Elegir la mort

brittany

En català
Ho ha fet. Brittany Maynnard, una jova nord-americana de 29 anys (a la foto del començament de l’article) va dir fa unes setmanes que es suïcidaria i aquesta cap de setmana ho ha fet. Fa un temps li van diagnosticar un càncer cerebral irreversible. Els metges li van dir que com a molt viuria sis mesos i que aquest temps conviuria amb uns dolors insuportables, cada cop més forts i que aquest mig any de pròrroga de la seva vida seria un martiri.
I aquest cap de setmana Britanny s’ha envoltat dels seus familiars (quans voldrien morir així i no sols i inesperadament) i ha pres un còctel de fàrmacs mortals. Ha decidit morir, més aviat ha decidit no rabiar com un animal malferit fins als seus últims dies. Aquesta decisió ha obert un debat als Estats Units i suposo que ha obert un debat entre tots els que han llegit i reflexionat sobre el tema.
Jo no tinc cap dubte que si em trobés en la mateixa situació actuaria de manera similar, més enllà que les lleis espanyoles emparin o no l’eutanàsia. De fet, les autoritats espanyoles són ben laxes amb les lleis quan els interessa, per tant un humil ciutadà també tindria aquesta potestat i més en un acte tan íntim com apagar el llum de la tauleta de nit que és la vida. Però més enllà de les consideracions personals, el que realment interessa és com s’afronta aquesta decisió de deixar la vida i anar a la mort.
Els patricis romans assumien sovint el suïcidi com una manera més d’imposar la seva voluntat. Es passaven la vida manant i morir també volien que fos un acte voluntari i que no devia de ser-los imposat per tercers, encara que el tercer fos una dama vestida de negra o els seus Déus. Els patricis passaven les seves últimes hores fent allò que més els agradava: menjar, sexe, beure i viure. I aleshores en plena orgia de sentits es tallaven les venes en grans banyeres plenes d’aigua o de vi i entraven a l’eternitat o on anessin els patricis romans. Bàrbars? Res més allunyat d’un noble romà.
Si avui cerques la paraula “suïcidi” a Internet, moltes entrades parlen d’aquest fet al Japó, una societat on l’honor està per sobre de tot i quan es perd aquest valor, la sortida ha estat sovint el treure‘s la vida: els samurais de l’època medieval s’obrien la panxa amb les seves catanes, o els aviadors de la Segona Guerra Mundial, els kamikazes,  es llençaven amb els seus zeros contra els portaavions enemics. Preferien morir voluntàriament que la vergonya de perdre o rendir-se. De fet, diu Internet que el suïcidi al Japó és en l’actualitat la primera causa de mort entre els homes d’entre 22 i 40 anys. Bàrbars? Res més allunyat dels nobles japonesos.
A Europa, l’índex de suïcidis més alt es troba a Escandinàvia. Els suecs, noruecs, danesos o finesos que viuen tan bé recorren a la mort voluntària. Per què? Ni idea, tot i que molts diuen que el no veure el sol i tenir la vida tan fàcil fa tendir a la melangia, la tristor i a la decisió final. Bàrbars? Bé, sí aquests ho han estat històricament, però ara??
Però es clar, he citat els exemples de l’Imperi Romà, de la societat Japonesa, tan feudal encara en molts sentits i dels escandinaus tan pròxims als Déus pagans. Res a veure amb l’anomenada civilització occidental, impregnada de la Il.lustració i de la raó per sobre de la religió. Però em pregunto. és civilització i raó que els teus ciutadans tinguin impediments legals i morals per posar fi a la seva vida si aquesta és la seva última voluntat?
Quin paper han de tenir els legisladors en aquest tema? I l’Església?
Jo no tinc cap dubte. Els polítics han de fer més fàcil una cosa tan difícil com és morir voluntàriament. Han de fer lleis  per ajudar a fer el pas si la persona el què vol és acabar de manera digna amb la seva tortuosa vida. L’interessat ho farà igualment si ho vol i no hem de permetre que aquest pas sigui a banda de dur, il·legal.
I l’Església que tant te a dir i vol dir sobre la mort hauria de ser més cristiana en aquesta qüestió. I així seria preferible que reconfortés a les persones que volen morir i no amenaçar-les amb un càstig de flames eternes. Potser hauran de demanar perdó d’aquí a uns segles.
Civilització i raó.

En castellà

Lo ha hecho. Brittany Maynnard, una joven estadounidense de 29 años dijo hace unas semanas que se suicidaría y esta fin de semana lo ha hecho. Hace un tiempo le diagnosticaron un cáncer cerebral irreversible. Los médicos le dijeron que como mucho viviría seis meses y que este tiempo conviviría con unos dolores insoportables, cada vez más fuertes y que este medio año de prórroga de su vida sería un martirio.


Y este fin de semana Britanny se ha rodeado de sus familiares (cuántos querrían ésto y no morir solos e inesperadamente)  y ha tomado un cóctel de fármacos mortal. Ha decidido morir, más bien ha decidido no rabiar como un animal malherido hasta sus últimos días. Esta decisión ha abierto un debate en Estados Unidos y supongo que ha abierto un debate entre todos los que han leído y reflexionado sobre el tema.


Yo no tengo ninguna duda de que si me encontrara en la misma situación actuaría de manera similar, más allá de que las leyes españolas amparen o no la eutanasia. De hecho, las autoridades españolas son bien laxas con las leyes cuando les interesa, por lo tanto un humilde ciudadano también debería tener esta potestad y más en un acto tan íntimo como apagar la luz de la mesilla de noche que es la vida.
Pero más allá de las consideraciones personales, lo que realmente interesa es cómo se afronta este tránsito voluntario de la vida a la muerte.


Los patricios romanos asumían a menudo el suicidio como una manera más de imponer su voluntad. Se pasaban la vida mandando y  la muerte también querían que fuera un acto voluntario y que no debía serles impuesto por terceros, aunque el tercero fuera una dama vestida de negro o alguno de sus numerosos dioses. Los patricios pasaban sus últimas horas haciendo lo que más les gustaba: comida, sexo, beber y vivir. Y entonces en plena orgía de sentidos se cortaban las venas en grandes bañeras llenas de agua o de vino y entraban en la eternidad o adonde fueran los patricios romanos. Bárbaros? Nada más alejado de un noble romano.


Si hoy buscas la palabra “suicidio” en Internet, muchas entradas hablan de este hecho en Japón, una sociedad donde el honor está por encima de todo y cuando se pierde este valor, la salida ha sido a menudo el quitarse la vida: los samuráis de la época medieval se abríanen canal con sus catanas, o los aviadores de la Segunda Guerra Mundial, los kamikazes,se tiraban con sus zeros contra los portaaviones enemigos. Preferían morir voluntariamente que la vergüenza de perder o rendirse. De hecho, dice Internet que el suicidio en Japón es en la actualidad la primera causa de muerte entre los hombres de entre 22 y 40 años. Bárbaros? Nada más alejado de los nobles japoneses.


En Europa, el índice de suicidios más alto se encuentra en Escandinavia. Los suecos, noruegos, daneses o finlandeses que viven tan bien recurren a la muerte voluntaria. ¿Por qué? Ni idea, aunque muchos dicen que el no ver el sol y tener la vida tan fácil hace tender a la melancolía, la tristeza y la decisión final. Bárbaros? Bueno, sí éstos lo han sido históricamente, pero ahora ??


Pero claro, he citado los ejemplos del Imperio Romano, de la sociedad Japonesa, tan feudal aún en muchos sentidos y de los escandinavos tan próximos a los dioses paganos. Nada que ver con la llamada civilización occidental, impregnada de la Ilustración y de la razón por encima de la religión. Pero me pregunto es civilización y razón que tus ciudadanos tengan impedimentos legales y morales para poner fin a su vida si esta es su última voluntad?
¿Qué papel deben tener los legisladores en este tema? Y la Iglesia?
Yo no tengo ninguna duda. Los políticos deben hacer más fácil algo tan difícil como es morir voluntáriamente. Deben de hacer leyes para ayudar a dar el paso si la persona lo que quiere es terminar de manera digna con su tortuosa vida. Lo hará igualmente si lo quiere y no debemos permitir que este paso sea aparte de duro, ilegal.
Y la Iglesia que tanto tiene que decir y quiere decir sobre la muerte debería ser más cristiana en esta cuestión. Y así sería preferible que reconfortara a las personas que quieren morir y no amenazarlas con el castigo de llamas eternas. Quizás tendrán que pedir perdón dentro de unos siglos.

Civilización y razón.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s