Netanyahu, Hitler i l’Holocaust

En català

Estem en el segle XXI però jo ( i suposo que molta gent que passa dels trenta i dels quaranta) per moltes circumstàncies em considero molt més del segle XX, potser perquè he viscut bastants més anys en l’anterior centúria que en l’actual.

Personalment crec que el fet més important del segle XX va ser la Segona Guerra Mundial, tot el món enfrontat (precedents de la futura globalització??), una guerra destructiva en tots els àmbits sense precedents, una postguerra que canvia fronteres i estableix un nou ordre mundial (només substituït per un de pitjor després dels atemptats de les Torres Bessones el 2001), el naixement d’unes noves regles que regeixen tota una època, amb els ianquis erigits com el sherifs del Planeta.

Una guerra en la qual l’ésser humà va descobrir com pot autodestruir-se de manera senzilla i asèptica (ja no feia falta veure’s cara a cara des de les trinxeres abans de matar l’enemic), la fi d’un problema mitjançant l’eliminació total del contrari, l’aniquilament del responsable d’aquell problema i no em refereixo només a les bombes atòmiques llençades pels nord-americans contra els japonesos; o com els soviètics avançaven amb una sola regla: matar o morir, mai un pas enrere perquè si no els seus oficials mataven els seus soldats; o com els aliats van afrontar Normandia: convertint les platges del desembarcament del Dia D en un cementiri de sorra pels seus propis soldats i pels alemanys que els esperaven.

La Guerra Mundial també va ser l’Holocaust jueu. Sí, també ho va ser. Un govern elegit democràticament pels ciutadans es va proposar i gairebé va aconseguir acabar amb tot un poble. Adolf Hitler i el Tercer Reich es van proposar una fita: eliminar un problema (més o menys inventat), matant la seva encarnació. Es diu que sis milions de jueus van ser esborrats del mapa en una decisió ben calculada i millor elaborada.

La fi de la Guerra va descobrir l’horror i el nou ordre mundial va haver de compensar el què quedava del poble d’Israel. El 1947 la comunitat internacional concedeix als jueus una vella aspiració, retornar a la terra de Moisès. Un acte de justícia potser cap a un poble massacrat, però també un error de càlcul: partir Palestina en dos Estats: un àrab i l’altre jueu i en ple Orient Mitjà, és dir els jueus tornaven a estar envoltats de l’enemic: jordans, egipcis, sirians, perses i sobretot els palestins als quals se’ls deixa sense una part important del seu territori, inclòs un tros de la gran Jerusalem. Però a diferència del què va passar a l’Alemanya Nazi, els jueus ara compten amb dos avantatges: no estan sols, compten amb el suport dels Estats Units (i dels milers de jueus residents a Amèrica) i això els suposa diners i ajuts per armar-se fins a les dents. De fet, els conflictes armats entre israelians i els seus enemics àrabs sempre s’han comptat per victòries dels primers, que a més van ampliar fronteres en detriment de l’enemic. (Guerres del Sinaí, dels Sis Dies, del Líban…)

Quan vaig visitar Israel/Palestina em vaig preguntar com pot ser que un tros de desert ple de pedres i pols sigui un desig innegociable pels uns i els altres, no té cap explicació lògica més enllà dels anhels religiosos recollits en escriptures sagrades.

Veient que en un camp de batalla convencional Israel era imbatible, les diferents organitzacions d’alliberament palestines (ja abandonades per les potències àrabs gràcies a la pressió internacional, és a dir xantatges comercials i amenaces vomitives) aposten per la guerra de guerrilles, atemptats suïcides i el terrorisme. Han traslladat els últims quaranta anys la guerra del camp de batalla als carrers de les ciutats del país) I Israel, evidentment no es pot quedar quieta, a l’expectativa i sempre ha anat tornant els cops però corregits i augmentats. Per cada jueu mort, un barri palestí bombardejat per l’Exèrcit i desenes d’innocents o no innocents aniquilats. (això per cert també reactiva i dinamitza l’economia i buida els magatzems d’estoc militar i armamentístic).

El conflicte d’Israel no es pot tractar com una qüestió entre bons i dolents, les dues parts tenen part de raó, les dues parts defensen la seva posició com no pot ser d’una altra manera i les dues parts sempre han actuat per fer mal al contrari, sense importar-li el nombre de baixes pròpies, tal com passava a la Segona Guerra Mundial (l’ésser humà). El conflicte està tan arrelat i ha estat tan violent que els nens dels dos bàndols suposo que ja neixen amb un odi al contrari instal·lat genèticament, se’ls ha convençut amb odi propagat des de mesquites i sinagogues que aquest paratge desèrtic és la Terra Promesa, que no pot ser compartida amb aquell que és el teu enemic, un enemic que només té dret a derramar la seva sang sobre els rocs i la pols. No tinc ni ganes, ni arguments per pontificar ni per posar-me sens dubte del cantó dels uns o dels altres… Qui pot fer-ho?

Però dit això sí que vull parlar de què està passant aquests dies, ara. Tinc clar qui està matant avui, ahir i demà a innocents, a criatures, responent a un assassinat horrorós de tres nens israelians. Tinc clar qui exerceix el terror d’Estat amb la impunitat d’una comunitat internacional covard, fastigosa, vomitiva, miserable i còmplice. Tinc clar qui ha convertit la sang i els bombardejos en la seva única eina diplomàtica. Tinc clar qui és aquí el David i el Goliat. Tinc clar qui ha decidit anys després reviure i ressuscitar l’Holocaust amb dues intencions: repetir-lo ara en benefici propi contra l’enemic, més dèbil i com a coartada dels seus crims contra la Humanitat.

Tot el que no sigui asseure Benjamin Netanyahu en el Tribunal de La Haia per crims contra la Humanitat serà avalar una política d’assassins finançada pels uns i acceptada pels altres. Jo , si m’ho permeteu, em quedo amb el segle XX. Aquell Holocaust és ara Història, trista, però Història que no es pot canviar. L’Holocaust aquest és notícia d’última hora que no es vol evitar. Vergonya!!

En castellà

Estamos en el siglo XXI pero yo (y supongo que mucha gente que pasa de los treinta y los cuarenta) por muchas circunstancias me considero mucho más del siglo XX, quizás porque he vivido bastantes más años en la anterior centuria que en la actual.

Personalmente creo que el hecho más importante del siglo XX fue la Segunda Guerra Mundial, todo el mundo enfrentado (precedentes de la futura globalización??), Una guerra destructiva en todos los ámbitos sin precedentes, una posguerra que cambia fronteras y establece un nuevo orden mundial (sólo sustituido por uno peor después de los atentados de las Torres Gemelas en 2001), el nacimiento de unas nuevas reglas que rigen toda una época, con los yanquis erigidos como el Sherif del Planeta.

Una guerra en la que el ser humano descubrió cómo puede autodestruirse de manera sencilla y aséptica (ya no hacía falta verse cara a cara desde las trincheras antes de matar al enemigo), el fin de un problema mediante el eliminación total del contrario, el aniquilamiento del responsable de ese problema y no me refiero sólo a las bombas atómicas lanzadas por los estadounidenses contra los japoneses; o como los soviéticos avanzaban con una sola regla: matar o morir, nunca un paso atrás porque si no sus oficiales mataban a sus soldados; o como los aliados afrontan Normandía: convirtiendo las playas del desembarco del Día D en un cementerio de arena para sus propios soldados y los alemanes que los esperaban.

La Guerra Mundial también fue el Holocausto judío. Sí, también lo fue. Un gobierno elegido democráticamente por los ciudadanos se propuso y casi logró acabar con todo un pueblo. Adolf Hitler y el Tercer Reich se propusieron una meta: eliminar un problema (más o menos inventado), matando a su encarnación. Se dice que seis millones de judíos fueron borrados del mapa en una decisión bien calculada y mejor elaborada.

El fin de la Guerra descubrió el horror y el nuevo orden mundial tuvo que compensar lo que quedaba del pueblo de Israel. En 1947 la comunidad internacional concede a los judíos una vieja aspiración, retornarlos a la tierra de Moisés. Un acto de justicia quizás a un pueblo masacrado, pero también un error de cálculo: partir Palestina en dos Estados: uno árabe y el otro judío y en pleno Oriente Medio, es decir los judíos volvían a estar rodeados del enemigo: jordanos, egipcios, sirios, persas y sobre todo los palestinos a los que se les deja sin una parte importante de su territorio, incluido un pedazo de la gran Jerusalén. Pero a diferencia de lo que ocurrió en la Alemania Nazi, los judíos ahora cuentan con dos ventajas: no están solos, cuentan con el apoyo de los Estados Unidos (y de los miles de judíos residentes en América) y esto les supone dinero y ayudas para armarse hasta los dientes. De hecho, los conflictos armados entre israelíes y sus enemigos árabes siempre han contado por victorias de los primeros, que además ampliaron fronteras en detrimento del enemigo. (Guerras del Sinaí, los Seis Días, del Líbano …)

Cuando visité Israel / Palestina me pregunté cómo puede ser que un trozo de desierto lleno de piedras y polvo sea un deseo innegociable por unos y otros, no tiene ninguna explicación lógica más allá de los anhelos religiosos recogidos en escrituras sagradas.

Viendo que en un campo de batalla convencional Israel era imbatible, las diferentes organizaciones de liberación palestinas (ya abandonadas por las potencias árabes gracias a la presión internacional, es decir chantajes comerciales y amenazas vomitivas) apuestan por la guerra de guerrillas, atentados suicidas y el terrorismo. Han trasladado los últimos cuarenta años la guerra del campo de batalla en las calles de las ciudades del país) E Israel, evidentemente no se puede quedar quieta, a la expectativa y siempre ha ido devolviendo los golpes pero corregidos y aumentados. Por cada judío muerto, un barrio palestino bombardeado por el Ejército y decenas de inocentes o no inocentes aniquilados. (esto también reactiva y dinamiza la economía y vacía los almacenes de stock militar y armamentístico).

El conflicto de Israel no se puede tratar como una cuestión entre buenos y malos, las dos partes tienen parte de razón, ambas partes defienden su posición como no puede ser de otra manera y las dos partes siempre han actuado para hacer daño al contrario, sin importar el número de bajas propias, tal como ocurría en la Segunda Guerra Mundial (el ser humano). El conflicto está tan arraigado y ha sido tan violento que los niños de ambos bandos supongo que ya nacen con un odio al contrario instalado genéticamente, se les ha convencido con odio propagado desde mezquitas y sinagogas que este paraje desértico es la Tierra Prometida, que no puede ser compartida con aquel que es tu enemigo, un enemigo que sólo tiene derecho a derramar su sangre sobre las piedras y el polvo. No tengo ni ganas, ni argumentos para pontificar ni para ponerme sin duda del lado de unos o de otros … ¿Quién puede hacerlo?

Pero dicho esto sí que quiero hablar de lo que está pasando estos días, ahora. Tengo claro quién está matando hoy, ayer y mañana a inocentes, criaturas, respondiendo a un asesinato horroroso de tres niños israelíes. Tengo claro quién ejerce el terror de Estado con la impunidad de una comunidad internacional cobarde, asquerosa, vomitiva, miserable y cómplice. Tengo claro quien ha convertido la sangre y los bombardeos en su única herramienta diplomática. Tengo claro quién es aquí David y Goliat. Tengo claro quién ha decidido años después revivir y resucitar el Holocausto con dos intenciones: repetirlo ahora en beneficio propio contra el enemigo, más débil y como coartada de sus crímenes contra la Humanidad.

Todo lo que no sea sentar Benjamin Netanyahu en el Tribunal de La Haya por crímenes contra la Humanidad será avalar una política de asesinos financiada por unos y aceptada por otros. Yo, si me lo permiten, me quedo con el siglo XX. Aquel Holocausto es ahora Historia, triste, pero Historia que no se puede cambiar. El Holocausto este es noticia de última hora que no se quiere evitar. Vergüenza!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s