En català
Fa uns anys, Pasqual Maragall, el nét del poeta Joan, va recitar una frase que ara és més coneguda que qualsevol vers de “La Vaca Cega”. La frase de l’ex president de la Generalitat en seu parlamentària anava dirigida a la bancada de Convergència i Unió: “El seu problema és el 3%, les comissions que cobraven”.
Aquí l’anomenat oasi català va esclatar pels aires, l’oasi on no hi havia corrupció, ni guerra bruta política, com sí que passava a la resta de l’Estat. I des d’aleshores… Catalunya va perdre aquell esmalt que la distingia d’altres punts de l’Estat. Catalunya passava de ser un oasi a ser un desert plagat de males maneres i corrupteles com ja ho eren Madrid, València o Galícia (algunes formacions politiques han contribuït per acció, omissió i exageració). Algú que deu manar molt i molt va decidir que els catalans perdien tot dret i tret diferencial: ja no podien tenir aspiracions com un règim fiscal propi, un estatut nou i amb més competències i evidentment tampoc podrien fer un referèndum per conèixer l’opinió ciutadana respecte a la relació que han de mantenir Catalunya-Espanya. Ja no ho podien fer de forma legal i a partir d’aleshores tampoc tenien força moral per demanar-ho.
Exagero? No, no. El “Cas Pujol” va fer obrir portades de diaris madrilenys dient que aquesta descoberta vergonyosa havia rebentat el procés sobiranista obert (portada que encapçala aquest article). El 3% o els Casos Pujol o fins i tot els tripijocs del Barça amb el Cas Neymar eren una condemna a tots els catalans i a tot el que sonés a català. Curiós! Aquests que feien aquestes portades i aquest estrany paral·lelisme entre puntuals casos de corrupció a Catalunya amb la mateixa Catalunya mai no han posat en qüestió la Monarquia perquè el Rei matés elefants en les seves poques hores lectives o perquè els Ducs de Palma es fessin d’or gràcies a tèrbols negocis. Aquests què diuen que els catalans ja no poden demanar res perquè estan en un cenagal corrupte, no han qüestionat mai el règim bipartidista espanyol quan dia rere dia aquests dos partits mostren i demostren que estan podrits fins a les entranyes per la corrupció, l’avarícia i la poca vergonya. Ni tampoc qüestionen les castes politicoeconòmiques que van enfonsar el sistema de caixes i que per reflotar-lo han posat en perill l’economia i han escanyat a moltes famílies.
Aquí em pregunto si Espanya és un país corrupte. I prefereixo contestar-me que Espanya és un país atestat de corruptes en els seus llocs de responsabilitat. I acabo aquesta entrada de la mateixa manera que l’he començat, citant Joan Maragall i “La Vaca Cega”, una vaca que podria ser ben bé Espanya.
“Tocant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
d’un cop de roc llençat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull , en l’altre,
se li ha posat una tel·la. La vaca és cega”..
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
més no amb el ferm posat d’altres vegades.
Ni amb ses companyes. No, ve tota sola.
…Beu poc, sense gaire set…
gest tràgic, parpelleja,
damunt les mortes nines, i se’n torna,
orfe de llum, sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant lànguidament la llarga cua.”
En castellà
Hace unos años, Pasqual Maragall, el nieto del poeta Joan, recitó una frase que ahora es más conocida que cualquier verso de “La Vaca Cega”. La frase del ex presidente de la Generalitat en sede parlamentaria iba dirigida a la bancada de CiU: “Su problema es el 3%, las comisiones que cobraban”.
Aquí el llamado oasis catalán estalló por los aires, el oasis donde no había corrupción, ni guerra sucia política, como sí ocurría en el resto del Estado. Y desde entonces … Cataluña perdió aquel esmalte que la distinguía de otros puntos del Estado. Cataluña pasaba de ser un oasis a ser un desierto plagado de malos modos y corruptelas (qué culpa de algunos partidos por acción, omisión y exageración) como ya lo eran Madrid, Valencia o Galicia. Alguien que debe mandar mucho decidió que los catalanes perdían todo derecho y rasgo diferencial: ya no podían tener aspiraciones como un régimen fiscal propio, un estatuto nuevo y con más competencias y evidentemente tampoco podrían hacer un referéndum para conocer la opinión ciudadana respecto a la relación que deben mantener Cataluña-España. Ya no podían hacerlo de forma legal y a partir de entonces tampoco tenían fuerza moral para pedirlo.
Exagero? No, no. El “Caso Pujol” hizo abrir portadas de periódicos madrileños diciendo que este descubrimiento vergonzoso había reventado el proceso soberanista abierto (portada que encabeza este artículo). El 3% o los Casos Pujol o incluso los tejemanejes del Barça con el Caso Neymar eran una condena a todos los catalanes y a todo lo que sonara a catalán. Curioso! Estos que hacían estas portadas y este extraño paralelismo entre puntuales casos de corrupción en Cataluña con la misma Cataluña nunca han puesto en cuestión la Monarquía porque el Rey matara elefantes en sus pocas horas lectivas o porque los Duques de Palma se hicieran de oro gracias a turbios negocios. Estos que dicen que los catalanes ya no pueden pedir nada porque están en un ciénaga corrupta, no han cuestionado nunca el régimen bipartidista español cuando día tras día estos dos partidos muestran y demuestran que están podridos hasta las entrañas por la corrupción, la avaricia y la poca vergüenza. Ni tampoco cuestionan las castas político-económicas que hundieron el sistema de cajas y que por reflotarlo han puesto en peligro la economía y han estrangulado a muchas familias.
Aquí me pregunto si España es un país corrupto. Y prefiero contestarme que España es un país atestado de corruptos en sus puestos de responsabilidad. Y termino esta entrada de la misma manera que lo he empezado, citando Joan Maragall y “La Vaca Cega”, una vaca que bien podría ser España.
“Tocando de cabeza en una y otra cepa,
avanzando maquinalmente por el camino del agua,
viene la vaca sola. Es ciega.
de un golpe de piedra tirado con demasiada traza,
el muchacho le vació un ojo, en el otro,
se le ha puesto una tela. La vaca es ciega “..
Viene a beber a la fuente como antes solía,
sin con el firme paso de otras veces.
Ni con sus compañeras. No, viene sola.
… Bebe poco, sin mucha sed …
gesto trágico, parpadea,
sobre las muertas niñas, y se vuelve,
huérfana de luz, bajo el sol que quema,
vacilante por los caminos inolvidables,
blandiendo lánguidamente la larga cola. “