El Reial Madrid és un dels millors equips de la història. Sens dubte. Ha guanyat molts títols a Espanya, a Europa i al món. Però de les moltes virtuts que té n’hi ha dues que em semblen úniques en aquest equip fundat per uns germans catalans, empresaris establerts a Madrid, Joan i Carles Padrós i Rubió.
La primera és la seva insaciable gana de guanyar partits, títols i glòries. És un equip que tot i anar perdent un partit continua lluitant fins al final, més enllà del temps afegit i fins i tot quan el temps s’ha superat, el reglamentari i l’afegit, i ningú sap perquè continua l’àrbitre sense xiular el final. És un equip que és capaç de confiar en la victòria en un partit de tornada, després de perdre el d’anada per pallissa. És un equip que continua buscant el gol quan ja ha foradat un munt de cops la porteria rival. I com un lleó continua rosegant el coll de la seva presa, el Madrid i les seves estrelles es treuen la samarreta per ensenyar pectorals i abdominals després de marcar el quart gol al seu rival en l’últim minut del partit final, un partit guanyat al seu veí, al seu germà de la capital. Fins i tot quan el millor equip de la història, el Futbol Club Barcelona de Pep Guardiola, escombrava del camp al Madrid, els seus jugadors no dubtaven a deixar en l’últim minut un regalet al turmell, al genoll o a la tíbia dels blau granes. A falta de poder contestar amb gols, els merengues ho feien amb una puntada. Tota una putada. El Madrid és un autèntic depredador, un assassí perfecte, sense sentiments, sense pietat pels seus enemics, rivals o germans. Una espècie en extinció si no fos perquè el Madrid, en aquest sentit, ha estat un exemplar únic.
La segona virtut del Madrid que em crida poderosament l’atenció és la seva capacitat per atreure el poder i els poderosos. Des de sempre. L’equip blanc ha atret reis, presidents, empresaris…. A la tribuna de l’estadi del Madrid sempre s’ha pogut veure el més granat del món polític, econòmic, social, de tots els àmbits potser amb l’excepció del cultural, més enllà de Juanito Navarro i Norma Duval. Ningú posa en dubte que és el que toca quan José María Aznar sent president de tots els espanyols (???) va convidar a dinar a La Moncloa a compte de la butxaca del contribuent els veterans de l’equip de Chamartín, ni ningú veu mb mals ulls que a l’última final de Champions el mateix Aznar encaixés la mà al poderós Florentino Pérez (foto de l’encapçalament de l’article) el constructor que va voler construir el somni de la Décima a costa d’una inversió de 650 milions d’euros per fitxar jugadors que aconseguissin la fita. Uns diners en bona part aconseguits per la venda de la Ciudad Deportiva a l’Ajuntament, uns terrenys regalats fa dècades pel Dictador a la Institució blanca presidida aleshores per Don Santiago Bernabéu de Yeste. I el temps ha esborrat l’afer Di Stefano, fitxat pel Barcelona, una l’operació revertida pels polítics perquè anés a parar a les files madridistes. Com deia, ningú s’estranya que homes poderosos siguin del Madrid, l’ajudin, el mantinguin o el vulguin presidir, fins al punt que Rodríguez Zapatero, president com Aznar de tots els espanyols, va ser criticat fins a l’extenuació per ser barcelonista. Durant dècades el Madrid ha estat l’únic producte que venia l’Espanya fosca amb els toros, el flamenco i les platges.
I com equip poderós i de poderosos, els seus rivals el temen. I aquí és on vull anar. Aquest cap de setmana l’Atlético de Madrid, la seva penúltima presa, va sucumbir al poder. Més enllà del seu entrenador, el Cholo Simeone, ningú dels seus va protestar la penúltima injustícia comesa. De manera, incomprensible, l’àrbitre ( no m’interessa ni tan sols com es deia, simplement era un altre àrbitre) va allargar el partit cinc minuts, quan no hi va haver ni canvis, ni lesions, ni interrupcions que ho justifiquessin. L’àrbitre va tenir por. Potser va pensar que si el lleó no atrapava la zebra, ell seria la víctima. I va entregar la zebra que mai no es va creure que escaparia del lleó.
En castellà
El Real Madrid es uno de los mejores equipos de la historia . Sin duda . Ha ganado muchos títulos en España , en Europa y en el mundo . Pero de las muchas virtudes que tiene hay dos que me parecen únicas en este equipo fundado por unos hermanos catalanes , empresarios establecidos en Madrid , Joan y Carles Padrós i Rubió .
La primera es su insaciable apetito de ganar partidos , títulos y glorias . Es un equipo que a pesar de ir perdiendo un partido continúa luchando hasta el final , más allá del tiempo añadido e incluso cuando el tiempo se ha superado , el reglamentario y el añadido , y nadie sabe porque continúa el árbitro sin pitar el final. Es un equipo que es capaz de confiar en la victoria en un partido de vuelta , después de perder el de ida por paliza . Es un equipo que sigue buscando el gol cuando ya ha roto un montón de veces la portería rival . Y como un león sigue mordisqueando el cuello de su presa , el Madrid y sus estrellas se quitan la camiseta para enseñar pectorales y abdominales después de marcar el cuarto gol a su rival en el último minuto del partido final , un partido ganado al vecino , a su hermano de la capital . Incluso cuando el mejor equipo de la historia, el FC Barcelona de Pep Guardiola , barría del campo al Madrid , sus jugadores no dudaban en dejar en el último minuto un regalito en el tobillo , la rodilla o la tibia de los azulgranas . A falta de poder contestar con goles, los merengues lo hacían con una patada . Toda una putada . El Madrid es un auténtico depredador , un asesino perfecto, sin sentimientos , sin piedad por sus enemigos , rivales o hermanos . Una especie en extinción si no fuera porque el Madrid , en este sentido , ha sido un ejemplar único .
La segunda virtud del Madrid que me llama poderosamente la atención es su capacidad para atraer al poder y a los poderosos. Desde siempre . El equipo blanco ha atraído a reyes , presidentes , empresarios …. En la tribuna del estadio del Madrid siempre se ha podido ver lo más granado del mundo político , económico , social , de todos los ámbitos quizás con la excepción del cultural , más allá de Juanito Navarro y Norma Duval . Nadie pone en duda que es lo que toca cuando José María Aznar siendo presidente de todos los españoles ( ? ? ? ) Invitó a comer en La Moncloa a cuenta del bolsillo del contribuyente a los veteranos del equipo de Chamartín , ni nadie ve con malos ojos que en la última final de Champions el mismo Aznar diera la mano al poderoso Florentino Pérez (foto del encabezamiento del artículo ) el constructor que quiso construir el sueño de la Décima a costa de una inversión de 650 millones de euros para fichar jugadores que consiguieran la meta . Un dinero en buena parte conseguido por la venta de la Ciudad Deportiva al Ayuntamiento , unos terrenos regalados hace décadas por el Dictador a la Institución blanca presidida entonces por Don Santiago Bernabéu de Yeste . Y el tiempo ha borrado el asunto Di Stefano , fichado por el Barcelona , una la operación revertida por los políticos para que fuera a parar a las filas madridistas . Como decía , nadie se extraña de que hombres poderosos sean del Madrid , le ayuden , le mantengan o lo quieran presidir, hasta el punto de que Rodríguez Zapatero , presidente como Aznar de todos los españoles , fue criticado hasta la extenuación por ser barcelonista . Durante décadas el Madrid ha sido el único producto que vendía la España oscura con los toros , el flamenco y las playas .
Y como equipo poderoso y potentes , sus rivales le temen. Y aquí es donde quería llegar . Este fin de semana el Atlético de Madrid , su penúltima presa , sucumbió al poder . Más allá de su entrenador, el Cholo Simeone , nadie de los suyos protestó la penúltima injusticia cometida . De manera incomprensible , el árbitro ( no me interesa ni siquiera como se llamaba , simplemente era otro árbitro ) alargó el partido cinco minutos , cuando no hubo ni cambios , ni lesiones , ni interrupciones que lo justificaran . El árbitro tuvo miedo. Quizá pensó que si el león no atrapaba a la cebra , él sería la víctima . Y entregó a la cebra, que nunca se creyó que escaparía del león .