En català
Sempre m’ha cridat l’atenció Anglaterra, la part més coneguda de l’illa de la Gran Bretanya, que juntament amb la part nord d’Irlanda forma part del Regne Unit.
Els pobladors d’aquesta apartada zona al nord d’Europa van ser un gra al cul per l’Imperi Romà que els va intentar conquerir en diverses ocasions (entre els anys 100 i 200 després de Crist), un Imperi Romà que va acabar construint en territori britànic diverses muralles que separaven la seva civilització de la irracionalitat tribal dels nadius.
Els celtes, els saxons, els juts, els anglos, els normands, els vikings en diferents moments van conquerir parts de l’illa. Durant l’Edat Mitjana els Plantagenet van fer d’aquella terra de bàrbars una cosa semblant a un territori cohesionat i unit sota la Corona. Una Corona que va decidir que des d’aquella illa havien d’anar a l’altra part del món a fer les Croades. Amb els Tudor i els Estuard, Anglaterra es va fer més poderosa i pugnava sota les ordres del seu Parlament popular amb les monarquies absolutistes d’ Espanya i França per fer-se amb la supremacia al món.
En el segle XVI aquella illa llunyana llençava el desafiament impossible, rebutjava l’autoritat de Roma, del Papa i el seu rei Enric VIII es declara cap de l’església britànica, aboleix el celibat dels capellans, retira les imatges de les esglésies i fa una botifarra ben grossa al Vaticà.
No us avorriré amb més dades històriques, tot i recomanar-vos rellegir les històries de Crommwell i l’Anglaterra Republicana (1649-1666), el savi regnat de Carles II (1660-1685) o l’annexió d’Escòcia (1707).
El segle XIX, sota el regnat de Victòria, la Gran Bretanya és una potència industrial, agrària i comercial que domina les rutes marítimes i arriba a forjar un Imperi de 30 milions de metres quadrats i 400 milions d’habitants. Gràcies als aventurers britànics arriben a dominar La Índia, la Xina o Birmània a Àsia; Egipte, Sudan o l’actual Sud-àfrica, a Àfrica; els actuals Estats Units, Canadà, o Jamaica a Amèrica i tota Oceania, on van fer d’Austràlia i Nova Zelanda, primer les seves presons i després punt clau d’on treure les matèries primeres. Un Imperi que a diferència d’altres casos continua mantenint un vincle entre la metròpolis i les antigues colònies a través de la Commonwealth.
La llista de personatges, científics, artistes, polítics, exploradors, militars i literats d’aquesta indòmita illa és infinita i tots han marcat èpoques, àmbits i fites: Ricard Cor de Lleó, la Reina Elizabeth, William Shakespeare, l’Almirall Horatio Nelson, Diana de Gal·les, els Beatles, Isaac Newton, Charles Darwin, Florence Nightingale, Winston Churchill, Alexander Graham Bell, Francis Drake, Charles Dickens, James Watt, Livingstone i Stanley, Margaret Thatcher…. Infinit.
Els britànics han estat capaços de travessar el món en ple segle XX, sense ni tan sols pensar en la via diplomàtica (inventada per a ells com el futbol i els sandvitxos), per defensar uns illots perduts davant les costes argentines (les Fackalnd-les Malvines) i recuperar-les amb quatre canonades després de la invasió feta per la Junta de Generals i Dictadors de l’Argentina dels anys 70. Han mantingut el seu sistema mètric, de superfície i de pes propis, continuen conduint pel lloc contrari a la resta, s’han beneficiat d’una Europa unida, sense arriscar la seva Lliura Esterlina, han inventat la minifalda, han aconseguit que es continuïn omplint estadis per veure concerts de rockers de setanta anys, saltar-se generacions en la línia successòria reial sense posar en qüestió la Corona o fer eternes i immortals a reines i a reines mare. Han convertit assassins com Jack l’esbudellador en icones simpàtiques reconegudes al món i han fet d’un ridícul bombí negre i un paraigua un senyal d’elegància.
I dit tot això i a pesar que ho sembli, jo no em considero un anglòfil (sempre m’ha agradat més l’antipàtica França). Això sí, aquesta illa que és Europa sense estar-hi, aquesta terra aïllada geogràficament però que està present a tot el món ha de ser considerada una gran nació, capaç en el segle XXI de permetre un referèndum perquè una part de l’illa decideixi si vol o no marxar tres-cents anys després. I davant del desafiament, el primer ministre ha dedicat l’hora del te per dir que “la independència d’Escòcia li trencaria el cor”, res d’amenaces ni contes de por per a nens. Teatre intel·ligent. Shakespeare i Churchill units.
Grans (no dels romans). God Save the Queen!
En castellà
Siempre me ha llamado la atención Inglaterra, la parte más conocida de la isla de Gran Bretaña, que junto con la parte norte de Irlanda forma parte del Reino Unido.
Los pobladores de esta apartada zona al norte de Europa fueron un grano en el culo por el Imperio Romano que los intentó conquistar en varias ocasiones (entre los años 100 y 200 después de Cristo), un Imperio Romano que terminó construyendo en territorio británico varias murallas que separaban su civilización de la irracionalidad tribal de los nativos.
Los celtas, los sajones, los jutos, los anglos, los normandos, los vikingos en diferentes momentos conquistaron partes de la isla. Durante la Edad Media los Plantagenet hicieron de aquella tierra de bárbaros algo parecido a un territorio cohesionado y unido bajo la Corona. Una Corona que decidió que desde aquella isla tenían que ir a la otra parte del mundo a hacer las Cruzadas.
Con los Tudor y los Estuardo, Inglaterra se hizo más poderosa y pugnaba bajo las órdenes de su Parlamento popular con las monarquías absolutistas de España y Francia para hacerse con la supremacía en el mundo.
En el siglo XVI aquella isla lejana lanzaba el desafío imposible, rechazaba la autoridad de Roma, del Papa y su rey Enrique VIII se declara cabeza de la iglesia británica, abole el celibato de los curas, retira las imágenes de las iglesias y hace una morcilla bien grande en el Vaticano.
No os aburriré con más datos históricos, aunque recomendaría releer las historias de Crommwell y la Inglaterra Republicana (1649-1666), el sabio reinado de Carlos II (1660-1685) o la anexión de Escocia (1707) .
El siglo XIX, bajo el reinado de Victoria, Gran Bretaña es una potencia industrial, agraria y comercial que domina las rutas marítimas y llega a forjar un Imperio de 30 millones de metros cuadrados y 400 millones de habitantes. Gracias a los aventureros británicos llegan a dominar La India, China o Birmania en Asia; Egipto, Sudán o la actual Sudáfrica, en África; los actuales Estados Unidos, Canadá, o Jamaica en América y toda Oceanía, donde hicieron de Australia y Nueva Zelanda, primero sus cárceles y luego punto clave de donde sacar las materias primas. Un Imperio que a diferencia de otros casos sigue manteniendo un vínculo entre la metrópolis y las antiguas colonias a través de la Commonwealth.
La lista de personajes, científicos, artistas, políticos, exploradores, militares y literatos de esta indómita isla es infinita y todos han marcado épocas, ámbitos y metas: Ricardo Corazón de León, la Reina Elizabeth, William Shakespeare, el Almirante Horatio Nelson , Diana de Gales, los Beatles, Isaac Newton, Charles Darwin, Florence Nightingale, Winston Churchill, Alexander Graham Bell, Francis Drake, Charles Dickens, James Watt, Livingstone y Stanley, Margaret Thatcher …. Infinito.
Los británicos han sido capaces de atravesar el mundo en pleno siglo XX, sin ni siquiera pensar en la vía diplomática (inventada por ellos como el fútbol y los sándwiches), para defender unos islotes perdidos frente a las costas argentinas (las Fackalnd-las Malvinas) y recuperarlas con cuatro cañonazos después de la invasión hecha por la Junta de Generales y Dictadores de la Argentina de los años 70 , han mantenido su sistema métrico, de superficie y de peso propios, siguen conduciendo por el lugar contrario al resto, se han beneficiado de una Europa unida, sin arriesgar su Libra Esterlina, han inventado la minifalda, han conseguido que se sigan llenando estadios para ver conciertos de rockeros de setenta años, saltarse generaciones en la línea sucesoria real sin poner en cuestión la Corona o hacer eternas e inmortales a reinas y a reinas madre. Han convertido asesinos como Jack el destripador en iconos simpáticos reconocidos en el mundo y han hecho de un ridículo bombín negro y un paraguas una señal de elegancia.
Y dicho todo esto y a pesar de que lo parezca, yo no me considero un anglófilo. Eso sí, esta isla que es Europa sin estar, esta tierra aislada geográficamente pero que está presente en todo el mundo debe ser considerada una gran nación, capaz en el siglo XXI de permitir un referéndum para que una parte de la isla decida si quiere o no marchar trescientos años después. Y ante el desafío, el primer ministro ha dedicado la hora del té para decir que “la independencia de Escocia me rompería el corazón”, nada de amenazas ni cuentos de miedo para niños. Teatro inteligente, Shakespeare y Churchill en uno.
Grandes. God Save the Queen!
ambindependència 