Personalitats i
ciutadans anònims estan acomiadant Adolfo Suárez, el president de la Transició
espanyola. La seva capella ardent està instal·lada al Congrés dels diputats i a
fora milers de persones fan cua sota la pluja en un dia fred per donar-li
l’últim adéu. Lloable, perquè és una cua que suposa hores d’espera i perquè
és un adéu curt, els bidells de les
Corts empaiten aquelles persones que es
queden més de tres segons davant del fèretre, que per cert està tancat davant
la sorpresa d’alguns que d’acord amb el morbo generalitzat voldrien veure la
cara del difunt.
Hem de fer un crònicaca d’aquests ciutadans anònims. La nostra estudiant, la Lídia, que a penes
sap de Suárez el que li poden haver explicat els seus grans o els llibres
d’història es fixa en la gent jova com ella. Però també pregunta a gent gran
sobre quins records té de Suárez. I de resposta, poques coses destacades. Que
era un home dialogant, honrat, una bona persona, valent, que se l’enyorarà… Les coses que es diuen
dels morts.
Però una senyora
davant de càmera i micròfon
respon a la Lídia una cosa interessant: “Suárez va fer moltes coses
bones, però abans d’ell a Espanya també es vivia bé. Jo amb Franco no vaig
viure mai malament”. No ens esverem…..La senyora d’uns 70 anys, amb ulleres
fosques tot i el mal temps, i amb un abric de bisó de ca l’ample podria fer
pensar pel seu aspecte que és una “nostàlgica del franquisme”, una fatxa. Però
aquesta resposta no és un cas aïllat.
Molta gent (potser no davant de càmera i micròfon) també diu que “amb Franco es
vivia bé”. I jo no ho dubto (que ells tinguessin un bon passar), però sí que faig un afegitó….”amb Franco es vivia bé….. Si tenies peles i no buscaves
problemes”.
I aquesta
premissa també es pot aplicar ara, no només en temps dictatorials. Es pot
aplicar ara mateix.
A les
manifestacions per l’ensenyament
d’estudiants, professors i universitaris que hi ha aquests mesos a
Espanya segurament hi haurà joves becats, aquells que han d’apel·lar a l’esforç
personal sense esperar que els diners dels pares els comprin diplomes i orles.
En aquestes manifestacions hi haurà professors que saben què convé els seus
alumnes, en tot cas molt més del què ho sap el ministre “hooligan” Wert.
“Hooligan” perquè ell així es va autodefinir
per parlar de la seva afició al reial Madrid, una definició que serveix
per altres àmbits de la seva carrera (com a ministre va dir que les manis a
Espanya eren de tercera, que les bones eren a Mèxic). En aquestes
manifestacions hi haurà investigadors i universitaris que saben que les
retallades en subvencions i ajudes públiques signifiquen una tisorada al
progrés i al futur i l’obligació de comprar un bitllet només d’anada a
qualsevol lloc del món si és que volen continuar amb la seva feina.
A les
manifestacions per la sanitat pública hi haurà metges i infermeres, que són els que pateixen de primera mà el sofriment
dels seus pacients, aparcats als passadissos dels hospitals,
entrant al llibre Guiness dels rècords pel que fa a les llistes d’espera
llargues i llargues. A les manis hi
haurà ciutadans que saben que la seva única oportunitat de cura és la sanitat
pública, la que paguem tots amb les nostres nòmines i esforç. Segurament no hi
aniran els Pocholos i las Cayetanas que es paguen clíniques privades
d’habitacions individuals, amb metges i infermeres que semblen models, amb
instal·lacions netes i ben perfumades i
amb exteriors perfectament enjardinats i protegits per una tanca alta i de mur ample què els separa
de la resta d’humans. Unes clíniques on
per cert solen anar a operar-se els polítics que amb les seves retallades al
sector públic beneficien al privat. I fins i tot, quan deixen la política són
contractats per aquests consorcis, laboratoris i centres…. Agraïts sí que ho
són.
A les
manifestacions d’empreses amb problemes, amb regulacions d’ocupació o pendents
de tancament hi solen anar els seus treballadors, que suporten les penúries de
veure rebaixats els seus ingressos, una combinació explosiva si l’ajuntem amb l
‘augment d’impostos i de totes les factures de la casa, inclosa sovint la de la
hipoteca. Segurament a aquestes manis no
hi van els directius ben pagats que en l’últim any han vist com els seus sous
creixien paral·lelament a la davallada de les nòmines dels treballadors menys
qualificats.
A les
manifestacions per les preferents i d’altres maniobres miserables de la Banca
hi solen anar jubilats que han vist com els seus estalvis han desaparegut per
confiar en el director d’oficina de la seva entitat i que han de sentir de
personatges tan fastigosos com Miguel Blesa que ja sabien que s’enfrontaven a
un risc quan invertien diners en productes financers. Segurament a aquestes
manifestacions no hi veurem ni a Botín, ni a Ron, ni a González, ni a Fainé…..
A les
manifestacions per la dignitat segurament només hi van “perroflautes” bruts i
despentinats que no tenen on caure morts. Personatges que també fan
manifestacions contra els desnonaments o contra les polítiques d’emigració o
contra les polítiques socials, per exemple referides a l‘ avortament…..
El què aquest
govern vol, tal com volia el de Franco és que aquí ningú no es queixi. I per
això tenim dues solucions.
1- Que
siguem rics, acomodats i que tinguem
feina ben remunerada i per tant que no
necessitem beques, ni escoles ni hospitals públics, ni cap tipus d’ajuda
social. Que paguem impostos, taxes, rebuts i factures. Amb tot això serà
difícil anar a manis, a no ser que ho fem per solidaritat. Per tant, es
recomana no empatitzar i ser insolidaris.
2- Si
estem afectats per les retallades, si no tenim accés a una escola, una
sanitat o una universitat de qualitat, si no tenim dret ni oportunitat d’una
vivenda i una feina digna , el què se’ns demana és que … Muts i a la gàbia. Un
fota’t en tota regla. Ni protestis perquè trec als Pumas antiavalots
perfectament armats i et deixo sense testicle amb una bola de goma. A callar i a
més ni rebusquis en els cubells de les escombraries dels supers (a Madrid es
multa a qui ho faci). Això sí. Putejats, amb gana i sense esperança se us agrairà
que feu cua d’hores per acomiadar un president mort… El premi, tres segons en
seu parlamentària. Estareu vivint Historia amb majúscules.
ambindependència 