Alemanya mai no ha pagat la canya

Imagen

En català

Les guerres sempre comporten morts, destrucció i misèria (més tard també vam descobrir que suposen danys col.laterals, Tots som Couso). A més, els perdedors d’aquestes guerres sofreixen una segona volta de desgràcies: pagar als vencedors una compensació econòmica, en molts casos copioses, exagerades o inassumibles. Aquestes multes postbèl·liques les va crear l’Antiga Roma que va escurar econòmicament els cartaginesos després d’haver-los escurat al camp de batalla a les Guerres Púniques.

En el segle XX Alemanya ha estat la gran protagonista en aquesta pel·licula titulada: “Si perds una guerra, la pagues, mamó”. La Gran Guerra de 1914 es va tancar, en fals, amb el Tractat de Versalles (1919) i la Conferència de Boulogne (1920). Arran d’aquestes dues cites, els derrotats van acceptar pagar una barbaritat de diners als guanyadors (prop de 300 mil milions de marcs en or). En el període d’entreguerres, una Alemanya arruïnada va ser ajudada amb crèdits multimilionaris pels Estats Units, ja aleshores l’oncle Sam pagava per fer créixer futurs enemics.

Quan el 1933 pujà al poder el Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors, el seu líder Adolf Hitler va fer obrir els ulls als seus súbdits amb una teoria tan simple com efectiva: “la culpa de la nostra situació ruïnosa la tenen els antics guanyadors de la Gran Guerra, ajudats pels jueus que ocupen els grans llocs de responsabilitat a la nostra economia”. Solucions? Deixar de ser amics dels jueus, deixar de pagar la compensació per haver perdut la Guerra del 14 i de pas...trobar una sortida al mar per Alemanya, d’altra banda molt pobra en el nombre de platges. Un mal dia i s’envaeix Polònia i després passa el que passa. Això sí, l’economia es reactiva de puta mare quan amb la pasta confiscada als jueus comences a construir tancs, submarins i Messerschmitt.

Però les festes s’acaben sempre. I el 1945 els soviètics entren a Berlín, Hitler es treu del mig i Alemanya ha de tornar a pagar una llarga factura als guanyadors, que a més es reparteixen el país. La Conferència de Postdam obliga als alemanys a pagar uns 20 mil milions de dòlars i a més els seus quatre milions de presoners de guerra van ser usats com mà d’obra gratuïta per reconstruir els països que havien destruït. Arribem als anys cinquanta i Alemanya és un país dividit, pobre i sense recursos per refer-se: massa a pagar, massa per a recuperar-se. Però la solució estava davant seu: Berlín. Mitja ciutat en mans soviètiques, l’altra en mans nord-americanes, franceses i britàniques: La Guerra Freda.

Els governants alemanys fan una proposta als al·liats: “si hem de pagar-vos tant per compensar-vos la guerra… Deixarem de tenir exèrcit i per tant, deixarem de ser la primera línia davant el Pacte de Varsòvia, el club d’amics, víctimes  i pilotes de la Unió Soviètica. Els nord-americans es van cagar les calces, s’inventen el Pla Marshall d’ajudes per la reconstrucció d’Europa, Alemanya inclosa i el 1953  les guanyadores de la guerra perdonen a Alemanya dues terceres parts de la factura que tenia pendent amb ells. Ningú dubte que la recuperació alemanya, el seu miracle econòmic com a potència industrial i comercial és tot un mèrit. Però que ningú dubti tampoc que el començament de tot plegat es deu a què els diners que havien de servir per pagar als guanyadors es van usar per fer fàbriques.

I no em sembla malament. Gens ni mica.

El que sí que em treu de polleguera és que 60 anys després d’aquests esdeveniments Alemanya vol cobrar tots els diners que se li deuen, Grècia, un dels països que va acceptar perdonar el deute alemany de les guerres, ara ha de pagar fins a l’últim euro als creditors teutons, fins a l’últim euro del seu rescat. Alemanya va pagar la festa del creixement econòmic del començament de segle XXI (tenia molts quartos frescos). I ara, després de la crisi, vol acabar d’enfonsar als que han perdut. Ho recordeu?: “Si perds una guerra, la pagues, mamó”. Gran peli. Gairebé un segle després la gran Alemanya, l’Imperi Merkel ha guanyat per  una disputa. I segurament una sortida al mar: les platges de Mikonos o les de Cala Millor. Això sí, sense Kàisers, ni Führers, sense tancs, submarins ni Messerschmitts

 

En castellà

Las guerras siempre conllevan muertes, destrucción y miseria, (más tarde descubrimos que también suponen los llamados “daños colaterales” (Todos somos Couso). Además, los perdedores de estas guerras sufren una segunda vuelta de desgracias: pagar a los vencedores una compensación económica, en muchos casos copiosas, exageradas o inasumibles. Estas multas postbélicas las creó la Antigua Roma que  pelaron económicamente a los cartagineses después de haberlos pelado en el campo de batalla en las Guerras Púnicas.

En el siglo XX Alemania ha sido la gran protagonista en esta película titulada: “Si pierdes una guerra, la pagas, Mamón”. La gran Guerra de 1914 se cerró, en falso, con el Tratado de Versalles (1919) y la Conferencia de Boulogne (1929). A raíz de estas dos citas, los derrotados aceptaron pagar una barbaridad de dinero a los ganadores (cerca de 300 mil millones de marcos en oro).

En el período de entreguerras, una Alemania arruinada fue ayudada con créditos multimillonarios por Estados Unidos, ya entonces el tío Sam pagaba para hacer crecer futuros enemigos. Cuando en 1933 subió al poder el Partido Nacionalsocialista Alemán de los Trabajadores, su líder Adolf Hitler hizo abrir los ojos a sus súbditos con una teoría tan simple como efectiva: “la culpa de nuestra situación ruinosa la tienen los antiguos ganadores de la Gran guerra, ayudados por los judíos que ocupan los grandes puestos de responsabilidad a nuestra economía “. Soluciones? Dejar de ser amigos de los judíos, dejar de pagar la compensación por haber perdido la Guerra del 14 y de paso … encontrar una salida al mar para Alemania, por otra parte muy pobre en el número de playas.

Un mal día y se invade Polonia y luego pasa lo que pasa. Eso sí, la economía se reactiva de puta madre cuando con la pasta incautada a los judíos comienzas a construir tanques, submarinos y Messerschmitt.

Pero las fiestas acaban siempre. Y en 1945 los soviéticos entran en Berlín, Hitler se quita de en medio y Alemania tiene que volver a pagar una larga factura a los ganadores, que además se reparten el país. La Conferencia de Postdam obliga a los alemanes a pagar unos 20 mil millones de dólares y además sus cuatro millones de prisioneros de guerra fueron usados ​​como mano de obra gratuita para reconstruir los países que habían destruido.

Llegamos a los años cincuenta y Alemania es un país dividido, pobre y sin recursos para reponerse: demasiado a pagar, demasiado para recuperarse. Pero la solución estaba delante de todos: Berlín. Media ciudad en manos soviéticas, la otra en manos estadounidenses, francesas y británicas: La Guerra Fría.

Los gobernantes alemanes hacen una propuesta a al aliados: “si tenemos que pagaros tanto para compensar a ustedes la guerra … Dejaremos de tener ejército y por tanto, dejar de ser la primera línea ante el Pacto de Varsovia. Los norte -americanos se hicieron pipí encima, se inventan el Plan Marshall de ayudas para la reconstrucción de Europa, Alemania incluida y 1953 las ganadoras de la guerra perdonan a Alemania dos terceras partes de la factura que tenía pendiente con ellos.

Nadie duda de que la recuperación alemana, su milagro económico como potencia industrial y comercial es todo un mérito. Pero que nadie dude tampoco que el comienzo de todo se debe a que el dinero que debían servir para pagar a los ganadores se usaron para hacer fábricas.

Y no me parece mal. Para nada.

Lo que sí me saca de quicio es que 60 años después de estos acontecimientos Alemania quiere cobrar todo el dinero que se le debe. Grecia, uno de los países que aceptó perdonar la deuda alemana de las guerras, ahora debe pagar hasta el último euro a los acreedores teutones, hasta el último euro de su rescate. Alemania pagó la fiesta del crecimiento económico de principios de siglo XXI (tenía mucho dinero fresco). Y ahora, después de la crisis, quiere acabar de hundir a los que han perdido. Lo recuerdas?: “Si pierdes una guerra, la pagas, Mamón”. Gran peli. Casi un siglo después de la gran Alemania, el Imperio Merkel ha ganado por fin una disputa. Y seguramente una salida al mar: las playas de Mikonos o las de Cala Millor. Eso sí, sin Kaisers, ni Führers, sin tanques, submarinos ni Messerschmitt.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s