Cinc amics del Penedès

Imagen

Eren cinc amics des de fa molts anys. Treballaven a Vilafranca i dirigien una empresa molt arrelada en aquest territori. Eren cinc. En Ricard, en Manuel, en Santi, en Joan i en Jaume. Van fer créixer aquella petita empresa durant anys. Veien com els seus clients estaven contents i satisfets amb el producte que ells feien i els venien. Al poble tothom els coneixia, tothom els saludava, tothom els admirava. Fins al punt que la seva fama va transcendir a la comarca, a la regió, al país.
Eren amics i es complementaven. En Ricard era qui posava la cara a l’empresa. Era el simpàtic, el que millor es relacionava amb l’entorn, polítics i homes poderosos inclosos. En Manuel era el menys llest, però era amic de tots. En Santi, el solter, tenia bons contactes, fonamentals per vendre la seva empresa. En Joan era el qui tenia millor currículum acadèmic, el més jove i qui s’encarregava de planejar les estratègies perquè el negoci funcionés. I finalment, en Jaume era qui s’encarregava del dia a dia de l’empresa, qui es reunia amb clients, proveïdors i capitalistes.
Eren amics i cadascú d’ells era una peça fonamental d’una màquina perfectament greixada preparada per fer diners. Però els diners els passaven per davant i ells no es beneficiaven d’aquest anar i venir de bitllets. L’un era el simpàtic, l’altre el relacions públiques, l’altre l’amic de tots, l’altre l’estratega i l’últim el que feia la feina. Però totes les seves virtuts no els servien per fer-se rics, el que més volien. I per això van traçar un pla. Volien que una part de tots els diners que els passaven per davant es quedessin a les seves respectives butxaques.
I van fer el més fàcil. Obrir la caixa forta on guardaven els diners obtinguts durant anys, els diners que la seva empresa va forjar i van decidir els cinc amics quedar-se amb una bona part d’ells. Però aquests diners no eren només seus. Eren de l’empresa. D’ells, però també dels molts treballadors que van aconseguir omplir la caixa forta.
I un dia, quan van arribar les vaques magres i van necessitar aquells diners per continuar tirant endavant el negoci de l’empresa van veure que a la caixa ja només hi quedaven teranyines. I la Justícia i els seus treballadors, els clients, els proveïdors i els capitalistes els van demanar responsabilitats. I ells només van saber dir que havien fet el que era just: beneficiar-se d’una part d’aquella fortuna.
I ara un jutge estava decidint què feia amb ells…. Si deixar-los anar o tancar-los a la presó. Mentrestant ells, amics des de sempre, mentre la cega Justícia els mirava,  es deien l’un a l’altre que havien actuat bé, que no podia ser que haguessin estat totes les seves vides veient passar pels seus nassos un munt de diners i que no fossin capaços de retenir-ne una part.

En castellà

Eran amigos desde muchos años . Trabajaban en Vilafranca y dirigían una empresa muy arraigada en este territorio . Eran cinco . Ricard , Manuel, Santi, Joan y Jaume . Hicieron crecer aquella pequeña empresa durante años . Veían como sus clientes estaban contentos y satisfechos con el producto que ellos hacían y vendían. En el pueblo todos los conocían, todos los saludaban, todos los admiraban. Hasta el punto de que su fama trascendió de la comarca , de la región , del país . Eran amigos y se complementaban . Ricard era quien ponía la cara en la empresa . Era el simpático , el que mejor se relacionaba con el entorno , políticos y hombres poderosos incluidos. Manuel era el menos listo, pero era amigo de todos . Santi , el soltero , tenía buenos contactos , fundamentales para vender su empresa . Juan era el que tenía mejor currículum académico , el más joven y quien se encargaba de planear las estrategias para que el negocio funcionara. Y finalmente, Jaume era quien se encargaba del día a día de la empresa , quien se reunía con clientes , proveedores y capitalistas .

 Eran amigos y cada uno de ellos era una pieza fundamental de una máquina perfectamente engrasada preparada para hacer dinero . Pero el dinero les pasaban por delante y ellos no se beneficiaban de este ir y venir de billetes . Uno era el simpático , el otro el relaciones públicas , el otro el amigo de todos , el otro el estratega y el último el que hacía el trabajo . Pero todas sus virtudes no les servían para hacerse ricos , lo que más querían . Y por eso trazaron un plan . Querían que una parte de todo el dinero que les pasaban por delante se quedaran en sus respectivas bolsillos . E hicieron lo más fácil . Abrir la caja fuerte donde guardaban el dinero obtenido durante años , el dinero que su empresa fraguó y decidieron los cinco amigos quedarse con una buena parte de ellos . Pero ese dinero no eran sólo suyos. Era de la empresa . De ellos , pero también de los muchos trabajadores que lograron llenar la caja fuerte. Y un día , cuando llegaron las vacas flacas y necesitaron ese dinero para seguir llevando adelante el negocio de la empresa vieron que la caja ya sólo quedaban telarañas . Y la Justicia y sus trabajadores , los clientes , los proveedores y los capitalistas les pidieron responsabilidades . Y ellos sólo supieron decir que habían hecho lo que era justo : beneficiarse de una parte de aquella fortuna . Y ahora un juez estaba decidiendo qué hacía con ellos …. Si soltarlos o encerrarlos en la cárcel . Mientras ellos , amigos desde siempre , mientras la ciega Justicia los miraba , se decían el uno al otro que habían actuado bien, que no podía ser que hubieran estado todas sus vidas viendo pasar por sus narices un montón de dinero y que no fueran capaces de retener una parte .

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s