Teresa i l’Ebola

ebola-virus1

En català

Un president de govern es va llevar un matí i va veure en el resum de premsa que li preparen els seus col·laboradors que un religiós espanyol que feia de metge a un lloc remot de l’Àfrica Occidental havia contret l’Ebola. Pensant, com gairebé sempre, en guanyar vots va demanar als seus col·laboradors que repatriessin al capellà malalt. Li van dir que la curació era difícil, però el president va deixar clar que ell era el cap que mana i va ordenar que el portessin a casa seva encara que només fos per morir. I així es va fer. I el capellà es va morir a casa, tot i que ell potser ho volia fer al lloc on va dedicar tota una vida d’esforços.
I la història es va repetir setmanes després. Un segon capellà i metge malalt va ser repatriat. I l’ordre del president la va a tornar a executar la ministra. Viatge d’avió immediat a l’Àfrica, fotografies a dojo del malalt dins d’un tub hermètic i envoltat de sanitaris emmascarats i vestits amb capes i capes de plàstics que impedien el contagi del virus. Missió complerta.
La ministra vas assegurar a la premsa que el procediment era segur pels sanitaris i evidentment per la població. Fins i tot, els col·laboradors de la ministra asseguraven sense vergonya que des d’Europa les autoritats sanitàries els trucaven sorpresos de la manera d’actuar tan eficient i ràpida. I el segon capellà va morir a casa.
Un president autonòmic va treure pit i va dir que posava la seva sanitat i els seus metges al servei de l’Estat i que per tant, l’Estat li havia de pagar els costos de tot plegat. Aquest comportament té un qualificatiu o dos, poseu-los vosaltres mateixos.
Han passat quinze dies de tot això i ara una de les persones que va atendre un dels capellans s’ha posat malalta, l’Ebola ha entrat al seu cos, l’Ebola ha entrat a Europa.
Les ganes de protagonisme d’un president, el seguidisme que li han fet la seva ministra i els seus col·laboradors, (oblidant-se que estan per assessorar, aconsellar i potser rebatre de vegades les decisions del seu cap) una errada en el protocol per mantenir controlat el virus i segurament una badada fatal, un factor humà… Tot plegat ha fet que l’Ebola entrés a Europa.
Si van existir trucades des de l’estranger per felicitar la repatriació, segur que ara n’hi ha moltes més per dir… Us heu equivocat i ens heu portat el problema fins a les portes de casa.
Dit això, jo avui no vull parlar de la vanitat, la demagògia o la incompetència de les persones que formaven aquesta cadena que s’ha trencat, que formaven aquest cordó sanitari que separa l’Ebola, els eboles, d’una societat del primer món, no vull parlar dels que han portat el virus mortal fins a les portes de casa. Vull parlar de la malalta, la Teresa.
Ella és ara l’autèntica víctima de demagògies, vanitats, incompetències. Més enllà que ella cometés l’error fatal per una badada. Més enllà que les autoritats dediquessin més o menys esforços en formar-la, en advertir-la dels riscos de cuidar dos malalts d’Ebola. La Teresa quan es van demanar voluntaris va fer un pas endavant i es va oferir. Sí, potser per un plus que li ajudés a completar el seu sou, però quants ho haguessin fet? Quants ho van fer?
Per sort i toco fusta tinc poca experiència d’estar ingressat o visitar hospitals, però sí la suficient per saber que les infermeres i les auxiliars com la Teresa són el punt d’humanitat que sovint els falta als metges… Freds, contundents, distants. Elles són les que et recompensen amb un somriure, una carícia, un gest, unes paraules d’ànim. Són les que netegen al pacient, les que l’ajuden a dutxar-lo, les que li porten el menjar, les que el vetllen a les dures i llargues nits, les primeres que corren per atendre’l, les que estan a l’altre costat de la porta. Són la part humana, són el més semblant que hi ha a la teva llar en dels durs blocs de ciment i formigó que són els hospitals. La Teresa no tindrà aquests dies ni una paraula, ni un somriure, ni una carícia pròxima com les seves. Estarà dins d’un tub hermètic, aquesta vegada sense fotografies, sense padrins que vulguin fer seu aquest tub. Aquests ja s’han amagat.
Per tot això dedico aquest post número cent del meu blog a la Teresa. No trobo millor destinatari que ella. Sort!

En castellà

Un presidente de gobierno se levantó una mañana y vio en el resumen de prensa que le preparan sus colaboradores que un religioso español que hacía de médico en un lugar remoto del África Occidental había contraído el ébola. Pensando, como casi siempre, en ganar votos pidió a sus colaboradores que repatriaran al cura enfermo. Le dijeron que la curación era difícil, pero el presidente dejó claro que él era el jefe que manda y ordenó que lo llevaran a su casa aunque sólo fuera para morir. Y así se hizo. Y el cura se murió en casa, aunque él quizá lo quería hacerlo en el lugar donde dedicó toda una vida de esfuerzos.
Y la historia se repitió semanas después. Un segundo cura y médico enfermo fue repatriado. Y la orden del presidente la volvió  a ejecutar la ministra. Viaje en avión inmediato a África, fotografíasdel enfermo dentro de un tubo hermético y rodeado de sanitarios enmascarados y vestidos con capas y capas de plástico que impide el contagio del virus. Misión cumplida.
La ministra aseguró a la prensa que el procedimiento era seguro para los sanitarios y evidentemente por la población. Incluso, los colaboradores de la ministra aseguraban sin vergüenza que desde Europa las autoridades sanitarias los llamaban sorprendidos de la manera de actuar tan eficiente y rápida. Y el segundo cura murió en casa.
Un presidente autonómico sacó pecho y dijo que ponía su sanidad y sus médicos al servicio del Estado y que por tanto, el Estado le tenía que pagar los costes de todo. Este comportamiento tiene un calificativo o dos, póngalos usted mismo.

Han pasado quince días de todo esto y ahora una de las personas que atendió uno de los curas se ha puesto enferma, el ébola ha entrado en su cuerpo, el ébola ha entrado en Europa.
Las ganas de protagonismo de un presidente, el seguidismo que le han hecho su ministra y sus colaboradores, (olvidándose de que están para asesorar, aconsejar y quizás rebatir a veces las decisiones de su jefe) un error en el protocolo para mantener controlado el virus y seguramente un descuido fatal, un factor humano … Todo ello ha hecho que el ébola entrara en Europa.
Si existieron llamadas desde el extranjero para felicitar la repatriación, seguro que ahora hay muchas más para decir Te has equivocado y nos ha traído el problema hasta las puertas de  casa.

Dicho esto, yo hoy no quiero hablar de la vanidad, la demagogia o la incompetencia de las personas que formaban esta cadena que se ha roto, que formaban este cordón sanitario que separa el Ébola, los Ébolas, de una sociedad del primer mundo, no quiero hablar de los que han llevado el virus mortal hasta las puertas de casa. Quiero hablar de la enferma, Teresa.
Ella es ahora la auténtica víctima de demagogias, vanidades, incompetencias. Más allá de que ella cometiera el error fatal,
un despiste. Más allá de que las autoridades dedicaran más o menos esfuerzos en formarla, en advertirla de los riesgos de cuidar a dos enfermos de Ébola. Cuando se pidieron voluntarios Teresa dio un paso al frente y se ofreció. , tal vez por un plus que le ayudara a completar su sueldo, pero cuántos lo hubieran hecho? Cuántos lo hicieron?
Por suerte y toco madera tengo poca experiencia de estar ingresado o visitar hospitales, pero sí la suficiente para saber que las enfermeras y las auxiliares como Teresa son el punto de humanidad que a menudo les falta a los médicos Fríos, contundentes, distantes. Ellas son las que te recompensan con una sonrisa, una caricia, un gesto, unas palabras de ánimo. Son las que limpian al paciente, las que le ayudan a ducharse, las que le llevan la comida, las que les velan en las duras y largas noches, las primeras que corren para atenderle, las que están al otro lado de la puerta. Son la parte humana, son lo más parecido que hay a tu hogar en los duros bloques de cemento y hormigón que son los hospitales. Teresa no tendrá estos días ni una palabra, ni una sonrisa, ni una caricia próxima como las suyas. Estará dentro de un tubo hermético, esta vez sin fotografías, sin padrinos que quieran hacer suyo este tubo. Estos ya se han escondido.
Por todo ello dedico este post número cien de mi blog a Teresa. No encuentro mejor destinatario que ella. Suerte!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s