Pablo Isla té 50 anys i actualment és el president d’Inditex,
el nom que es va posar el Grup Zara quan es va fer un gegant. Isla, que va ser
alt càrrec al Popular va ser fitxat per Amancio Ortega perquè el gegant tingués
cara, tenint en compte que a ell (gallec sobri, tímid i discret) no li agraden
gens ni mica les fotos ni les càmeres. I amb Isla, Inditex-Zara va continuar
creixent i creixent i guanyant milions i milions. Ara es publica que l’any
passat Isla va guanyar 6’35 milions d’euros per pilotar tan bé la nau i va
guanyar milió i mig més com aportació a la seva futura pensió. En total Pablo
Isla va guanyar gairebé 8 milions d’euros en un sol any.
Però aquest no és un cas aïllat a Espanya. Altres executius
estan molt aprop d’aquests ingressos per comandar empreses. L’ex president de
la constructora Fomento de Construcciones y Contratas, Baldomero Falcones va
guanyar 7 milions i mig; Ignacio Sánchez Galán, d’Iberdrola, 7,4 milions; César
Alierta de Telefònica 6,8 milions; Javier Marín, del Santander 6,3 milions;
Florentino Pérez, de la constructora ACS, 6 milions, Antoni Brufau, de Repsol,
5,4 milions i així una llista de fins a 30 noms, dels quals qui menys cobra, s’emporta
3 milions d’euros anuals.
Vull fer un parell de consideracions sobre tot plegat.
Aquests senyors no són el que s’entén com empresaris,
aquells empresaris “fets a sí mateixos”, als quals “ningú no els ha regalat res”.
Són gestors. La majoria d’ells, com
Pablo Isla han agafat una empresa com Inditex que ja feia
anys que era una màquina de fer diners. I amb ell, la màquina de fer diners ha
continuat fent via.
Francisco González (5’17 milions anuals), president del BBVA,
es va fer amb aquest banc després de la gran aliança dels bancs bascos, el
Bibao i el Vizcaya. Ell era president d’Argentaria, l’altra pota de la unió, gràcies
a les seves amistats polítiques. I amb la fusió definitiva es va quedar al
capdavant de l’entitat. I el BBVA ha continuat guanyant diners, tal com feia
abans, fins i tot quan González era becari.
Ana Patrícia Botín ((4,8 milions anuals) segur que té una
capacitat immensa. Com moltes altres dones i homes. La diferència és que ella
potser és filla d’Emilio Botín (president del Santander, 3 milions anuals) i
això l’ha ajudat encara que sigui només una miqueta a ser una de les gestores més
ben pagades a Espanya.
I us asseguro que a la llista dels més ben pagats gairebé
tothom té pinta de tenir bons padrins, més enllà del seu potencial
professional. Potser s’han d’alinear les dues coses per triomfar a la vida, però
si només has de tenir una de les dues, millor padrins que capacitats (crec jo).
Les empreses que dirigeixen aquestes persones són empreses
privades i com a tals estan sotmeses a la guillotina dels mercats i les borses.
En teoria fan guanyar diners als seus accionistes i si no ho fan els poden fer
fora (molts d’ells a canvi d’indemnitzacions espectaculars). I sobretot són
recompensats amb sous magnífics…..o amb sous intolerables en l’actual moment
econòmic que per a la majoria dels mortals és desesperant, ruïnós o com a mínim
incert? Aquests gestors multimilionaris no es lleven a les sis del matí, ni a
les set segurament tampoc. No tenen les mans plenes de durícies, molts d’ells
no fan les quaranta hores setmanals a la seva oficina i tampoc passen penúries
a final de mes, ni tan sols quan (suposo) han de pagar els seus impostos a
Hisenda. Aquests gestors, no empresaris, dinen a restaurants de cinc forquilles
i no saben què és un “tupper” amb viandes reescalfades fetes a casa.
Amb tot això vull dir que no es mereixen el que cobren? Ni
idea, potser és pura enveja d’algú sense padrins i amb escasses capacitats.
ambindependència 