La vella Constitució

constitución-Española-1978-secreto-comunicaciones-11

En català

La Constitució espanyola es va aprovar el 1978. Feia apenes tres anys que el dictador, Francisco Franco Bahamonde, va morir. El militar assassí va governar Espanya durant gairebé 40 anys usant la por, els afusellaments i el pànic com a eines per tenir al poble atemorit, acovardit, callat. Que no us enganyin, Franco mai no va ser un venerable ancià que no volia saber res de política. Franco era un assassí, vil, miserable i poca vergonya que va rebel·lar-se contra la República, un règim potser millorable però legítim, legal i triat a les urnes per la ciutadania.
El 1978 Espanya era un país encara marcat pel franquisme i la seva població continuava marcada per la por, el pànic i les sublevacions militars (el 23 de febrer de 1981 un altre militar miserable, vil i poca vergonya va voler acabar amb l’incipient democràcia, aquest cop sense la sort , ni els suports que va rebre Franco).
En aquell moment, alguns militars nostàlgics volien tornar a l’època de Franco, ETA matava cada dia, el govern espanyol el dirigien els fills i néts de la dictadura i això més que una democràcia, era un joc d’ous. I aleshores es va fer la Constitució. Pactada per ministres franquistes (com Manuel Fraga), ministres fills i néts de la dictadura ( Pérez Llorca), socialistes acollonits (Peces Barba) o catalans de diferents ideologies que volien unes lleis diferents de les franquistes (Miquel Roca o Jordi Solé Tura). La Constitució de 1978 era una sortida dolenta a quaranta anys de por, fàstic i merda. Era una solució dolenta, però la menys dolenta de les solucions.
Des d’aleshores, la Constitució s’ha reformat dues vegades. El 1992 per permetre que els ciutadans estrangers poguessin votar a les eleccions municipals. I el 2011 perquè l’estabilitat pressupostària (gastar menys del què s’ingressa) fos obligatòria a la Carta Magna espanyola.
I ja està.
Doncs aquesta Constitució, feta el 1978 enmig de trets terroristes i colpistes i de la por és la que ara molts apel·len per no permetre que alguns votin en llibertat. Un homenatge al passat franquista i dictatorial. Després dels fills i néts, és torn dels besnéts.

En castellà

La Constitución española se aprobó en 1978. Hacía apenas tres años que el dictador, Francisco Franco, murió. El militar asesino gobernó España durante casi 40 años usando el miedo, los fusilamientos y el pánico como herramientas para tener al pueblo atemorizado, acobardado, callado. Que no te engañen, Franco nunca fue un venerable anciano que no quería saber nada de política. Franco era un asesino, vil, miserable y sinvergüenza que se rebeló contra la República, un régimen quizás mejorable pero legítimo, legal y elegido en las urnas por la ciudadanía.
En 1978 España era un país todavía marcado por el franquismo y su población seguía marcada por el miedo, el pánico y las sublevaciones militares (el 23 de febrero de 1981 otro militar miserable, vil y sinvergüenza quiso acabar con la incipiente democracia , esta vez sin la suerte, ni los apoyos que recibió Franco).
En ese momento, algunos militares nostálgicos querían volver a la época de Franco, ETA mataba cada día, el gobierno español lo dirigían los hijos y nietos de la dictadura y eso más que una democracia, era una burla. Y entonces se hizo la Constitución. Pactada por ministros franquistas (como Manuel Fraga), ministros hijos y nietos de la dictadura (Pérez Llorca), socialistas acojonados (Peces Barba) o catalanes de diferentes ideologías que querían unas leyes diferentes de las franquistas (Miquel Roca o Jordi Solé Tura). La Constitución de 1978 era una mala salida a cuarenta años de miedo, asco y mierda. Era una solución mala, pero la menos mala de las soluciones.
Desde entonces, la Constitución se ha reformado dos veces. En 1992 para permitir que los ciudadanos extranjeros pudieran votar en las elecciones municipales. Y en 2011 para que la estabilidad presupuestaria (gastar menos de lo que se ingresa) fuera obligatoria en la Carta Magna española.
Y ya está.
Pues esta Constitución, hecha en 1978 en medio de disparos terroristas y golpistas y del miedo es la que ahora muchos apelan para no permitir que algunos voten en libertad. Un homenaje al pasado franquista y dictatorial. Después de los hijos y nietos, es turno de los bisnietos.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s