV. La neu i el fred aïlla del món aquest escenari que durant uns dies veu com alguns dels seus frares són assassinats de manera tan sanguinària com poc cristiana. I el pitjor de tot, l’assassí ha de ser un altre frare, un dels seus.

Enmig d’aquesta tragèdia apareix Sean Connery. Un James Bond medieval que aquí és un franciscà de nom William Baskerville (un clar homenatge d’Eco al gran Sir Arthur Conan Doyle, el pare de Sherlock Holmes). Aquest franciscà guapo, llest i intrèpid investiga els casos i arriba a una conclusió aterridora:
els assassinats són joves frares que han tingut contacte amb un llibre d’Aristòtil que diu que el riure és una característica humana que comporta benestar, lucidesa i felicitat. Aristòtil il.lustra l’obra amb dibuixos de religiosos amb caps d’animals.
L’assassí és un capellà vell trist i cec que creu que el riure és un tret pervers, que fa que els homes i dones que riuen perdin la por, la por a l’Església, la por a Déu i que imaginin que algun dia podrien viure sense la por, sense l’Església i Sense Déu.

És aquí on se situen les paraules que he agafat prestades a Umberto Eco i que encapçalen aquest escrit. Aquella por al riure del vell capellà cec el va forçar a matar a aquells que reien i a cremar el llibre on Aristòtil promovia amb text i dibuixos aquesta debilitat humana.

Pot ser que avui, segles després de la història d’aquella abadia italiana alguns vulguin repetir moments semblants a aquells anys? Anys foscos de l’Edat Mitjana, de la Inquisició i del foc purificador? . De la mateixa manera que aleshores el riure era nou, desconegut i amenaçador, ara alguns temen que nous canvis polítics desestabilitzin o acabin amb l’estatus quo forjat durant tants anys? Amb el seu estatus quo? Segur que encara existeixen vells cecs i dèbils que temen que els canvis els passin per sobre, però és aquí on hem de fer aparèixer un Sean Connery, un William Baskerville que posi raó a la irracionalitat, calma a la por i solució al problema. I aquest heroi som tots nosaltres.

I no m’hi puc estar, acabo aquestes línies tornant a demanar prestades a Eco les últimes paraules de la seva obra, a pesar que alguns no entengueu per quins set sous les uso, potser ni jo mateix ho entenc. Però m’encanten:

I ara que sóc vell, molt vell, us he de confessar que de les cares que se m’apareixen del passat la que veig més clara és la d’aquella jova amb qui mai no he deixat de somniar durant tots aquests anys. Va ser el meu únic amor terrenal, tot i que mai no vaig saber ni esbrinar el seu nom.

Cal riure.

En castellà

La risa es una debilidad, la corrupción, la insipidez de nuestra carne, es la distracción del campesino, la licencia del borracho. Incluso la Iglesia, en su sabiduría, ha permitido  la fiesta del carnaval, de la feria. La risa sigue siendo algo inferior, refugio de los simples, misterio vacío de sacralidad para plebeyos .

No os asustéis ni sorprendáis. Estas palabras no son mías, no he tenido un momento de lucidez literaria. Son palabras tomadas prestadas a Umberto Eco de su novela El nombre de la rosa”. Estos días he recuperado la obra leída hace tantos años, recuperada en forma de la genial adaptación cinematográfica dirigida por Jean Jacques Annaud e interpretada por Sean Connery.

Por si no habéis tenido el gusto de leer el libro o ver la película os diré que la historia gira en torno a una abadía italiana en el siglo XIV. La nieve y el frío aísla del mundo este escenario que durante unos días ve como algunos de sus frailes son asesinados de manera tan sanguinaria como poco cristiana. Y lo peor de todo, el asesino es  otro fraile, uno de los suyos.

En medio de esta tragedia aparece Sean Connery. Un James Bond medieval que aquí es un franciscano de nombre William Baskerville (un claro homenaje de Eco al gran Sir Arthur Conan Doyle, el padre de Sherlock Holmes). Este franciscano guapo, listo e intrépido investiga los casos y llega a una conclusión aterradora:
los asesinados son jóvenes frailes que han tenido contacto con un libro de Aristóteles que dice que la risa es una característica humana que conlleva bienestar, lucidez y felicidad. Aristóteles ilustra la obra con dibujos de religiosos con cabezas de animales.
El asesino es un cura viejo triste y ciego que cree que la risa es un rasgo perverso, que hace que los hombres y mujeres que ríen pierdan el miedo, el miedo a la Iglesia, el miedo a Dios y que imaginen que algún día podrían vivir sin miedo, sin la Iglesia y sin Dios.

Es aquí donde se sitúan las palabras que he tomado prestadas a Umberto Eco y que encabezan este escrito. Ese miedo a la risa del viejo cura ciego le forzó a matar a aquellos que reían y a quemar el libro donde Aristóteles promovía con texto y dibujos esta debilidad humana.

Puede que hoy, siglos después de la historia de aquella abadía italiana algunos quieran repetir momentos parecidos a aquellos años? Años oscuros de la Edad Media, de la Inquisición y del fuego purificador? . De la misma manera que entonces la risa era nueva, desconocida y amenazadora, ahora algunos temen que nuevos cambios políticos desestabilicen o acaben con el status quo forjado durante tantos años? Con su status quo? Seguro que aún existen viejos ciegos y débiles que temen que los cambios les pasen por encima, pero es aquí donde debemos hacer aparecer un Sean Connery, un William Baskerville que ponga razón a la irracionalidad, calma al miedo y solución al problema. Y este héroe somos todos nosotros.

Y no puedo evitarlo, termino estas líneas volviendo a pedir prestadas a Eco las últimas palabras de su obra, a pesar de que algunos no entiendan por qué narices las uso, tal vez ni yo mismo lo entiendo. Pero me encantan:

Y ahora que soy viejo, muy viejo, tengo que confesar que de las caras que se me aparecen del pasado la que veo más clara es la de aquella joven con quien nunca dejé de soñar durante todos estos años. Fue mi único amor terrenal, aunque nunca supe ni averigüé su nombre.

Nos hace falta reir.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s