Una pedra, uns professionals i una rata

bata

En català

En els últims vint anys he hagut d’anar al metge poques vegades, tres o quatre que recordi: per un parell d’esquinços al peu, per un horrorós mal d’orella i poca cosa més. I jo encantat, no m’agrada anar-lo a veure (dec tenir allò que es diu síndrome de la bata blanca) i a més és senyal de bona salut.

Però en els vint dies que portem d’any, ja he doblat les visites a les bates blanques que he fet en les últimes dècades, per qüestions lleus, però incòmodes i doloroses. Aquest canvi en la meva sort d’anar al metge és motiu suficient perquè en faci referència en aquest blog que més enllà d’interessar a tercers és un termòmetre personal de com em van les coses.
I concretament us parlaré de la visió que tinc de la sanitat, i concretament de la sanitat pública.
El dia de Reis, el meu regal va ser una pedreta al ronyó. I jo vaig anar (amb dolors insuportables) a agrair el present a les urgències del Gregorio Marañón un hospital de referència a Madrid. Era un dia festiu i els metges més veterans van regalar als més joves una guàrdia d’aquelles enverinades.
La grip, que és epidèmia a Madrid, tenia el servei d’urgències col·lapsat i no quedava cap llit lliure. I a pesar de tots aquests possibles inconvenients, els metges joves em van tractar de manera fantàstica, van encertar a la primera el diagnòstic i el tractament de xoc. Les infermeres desbordades pels “griposos” em van tractar amb calmants, professionalitat i un somriure a la cara i les pedres em van deixar tranquil després de tres hores d’espera, cures i analgèsics.
És aquí on se m’acut aquell comentari que la sanitat pública en aquest país és immillorable, compte amb els millors professionals, les millors instal·lacions i els millors mitjans i equips. El secret és que tot això s’aconsegueix amb els diners de tots nosaltres, recaptats amb els nostres impostos, tot i que de tant en tant aquests diners destinats a la sanitat pública són retallats per polítics que tenen tant de bons gestors com jo de ser amic de les pedres al ronyó.
Sempre se’m ve a la ment el cas de la Sara, una col·lega periodista de 25 anys, que va morir els anys 90 mentre paria en un hospital privat de Madrid ple de zones enjardinades però buit pel que fa a tenir un desfibril·lador que segurament li hagués salvat la vida.
Tothom estava d’acord que la Sara s’hagués salvat en un hospital públic amb menys arbres, però amb més garanties. Des d’aleshores penso que un centre privat està bé per qüestions menors, però no per operacions o tractaments complicats. Ho sento, ho penso així.
Però com que no tot és blanc o negre en aquesta vida, ara us explico la segona part de la meva història. Després de controlar i eliminar les pedres he hagut d’anar a veure a la meva metgessa de família, una perfecta desconeguda que només havia vist un cop (quan vaig tenir el mal d’orella).
Aquell cop la metgessa en qüestió, una tal Isabel Margarita em va dir que per què hi anava per un simple mal d’orella. I jo li vaig contestar que era perquè el dolor ja era horrorós i em durava des de feia setmanes. I a part vaig cremar adrenalina amb allò que “jo li pago una part del seu sou i m’ha d’atendre i punt” O que “era el primer cop que la veia en un munt d’anys”.
Ara he retrobat aquesta joia de la sanitat pública madrilenya (no tot són metges joves i infermeres d’urgències). En les tres visites que li he fet fins que s’ha dignat a enviar-me a l’especialista… S’ha repetit la mateixa història: llargues esperes, la visita més d’una hora més tard de l’hora de cita, males cares…i quan m’he queixat de tot això m’ha contestat el mateix els tres cops: “queixa´t a la direcció del centre. Els problemes es deuen a què el servei està saturat, som pocs metges i molts pacients”. Estic convençut de la seva reflexió. I també convençut que ella és la primera interessada a cabrejar els pacients amb males cares, allargant visites innecessàriament i col·lapsant el seu servei. A la Isabel Margarita li agrada el merder i és una professional, no de la medicina i sí de la picaresca, les poques ganes de treballar i del què no ha de ser mai un metge, un ésser deshumanitzat i gris.
Dit això i per acabar…no vull fer una defensa de les autoritats sanitàries madrilenyes que es queixen que el problema de la sanitat pública són els sanitaris i no les retallades (vull recordar que consellers com Lamela o Güemes estan involucrats en privatitzar els serveis de salut en favor d’empreses que els van contractar quan van deixar la conselleria. O el conseller Lasquetty que va dimitir després que la Justícia li va tombar el seu intent de privatitzar hospitals, O el miserable conseller Rodríguez, que el van haver de fer fora per insultar la infermera contagiada d’Ebola, Teresa Romero).
Tot això és només una descripció subjectiva, personal i humil de què penso de la sanitat pública: a pesar d’estar normalment mal dirigida, compta amb una majoria de professionals excel·lents, però entre ells s’hi barregen rates fastigoses, que no passen desapercebudes encara que es posin la bata blanca.
Avui més que mai: salut.

En castellà

En los últimos veinte años he tenido que ir al médico pocas veces, tres o cuatro que recuerde: por un par de esguinces en el pie, por un horroroso dolor de oído y poco más. Y yo encantado, no me gusta ir a verlo (debo tener lo que se llama síndrome de la bata blanca) y además es señal de buena salud.
Pero en los veinte días que llevamos de año, ya he doblado las visitas a las batas blancas hechas en las últimas décadas, por cuestiones leves, pero incómodas y dolorosas. Este cambio en mi suerte de ir al médico es motivo suficiente para que haga referencia en este blog, que más allá de interesar a terceros es un termómetro personal de cómo me van las cosas.
Y concretamente os hablaré de la visión que tengo de la sanidad, y concretamente de la sanidad pública.

El día de Reyes, mi regalo fue una piedrecita en el riñón. Y yo fui (con dolores insoportables) a agradecer el presente a las urgencias del Gregorio Marañón un hospital de referencia en Madrid. Era un día festivo y los médicos más veteranos regalaron a los más jóvenes una guardia de aquellas envenenadas.
La gripe, que es epidemia en Madrid, tenía el servicio de urgencias colapsado y no quedaba ninguna cama libre. Y a pesar de todos estos posibles inconvenientes, los médicos jóvenes me trataron de manera fantástica, acertaron a la primera el diagnóstico y el tratamiento de choque. Las enfermeras desbordadas por los “griposos” me trataron con calmantes, profesionalidad y una sonrisa en la cara y las piedras me dejaron tranquilo después de tres horas de espera, cuidados y analgésicos.

Es aquí donde se me ocurre aquel comentario que la sanidad pública en este país es inmejorable, cuenta con los mejores profesionales, las mejores instalaciones y los mejores medios y equipos. El secreto es que todo esto se consigue con el dinero de todos nosotros, recaudados con nuestros impuestos, aunque de vez en cuando este dinero destinados a la sanidad pública son recortados por políticos que tienen tanto de buenos gestores como yo ser amigo de las piedras en el riñón.

Siempre se me viene a la mente el caso de Sara, una colega periodista de 25 años, que murió en los años 90 mientras paría en un hospital privado de Madrid lleno de zonas ajardinadas pero vacío en cuanto a tener un desfibrilación instalador que seguramente le hubiera salvado la vida.
Todo el mundo estaba de acuerdo en que Sara se hubiera salvado en un hospital público con menos árboles, pero con más garantías. Desde entonces pienso que un centro privado está bien por cuestiones menores, pero no por operaciones o tratamientos complicados. Lo siento, lo pienso así.

Pero como no todo es blanco o negro en esta vida, ahora os cuento la segunda parte de mi historia. Después de controlar y eliminar las piedras he tenido que ir a ver a mi médico de familia, una perfecta desconocida que sólo había visto una vez (cuando tuve el dolor de oído).
Aquella vez la médico en cuestión, una tal Isabel Margarita me dijo que por qué iba por un simple dolor de oído. Y yo le contesté que era porque el dolor ya era horroroso y me duraba desde hacía semanas. Y aparte quemé adrenalina con lo que “yo le pago una parte de su sueldo y me ha de atender y puntoO que era la primera vez que la veía en un montón de años”.
Ahora he reencontrado esta joya de la sanidad pública madrileña (no todo son médicos jóvenes y enfermeras de urgencias). En las tres visitas que le he hecho hasta que se ha dignado a enviarme al especialista … Se ha repetido la misma historia: largas esperas, la visita más de una hora más tarde de la hora de cita, malas caras y cuando me he quejado de lo cual me ha contestado lo mismo las tres veces: Quéjate la dirección del centro. los problemas se deben a que el servicio está saturado, somos pocos médicos y muchos pacientes . Estoy convencido de su reflexión. Y también convencido de que ella es la primera interesada en cabrear los pacientes con malas caras, alargando visitas innecesariamente y colapsando su servicio. A Isabel Margarita le gusta el follón y es una profesional, no de la medicina y sí de la picaresca, las pocas ganas de trabajar y de lo que no debe ser nunca un médico, un ser deshumanizado y gris.

Dicho esto y para terminar … no quiero hacer una defensa de las autoridades sanitarias madrileñas que se quejan de que el problema de la sanidad pública son los sanitarios y no los recortes (quiero recordar que consejeros como Lamela o Güemes están involucrados en privatizar los servicios de salud en favor de empresas que los contrataron cuando dejaron la conselleria. O el consejero Lasquetty que dimitió después de que la Justicia le tumbó su intento de privatizar hospitales, O lo miserable consejero Rodríguez, que lo tuvieron que hacer fuera por insultar a la enfermera contagiada de Ebola, Teresa Romero).

Todo esto es sólo una descripción subjetiva, personal y humilde de que pienso de la sanidad pública: a pesar de estar normalmente mal dirigida, cuenta con una mayoría de profesionales excelentes, pero entre ellos se mezclan ratas asquerosas, que no pasan desapercibidas aunque se pongan la bata blanca.

Hoy más que nunca: salud.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s