Les Misérables

fotonoticia_20150107134944_800 (1)

En català

M’acabo de llegir “Les Misérables”, la novel·la de Víctor Hugo que descriu la França de mitjans del segle XIX després de la Revolució de 1789, amb l’Imperi napoleònic i la Restauració. Una obra que res té a veure amb el musical d’èxit de Schonberg de l’any 1980, ni amb la prescindible pel·licula interpretada per Hugh Jackman i Rusell Crowe, que fan millor de “Lobezno” i de “Gladiator” que de cantants.
La novel·la l’he acabat just quan a París, un atemptat terrorista contra la revista Charlie Hebdo ha suposat la mort d’una dotzena de persones, un atemptat contra la llibertat d’expressió, un atemptat contra el cor del món occidental, un atemptat contra el bressol de la llibertat, la igualtat, la fraternitat…
I no se m’acut millor paral·lelisme per aquest atemptat que la novel·la de Víctor Hugo… Dos escenaris atestats de miserables, miris on miris, et fixis amb qui et fixis. A l’obra romàntica és miserable el protagonista Jean Valjean, un lladre, ex convicte, més tard home de negocis i turmentat pel seu passat. És miserable el malvat inspector Javert que dedica la seva vida a perseguir Valjean i quan l’atrapa se n’adona que la seva vida ja no té sentit sense aquesta persecució. I tots i cadascun dels personatges de Víctor Hugo estan esquitxats per la misèria: lladres, meuques, gent del carrer, els estudiants rics revolucionaris o el vailets que aixequen banderes a falta de tenir un tros de pa.
I a l’atemptat contra el Charlie Hebdo també la misèria recorre tots els seus personatges.
Els terroristes, aquests que han entrat a la seu d’un mitjà de comunicació, disparant els seus Kalashnikov de forma covarda contra gent desarmada que empunyava el perillosos llapis i paper. Els mateixos terroristes que rematen a terra a un policia musulmà ferit. Uns miserables que mereixen el pitjor dels càstigs.
Les víctimes, treballadors que estaven reunits en consell de redacció, preparant la revista de la setmana. Sabent que tenien problemes econòmics per sobreviure i conscients que per fer-ho havien de continuar fent (potser sense voler-ho massa) allò que més rèdits els donava, a pesar de les amenaces dels radicals … Provocar als islamistes fanàtics dibuixant Mahomes grassos i obsessionats amb el sexe. Uns miserables que mereixen tot el respecte i reconeixement però que han acabat assassinats com a rates, com les rates que recorrien els carrers pudents i foscos del París de 1840.
Aquells que ara assenyalen els musulmans i els immigrants en general com els responsables d’aquests atemptats i de les possibles futures amenaces. Prediquen des del seu cristianisme occidental que la diferència ha de fer sonar les alarmes i a la mínima sospita, ha de ser erradicada, expulsada, i posar-li fronteres amb concertines. Uns miserables oportunistes.
Aquells altres que es pensen que capturant la cel·lula jihadista responsable de l’atemptat s’ha acabat el problema. Són cecs, sords, només preocupats pel curt termini. Uns ignorants miserables.
En aquest escenari, de la mateixa manera que passa a l’obra de Víctor Hugo, ningú és capaç de veure més enllà dels seus nassos. Ningú és capaç d’analitzar perquè unes persones es converteixen d’un dia per l’altra en bèsties. Per què deixen les seves vides, acomodades o miserables, per convertir-se en màquines de matar sense pietat que tallen colls, fan explotar cinturons bomba que porten lligats al cos o que destrossen vides a trets.
I el pitjor de tot, gairebé tots som miserables per pensar que si hi ha un nou atemptat, que almenys ens agafi ben lluny.

En castellà

Me acabo de leer “Les Misérables”, la novela de Víctor Hugo que describe la Francia de mediados del siglo XIX después de la Revolución de 1789, con el Imperio napoleónico y la Restauración. Una obra que nada tiene que ver con el musical de éxito de Schonberg del año 1980, ni con la prescindible película interpretada por Hugh Jackman y Russell Crowe, que hacen mejor de “Lobezno” y de “Gladiator” que de cantantes.
La novela la he acabado justo cuando en París, un atentado terrorista contra la revista Charlie Hebdo ha supuesto la muerte de una docena de personas, un atentado contra la libertad de expresión, un atentado contra el corazón del mundo occidental, un atentado contra la cuna de la libertad, la igualdad, la fraternidad …
Y no se me ocurre mejor paralelismo para este atentado que la novela de Víctor Hugo … Dos escenarios atestados de miserables, mires donde mires, te fijes en quien te fijes. En la obra romántica es miserable el protagonista Jean Valjean, un ladrón, ex convicto, más tarde hombre de negocios y atormentado por su pasado. Es miserable el malvado inspector Javert que dedica su vida a perseguir a Valjean y cuando lo atrapa se da cuenta que su vida ya no tiene sentido sin esta persecución. Y todos y cada uno de los personajes de Víctor Hugo están salpicados por la miseria: ladrones, prostitutas, gente de la calle, los estudiantes ricos revolucionarios o muchachos que levantan banderas a falta de tener un trozo de pan.
Y en el atentado contra el Charlie Hebdo también la miseria recorre a todos sus personajes. Los terroristas, esos que han entrado en la sede de un medio de comunicación, disparando sus Kalashnikov de forma cobarde contra gente desarmada que empuñaba los peligrosos lápiz y papel. Los mismos terroristas que rematan en el suelo a un policía musulmán herido. Unos miserables que merecen el peor de los castigos.
Las víctimas, trabajadores que estaban reunidos en consejo de redacción, preparando la revista de la semana. Sabiendo que tenían problemas económicos para sobrevivir y conscientes de que para ello debían continuar haciendo (quizá sin quererlo demasiado) lo que más réditos les daba, a pesar de las amenazas de los radicales … Provocar a los islamistas radicales dibujando Mahomas gordos y obsesionados con el sexo. Unos miserables que merecen todo el respeto y reconocimiento pero que han terminado asesinados como ratas, como las ratas que recorrían las oscuras e infectas calles del París de 1840.
Aquellos que ahora señalan a los musulmanes y a los inmigrantes en general como los responsables de estos atentados y de las posibles futuras amenazas. Predican desde su cristianismo occidental que la diferencia debe hacer sonar las alarmas y a la mínima sospecha, debe ser erradicada, expulsada, y ponerle fronteras con concertinas. Unos miserables oportunistas.
Aquellos otros que creen que capturando la célula yihadista responsable del atentado se ha acabado el problema. Son ciegos, sordos, sólo preocupados por el corto plazo. Unos ignorantes miserables.
En este escenario, al igual que ocurre en la obra de Víctor Hugo, nadie es capaz de ver más allá de sus narices. Nadie es capaz de analizar porque unas personas se convierten de un día para el otro en bestias. ¿Por qué dejan sus vidas, acomodadas o miserables, para convertirse en máquinas de matar sin piedad, que rebanan cuellos, se atan bombas a la cintura o destrozan vidas a tiros.
Y lo peor de todo, casi todos somos miserables por pensar que si hay un nuevo atentado, que al menos nos coja bien lejos.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s