Un país d’oportunitats

mato

En català

No ha dimitit, l’han fet fora. L’han fet fora els seus, no els altres.
Sempre ha estat una dona de partit, d’aquelles que no se li coneix cap altra currículum que formar part d’un partit i anar pujant esglaons fins a arribar a ser ministra el 2011, passats els 50 anys de vida. Ministra de sanitat, quan el més a prop que ha estat d’una cosa similar és quan ha anat al metge.
Només arribar va fer de braç executor de les polítiques d’austeritat ordenades pel seu cap. Va transformar hospitals, centres de salut i laboratoris d’investigació en centres d’estalvi. Per què gastar en sanitat? Per què tenir tants metges i metgesses, infermers i infermeres, investigadors i investigadores. Per què gaudir de tantes plantes d’hospital, per què obrir a les tardes consultoris, per què gastar tant en medicaments? Per què gastar en curar i salvar vides a immigrants?
Són preguntes que es podrien afrontar des de la racionalitat, sempre hi ha marge per fer-ho tot millor i més barat. Però ella va preferir seguir només una consigna: estalviar per estalviar i prou. Les tisores a la seva mà van fer que tot el col·lectiu sanitari es posés en peu de guerra. El seu model d’estalvi a la sanitat pública es va fer en paral·lel a deixar en mans privades la gestió de moltes parts del pastís sanitari. Però ella no va fer cas dels què en sabien. Ella era dona de partit i només havia de rendir explicacions al partit.
La doctora Ana Mato va tornar a les primeres pàgines dels diaris quan es va saber que quan estava casada amb Jesús Sepúlveda, alcalde de Pozuelo, s’havia beneficiat dels seus negocis il·lícits, relacionats amb la trama Gürtel. Beneficis en forma de Jaguars a la porta, festes d’aniversari dels seus fills, viatges a DisneyWorld, Quito, Dublín…Bolsos regalats de Louis Vuitton. Milers d’euros tacats de vergonya que ella blanquejava a la seva manera, amb la cara de bona persona, arracades de perla i cabellera de nena de col·legi major.
Rajoy la va tornar a salvar, en contra de tota lògica la va protegir, era una dona de partit.
I va arribar lEbola. No va dir res en contra quan el seu cap va forçar la repatriació dels dos missioners infectats, ja moribunds. Es va posar de perfil quan l’auxiliar d’infermeria que els cuidava es va contagiar. I el pitjor de tot…no va dimitir quan el seu cap protector la va substituir per la vicepresidenta Sáenz de Santamaría al capdavant del gabinet d’operacions de la crisi. Propi d’un zero a l’esquerra…no adonar-se que sobra.
I Gürtel ha tornat. El jutge ha dit que Mato es va beneficiar de diners bruts provinents de la corrupció. I l’han fet marxar, just la vigília que el Congrés fa un ple sobre la corrupció. Rajoy l’ha fet fora del vaixell, era un pes mort, una dona de partit sense cap altra currículum que ser una dona de partit. Ningú no la recordarà pels seus mèrits i segurament aviat l’oblidaran pels seus errors. Però de tot se n’ha de treure coses positives. Mato ha demostrat que ser ministra a Espanya no és un impossible. Només fa falta ser un florer bonic que no se n’entera de res i que diu sí a tot el que li manen els caps. Un país d’oportunitats.

En castellà

No ha dimitido, la han echado. La han echado los suyos, no los otros.
Siempre ha sido una mujer de partido, de las que no se le conoce ninguna otra currículo que formar parte de un partido e ir subiendo escalones hasta llegar a ser ministra en 2011, pasados los 50 años de vida. Ministra de sanidad, cuando lo más cerca que ha estado de una cosa similar es cuando ha ido al médico.


Sólo llegar hizo de brazo ejecutor de las políticas de austeridad ordenadas por su jefe. Transformó hospitales, centros de salud y laboratorios de investigación en centros de ahorro. ¿Por qué gastar en sanidad? ¿Por qué tener tantos médicos, enfermeros y enfermeras, investigadores e investigadoras. ¿Por qué disfrutar de tantas plantas de hospital, por qué abrir por las tardes consultorios, ¿por qué gastar tanto en medicamentos? ¿Por qué gastar en curar y salvar vidas a inmigrantes?


Son preguntas que se podrían afrontar desde la racionalidad, siempre hay margen para hacerlo todo mejor y más barato. Pero ella prefirió seguir sólo una consigna: ahorrar por ahorrar y basta. Las tijeras en su mano hicieron que todo el colectivo sanitario se pusiera en pie de guerra. Su modelo de ahorro en la sanidad pública se hizo en paralelo a dejar en manos privadas la gestión de muchas partes del pastel sanitario. Pero ella no hizo caso de los que sabían. Ella era mujer de partido y sólo debía rendir explicaciones al partido.


La doctora Ana Mato volvió a las primeras páginas de los periódicos cuando se supo que cuando estaba casada con Jesús Sepúlveda, alcalde de Pozuelo, se había beneficiado de sus negocios ilícitos, relacionados con la trama Gürtel. Beneficios en forma de Jaguares en la puerta, fiestas de cumpleaños de sus hijos, viajes a DisneyWorld, Quito, Dublín Bolsos regalados de Louis Vuitton. Miles de euros manchados de vergüenza que ella blanqueaba a su manera, con la cara de buena persona, pendientes de perla y melena de niña de colegio mayor.


Rajoy volvió a salvarla, en contra de toda lógica la protegió, era una mujer de partido.


Y llegó el ébola. No dijo nada en contra cuando su jefe forzó la repatriación de los dos misioneros infectados y moribundos. Se puso de perfil cuando la auxiliar de enfermería que los cuidaba se contagió. Y lo peor de todo no dimitió cuando su cabeza protector la sustituyó por la vicepresidenta Sáenz de Santamaría al frente del gabinete de operaciones de la crisis. Propio de un cero a la izquierda no darse cuenta de que sobra.


Y Gürtel ha vuelto. El juez ha dicho que Mato se benefició de dinero sucio proveniente de la corrupción. Y la han hecho marchar, justo la víspera de que el Congreso hace un pleno sobre la corrupción. Rajoy la ha tirado del barco, era un peso muerto, una mujer de partido sin otra currículo que ser una mujer de partido. Nadie la recordará por sus méritos y seguramente pronto lo olvidarán por sus errores. Pero de todo hay que sacar cosas positivas. Mato ha demostrado que ser ministra en España no es un imposible. Sólo hace falta ser un florero bonito que no se entera de nada y que dice sí a todo lo que le mandan los jefes. Un país de oportunidades.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s