Buidar la caixa

bankia

En català

La Fiscalia Anticorrupció té proves per dir que més de 80 consellers de Cajamadrid, més tard Bankia van fer servir targetes de crèdit no declarades   per pagar despeses personals, com viatges, restaurants, hotels, roba…. Tenint en compte el perfil d’alguns d’aquests consellers ningú s’hauria d’estranyar que en aquestes despeses també hi figurin vicis, amoralitats i vés a saber possibles il·legalitats. D’entrada, és fastigós que Cajamadrid- Bankia (la fusió de Cajamadrid, la valenciana Bancaixa i d’altres entitats més petites) permetés des de la seva cúpula que hi haguessin targes fantasmes pels seus directius. És fastigós que aquesta entitat tingués 86 consellers, provinents de tots els grans partits polítics, però també de sindicats, món empresarial i fins i tot la Casa Reial. És fastigós que els presidents d’aquesta caixa Miguel Blesa i Rodrigo Rato es lucressin també d’aquesta manera, tot i que sembla que Rato va tornar els diners cobrats el passat juliol (em pregunto si ho va fer quan es va descobrir el pastís).

Amb aquest procediment que equipara les maneres d’actuar de consellers financers a les de pirates del segle XVIII, els capitostos de Cajamadrid-Bankia van gastar 15 milions d’euros en 10 anys i les primeres investigacions diuen que alguns van continuar fent servir les targes després de marxar de l’entitat.

Això ha estat passant en una entitat  que ha hagut de ser rescatada amb milers de milions d’euros públics la qual cosa ha suposat un cost en forma de retallades en educació, sanitat, serveis socials, sous i drets dels treballadors i també amb augments d’impostos i del cabreig generalitzat. I no entraré en el debat de si entitats com aquesta han enganyat a alguns clients amb productes com les preferents o venent accions quan en realitat eren paper mullat. Ni tampoc insistiré en què han escanyat a d’altres amb desnonaments vergonyosos per molt legals que fossin.

Entre els implicats i si no em falla la memòria, només dos d’ells han anat a la presó: Blesa ( i poc després es va jutjar el jutge que el va empresonar) i l’ex president de la CEOE, Díaz Ferrán, engarjolat per un altre presumpte delicte). Això sí, molts d’ells continuen forrats, ocupant llocs de responsabilitat en amplis despatxos on es treballa poc.

Però el cas de Cajamadrid-Bankia no és únic. Una part massa nombrosa dels caps de les antigues caixes espanyoles han fet també de corsaris.

L’alacantina Caixa d’Estalvis del Mediterrani, la CAM, va ignorar els advertiments de prudència del Banc d’Espanya i va finançar durant anys els projectes megalòmans de la Generalitat Valenciana: Terra Mítica, la Ciutat de les Arts i les Ciències, la Ciutat de la Llum…. Projectes fantàstics i molt estètics però ruïnosos. Els responsables de l’entitat, Modesto Crespo i Roberto López Abad van marxar quan aquesta va entrar en fallida però atorgant-se abans unes prejubilacions de 12 milions d’euros. La seva successora María Dolores Amorós es va adjudicar un sou de 600 mil euros anuals i quan la van fer fora, va passar a cobrar una pensió vitalícia de 370 mil euros anuals i a l’hora es va apuntar a l’atur per cobrar la prestació. Cap d’ells ha trepitjat la presó.

La catalana Caixa Penedès, també amb molts problemes de viabilitat, va veure com els seus cinc màxims directius van ser jutjats per haver cobrat unes indemnitzacions il·legals de 30 milions d’euros. Els fets es van provar i els condemnats van evitar la presó només quan van reconèixer els fets delictius. Una vergonya pactada a l’americana entre les defenses i la fiscalia.

La Caja de Castilla La Mancha presidida pel dirigent socialista Hernández Moltó, amic i recomanat de José Bono (ex president de la Comunitat) va fer fallida després de perdre en un any 800 milions d’euros i saber-se que en aquell mateix exercici va prestar 1.100 milions a empresaris pròxims al partit.

Caja Sur era una joguina en mans de l’església catòlica. La caixa cordovesa va perdre en dos anys 700 milions d’euros. Trenta anys va tenir com a guies no només espirituals el capellà Miguel Castillejo i per l’actual arquebisbe de Granada, Francisco Martínez, l’entitat va ser l’aixeta que nodria de diners a l’empresari i constructor Rafael Gómez “Sandokán”, imputat al Cas Malaya. Els directius de la caixa també van marxar amb indemnitzacions i sense màcula. Tant de bo els jutgi almenys algú allà dalt o allà baix quan els arribi l’hora.

No vull continuar, però ho podria fer amb casos com Caixa Catalunya, NovaCaixa Galícia, Bancaixa, Banc de València… Un munt de casos que han omplert el mapa financer espanyol de putrefacció, ignomínia i el que és més greu d’impunitat. De moment, hi ha un centenar de directius imputats per fer coses sospitoses amb els diners de les caixes, Quants acabaran pagant a l’ombra les seves culpes? S’admeten apostes.

En castellà

La Fiscalía Anticorrupción tiene pruebas para decir que más de 80 consejeros de Cajamadrid, más tarde Bankia usaron tarjetas de crédito no declaradas para pagar gastos personales, como viajes, restaurantes, hoteles, ropa …. Teniendo en cuenta el perfil de algunos de estos consejeros a nadie debería extrañar que en estos gastos también pudiesen  figurar vicios, inmoralidades y a saber si posibles ilegalidades. De entrada, es asqueroso que Cajamadrid y más tarde Bankia (la fusión de Cajamadrid, la valenciana Bancaja y otras entidades más pequeñas) permitiera desde su cúpula que existieran tarjetas fantasmas para sus directivos. Es asqueroso que esta entidad tuviera 86 consejeros, provenientes de todos los grandes partidos políticos, pero también de sindicatos, mundo empresarial e incluso la Casa Real. Es asqueroso que los presidentes de esta caja Miguel Blesa y Rodrigo Rato se lucraran también de esta manera, aunque parece que Rato devolvió el dinero cobrado el pasado mes de julio (me pregunto si lo hizo cuando se descubrió el pastel) .

Con este procedimiento que equipara los modos de actuar de consejeros financieros a los de piratas del siglo XVIII, los cabecillas de Cajamadrid-Bankia gastaron 15 millones de euros en 10 años y las primeras investigaciones dicen que algunos continuaron utilizando las tarjetas después de irse de la entidad.

Esto ha estado ocurriendo en una entidad  que ha tenido que ser rescatada con miles de millones de euros públicos lo que ha supuesto un coste en forma de recortes en educación, sanidad, servicios sociales, sueldos y derechos de los trabajadores y también con aumentos de impuestos y del cabreo generalizado. Y no voy a entrar en el debate de si entidades como ésta han engañado a algunos clientes con productos como las preferentes o vendiendo acciones cuando en realidad eran papel mojado. Ni tampoco insistiré en que han estrangulado a otros con desahucios vergonzosos por muy legales que fueran.

Entre los implicados y si no me falla la memoria, sólo dos de ellos han ido a la cárcel: Blesa (y poco después se juzgó el juez que lo encarceló) y el ex presidente de la CEOE, Díaz Ferrán, (encarcelado por otro presunto delito). Eso sí, muchos de ellos siguen forrados, ocupando puestos de responsabilidad en amplios despachos donde se trabaja más bien  poco .

Pero el caso de Bankia no es único. Una parte demasiado numerosa de los jefes de las antiguas cajas españolas han hecho también de corsarios.

La alicantina Caja de Ahorros del Mediterráneo, CAM, ignoró las advertencias de prudencia del Banco de España y financió durante años los proyectos megalómanos de la Generalitat Valenciana: Terra Mítica, la Ciudad de las Artes y las Ciencias, la ciudad de la Luz …. Proyectos fantásticos y muy estéticos pero ruinosos. Los responsables de la entidad, Modesto Crespo y Roberto López Abad se marcharon cuando ésta entró en quiebra pero otorgándose antes unas prejubilaciones de 12 millones de euros. Su sucesora María Dolores Amorós se adjudicó un sueldo de 600 mil euros anuales y cuando la echaron, pasó a cobrar una pensión vitalicia de 370 mil euros anuales y   se apuntó al paro para cobrar la prestación . Ninguno de ellos ha pisado la cárcel.

La catalana Caixa Penedès, también con muchos problemas de viabilidad, vio como sus cinco máximos directivos fueron juzgados por haber cobrado unas indemnizaciones ilegales de 30 millones de euros. Los hechos se probaron y los condenados evitaron la cárcel sólo cuando reconocieron los hechos delictivos. Una vergüenza pactada americano entre las defensas y la fiscalía.

La Caja de Castilla La Mancha presidida por el ex diputado socialista Hernández Moltó, amigo y recomendado de José Bono (ex presidente de la Comunidad) quebró tras perder en un año 800 millones de euros y saberse que en ese mismo ejercicio prestò  1.100 millones a empresarios próximos al partido.

Caja Sur era un juguete en manos de la iglesia católica. La caja cordobesa perdió en dos años 700 millones de euros. Treinta años tuvo como guías no olo espirituales al  cura Miguel Castillejo y al actual arzobispo de Granada, Francisco Martínez, la entidad fue el grifo que nutría de dinero al empresario y constructor Rafael Gómez “Sandokán”, imputado al Caso Malaya. Los directivos de la caja también se fueron con indemnizaciones y sin mácula. Ojalá los juzgue al menos alguien allá arriba o allá abajo cuando les llegue la hora.

No quiero seguir, pero lo podría hacer con casos como Caixa Catalunya, NovaCaixaGalicia, Bancaja, Banco de Valencia … Una sñerie de casos que han llenado el mapa financiero español de putrefacción, ignominia y lo que es más grave, de impunidad. De momento, hay un centenar de directivos imputados por hacer cosas sospechosas con el dinero de las cajas, ¿Cuántos acabarán pagando en la sombra sus culpas? Se admiten apuestas.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s