Manolo quiere votar ya

foto

En català

Fa uns dies vaig tornar a parlar amb el Manolo. Feia molt de temps que no ho feia (llàstima de vida moderna). A Barcelona dirigeix una empresa de comunicació, la seva, i des que ho fa sempre li ha anat bé. Sempre ha estat un tipus espavilat, amb recursos i coneixedor del camí que ha de prendre en cada moment. Ell és de Ronda, Màlaga i de jove va anar a Barcelona a estudiar Periodisme i per això vam coincidir a la Universitat Autònoma. Amb ell vam riure molt, tenia aquell humor andalús tan divertit que tenen només alguns andalusos. I en Manolo era allò que es coneix com un vers que va per lliure, que no rima ni encaixa amb cap altre, o almenys no amb la majoria. I m’explico.
A la Facultat la majoria de nosaltres volíem estudiar poc, començar a treballar aviat i acabar la carrera encara més aviat. En Manolo suposo que a la seva manera també, però ell es va prendre els cinc anys de Periodisme com cinc anys per formar-se i gairebé només formar-se. Recordo que s’apuntava a seminaris, cursos, conferències, col·loquis, debats, simposis i tot allò que sonés a aprendre més. Recordo quan a cinquè, l’últim any de carrera, quan tots anàvem a la “Uni” només per fer exàmens i repescar apunts, en Manolo es va matricular a classes vespertines per millorar el seu castellà i de veritat que era dels alumnes que millor dominaven aquest idioma, de fet cada dos per tres usava paraules que a mi, sense ser un illetrat, em semblaven arcaismes, tecnicismes i mots massa cultes, elitistes, gairebé pedants.
Nosaltres sovint intentàvem esquivar alguna classe pesada a la tarda per fer la becaina al campus, una cervesa al bar o un vés a saber què, a vés a saber on i vés a saber amb qui (aquestes eren les w del Periodisme??) Però ell no i a més ens animava a no fer-ho. Era en moltes ocasions la veu de la nostra consciència, el nostre Pepito Grillo. Era diferent, però era dels nostres, dels meus.
En Manolo també rimava poc quan es tractava de política. A l’Autònoma, a Bellaterra la immensa majoria d’alumnes ens decantàvem per ser contestataris, d’esquerres, catalanistes o fins i tot obertament independentistes, quan això era una cosa estranyíssima, no com ara. Era l’independentisme tribal i irracional del Moviment per a la Defensa de la Terra, no pas l’actual, més civilitzat i festiu, que s’ha agafat com a pal de paller l’Assemblea o l’Òmnium (i que quedi clar que ni sobrevaloro ni menystinc ni l’un ni l’altre). I en Manolo era tot el contrari. Se sentia espanyol i un home d’ordre, més aviat de dretes i gens procliu a les mobilitzacions estudiantils inútils i no se n’amagava, més aviat al contrari, presumia de ser-ho. En moltes ocasions em semblava un valent per defensar aquests posicionaments. No perquè ningú li hagués de dir o fer alguna cosa, si no perquè les seves idees el podrien deixar aïllat davant una massa d’estudiants bastant diferent dels seus principis. I tot això amb 20 anys, però ja us he dit que el Manolo era un vers lliure i de fet, de vegades semblava bastant més gran que nosaltres i no tenia por al què dirien terceres persones sobre la seva manera de ser.
La millor prova que era un valent i un vers lliure era que a la Facultat mentre tots jugàvem al futbol i al bàsquet, ell feia handbol i concretament era porter d’handbol, aquell paio mig boig que es fot sota els pals a esperar cops de pilota a la cara llençats a tota hòstia i amb mala fe per part de paios de cent quilos i braços carregats de músculs.
I l’altre dia el Manolo em va trucar per una qüestió professional. Més enllà d’això, en Manolo, em va dir… Carles et demano i et dono permís perquè escriguis en el teu blog que “jo, un paio de Ronda, espanyol, establert fa més de trenta anys a Catalunya, casat aquí i pare de nenes catalanes vull votar. Vull que els intolerants de Madrid, Andalusia, Galícia, Castella o Catalunya que no ens deixen votar, no siguin així i que ens deixin fer-ho”. I van continuar “Escriu al teu blog que estic fins als collons de prohibicions. Vull votar per deixar clar que jo no vull marxar d’Espanya. Vull votar no i que Catalunya continuï sent part d’Espanya”
I després de tant de temps sense parlar, no seré jo qui em negui a  fer-li aquest petit favor a un vers lliure, a un valent, tan escassos en aquests temps. Publicat al blog, Manolo! Petons i abraçades, amic.

PD: Disculpa possibles faltes, inadequacions o  limitacions amb el teu castellà i el teu català.

En castellà

Hace unos días volví a hablar con Manolo. Hacía mucho tiempo que no lo hacía (lástima de vida moderna). En Barcelona dirige una empresa de comunicación, la suya, y desde que lo hace siempre le ha ido bien. Siempre ha sido un tipo listo, con recursos y conocedor del camino que debe tomar en cada momento. Él es de Ronda, Málaga y de joven fue a Barcelona a estudiar Periodismo y por eso coincidimos en la Universidad Autónoma. Con él nos reímos mucho, tenía aquel humor andaluz tan divertido que tienen sólo algunos andaluces. Y Manolo era lo que se conoce como un verso que va por libre, que no rima ni encaja con ningún otro, o al menos no con la mayoría. Y me explico.


En la Facultad la mayoría de nosotros queríamos estudiar poco, empezar a trabajar pronto y terminar la carrera aún más pronto. Manolo supongo que a su manera también, pero él se tomó los cinco años de Periodismo como cinco años para formarse y casi sólo formarse. Recuerdo que se  apuntaba a menudo a  seminarios, cursos, conferencias, coloquios, debates, simposios y todo lo que sonara a aprender más. Recuerdo cuando en quinto, el último año de carrera, cuando todos íbamos a laUnisólo para hacer exámenes y repescar apuntes, Manolo se matriculó en clases vespertinas para mejorar su castellano y de verdad que era de los alumnos que mejor dominaban este idioma, de hecho cada dos por tres usaba palabras que a mí, sin ser un iletrado, me parecían arcaísmos, tecnicismos y palabras demasiado cultas, elitistas, casi pedantes.


Nosotros a menudo intentábamos esquivar alguna clase pesada por la tarde para hacer la siesta en el campus, una cerveza en el bar o un quién sabe qué, a quién sabe dónde y quién sabe con quién (estas eran las w del Periodismo ??) Pero él no y además nos animaba a no hacerlo. Era en muchas ocasiones la voz de nuestra conciencia, nuestro Pepito Grillo. Era diferente, pero era de los nuestros, de los míos.


Manolo también rimaba poco cuando se trataba de política. En la Autónoma, en Bellaterra la inmensa mayoría de alumnos nos decantabamos por ser contestatarios, de izquierdas, catalanistas o incluso abiertamente independentistas, cuando esto era algo extrañísimo, no como ahora. Era el independentismo tribal e irracional del Movimient  per a la Defensa de la Terra, no el actual, más civilizado y festivo que   ha tomado como eje la Asemblea o l’Òmnium (y que quede claro que ni sobrevaloro ni menosprecio ni al uno ni al otro). Y Manolo era todo lo contrario. Se sentía español y un hombre de orden, más bien de derechas y nada proclive a las movilizaciones estudiantiles inútiles y no se escondía, más bien al contrario, presumía de serlo. En muchas ocasiones me parecía un valiente por defender estos posicionamientos. No porque nadie le tuviera que decir o hacer algo, si no porque sus ideas podrían dejarlo aislado ante una masa de estudiantes bastante diferente de sus principios. Y todo ello con 20 años, pero ya os he dicho que el Manolo era un verso libre y de hecho, a veces parecía bastante mayor que nosotros y no le importaba mucho el “qué dirán”


La mejor prueba de que era un valiente y un verso libre era que en la Facultad mientras todos jugábamos al fútbol y al baloncesto, él hacía balonmano y concretamente era portero de balonmano, ese tipo medio loco que se mete bajo los palos a esperar pelotazos en la cara lanzados a toda hostia y con mala fe por parte de tipos de cien kilos y brazos cargados de músculos.


Y el otro día Manolo me llamó por una cuestión profesional. Más allá de eso, Manolo, me dijo Carles te pido y te doy permiso para que escribas en tu blog que  yo, un tipo de Ronda, español, establecido hace más de treinta años en Cataluña, casado aquí y padre de niñas catalanas quiero votar. Quiero que los intolerantes de Madrid, Andalucía, Galicia, Castilla o Cataluña que no nos dejan votar, no sean así y que nos dejen hacerlo “. Y continuó  Escribe a tu blog que estoy hasta las narices  de prohibiciones. Quiero votar para dejar claro que yo no quiero marchar de España. Quiero votar no y que Cataluña siga siendo parte de España”


Y después de tanto tiempo sin hablar, no seré yo quien me niegue a no hacerle este pequeño favor a un verso libre, a un valiente, tan escasos en estos tiempos. Publicado en el blog, Manolo! Besos y abrazos, amigo.

PD: perdona mis posibles faltas, inadecuaciones o limitaciones en tu castellano y en tu catalán.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s